L’any 1953 s’inaugurava, ens uns terrenys de la Marina, la flamant fàbrica de la SEAT. La nova empresa, filial de l’italiana FIAT, havia estat fundada quatre anys abans per l’INI, l’Instituto Nacional de la Industria.

Imatge aèria de la nova fàbrica, encara envoltada de camps, a finals de la dècada de 1950.

La instal·lació de la fàbrica a la Marina va ser, però, força discutida. D’una banda, perquè el govern central havia preferit instal·lar-la a Madrid. De l’altra, perquè els terrenys de la Marina havien de formar part del nou Port Franc, dedicat a l’emmagatzematge de mercaderies amb avantatges o, fins i tot, amb exempció de pagar les taxes de duana. Tot i que havia estat creat de forma oficial l’any 1916, el projecte havia quedat paralitzat. La instal·lació de la SEAT marcava, per tant, un canvi del projecte del port franc, que es convertia ara en una zona industrial i no només logística.

Alguns dels blocs de pisos construïts l’any 1953 per als treballadors de la fàbrica, al Passeig de la Zona Franca. El nou barri, amb tots els seus equipaments (escola, església, local social, comissaria, dispensari, etc) però aïllat i allunyat del centre de la ciutat, va acabar formant una colònia industrial, controlada de prop per l’empresa (1). 

A més de la fàbrica, l’empresa hi va construir les oficines centrals, un laboratori, l’escola d’aprenents, un barri de blocs de pisos, les oficines centrals, un menjador per als treballadors i un dipòsit de cotxes, que servia com a expositor i punt de venta. El disseny dels nous edificis va marcar l’arribada d’una arquitectura moderna a la ciutat, que trencava amb la seriositat classicista i monumentalista dels edificis construïts durant la postguerra. Amb els nous edificis, l’empresa italiana volia  projectar una imatge innovadora, d’avantguarda (2). Avui en dia, el conjunt d’edificis de la SEAT s’han convertit en elements patrimonials i formen part del catàleg arquitectònic de la ciutat.

Els prats d’indianes

La SEAT, però, no va ser la primera indústria en instal·lar-se a la Marina de Sans. Durant segles, l’erm de la plana del delta del Llobregat s’havia dedicat a les pastures de ramats. Ja des del segle XV,  el Consell de Cent es queixava que alguns agricultors movien les fites que marcaven els límits de les pastures comunals al seu favor (3). Un aiguat, l’any 1617, va facilitar que s’hi establissin també nous conreus. Tot i això, la Marina va seguir sent un lloc erm i força inhòspit, de sorrals i aiguamolls. El terreny resultava força difícil de conrear, però tenia molta aigua.

A mitjans del segle XVIII alguns productors tèxtils hi van instal·lar els primers prats per a assecar-hi les teles. Els prats d’herba de la Marina permetien estendre-hi les teles a una certa alçada del terra i això evitava que s’embrutessin (4). Esteses al sol, les teles adquirien el seu color clar.

Els prats d’indianes es van estendre per tot el pla de Barcelona, sobretot fora muralles, ja que necessitaven grans extensions de terreny. N’hi havia a Les Corts -on el carrer Prat d’en Rull encara recorda el nom d’un d’aquests prats-, Hostafrancs, el Poblenou i la Marina. També n’hi havia, però, a dins de les muralles, com al Raval, on les teles s’estenien  dels balcons i als terrats, i  on s’hi concentraven bona part de les fàbriques d’estampació de les teles. L’any 1791 hi constaven, només al terme de Sans, quinze prats d’indianes on hi treballaven uns dos-cents treballadors (5).

Tot i així, l’agricultura va seguir sent l’activitat més estesa i important de la Marina. L’any 1819 s’inaugurava el Canal de la Infanta, un canal que desviava aigua del Llobregat, a l’alçada de Molins de Rei i que s’estenia per tot el marge esquerre del riu en una densa xarxa de recs i reguerons. Aquesta nova infraestructura va accelerar la conversió de la Marina en una zona d’agricultura de regadiu intensiva que arribaria a tenir més d’un centenar de masies.

És, però, a mitjans del segle XIX que el sistema dels prats d’indianes entrà en crisi, substituït per noves tècniques de producció tèxtil i d’estampat. És així que molts dels prats d’indianes es van reconvertir en fàbriques i, sovint, van canviar de mans.

La fàbrica del Prat Nou, a principis del segle XX. Font: Llibre L’Abans de Sants.

Un bon exemple d’aquest passat industrial és la Colònia Bausili, una petita colònia, construïda, l’any 1928, sobre una part del terrenys del Prat Nou, un antic prat d’indianes que, a mitjans del segle XIX, s’havia reconvertit en una fàbrica d’estampació de teixits. La fàbrica Brugarolas -el cognom de la família propietària-, però, es va seguir coneixent com al Prat Nou, fins i tot després de l’enderroc i la construcció de la colònia, a finals de la dècada dels anys 1920 (6).

La Marina del Prat Vermell, el barri amb nom de prat d’indianes

L’any 1976 Jaume Fabra i Josep Maria Huertas Clavería publicaven un croquis del que hauria de ser un mapa dels barri de la nova Barcelona que arribava al milió set-cents-mil habitants.

A la zona de la Marina hi apareixien un bon nombre de petits barris amb entitat pròpia. La SEAT, la Magòria, el Polvorí, el Barri Vell de Port, les Cases de la Renfe, les cases barates d’Eduard Aunós o les Colònies Bausili i Santiveri.

Fragment del mapa de Fabra i Huertas Clavería del districte de Sants. 

L’any 2006 s’aprovava una nova subdivisió de la ciutat en 73 barris, dins del mapa de deu districtes, aprovat l’any 1984. El mapa va subdividir la Marina en dos barris: la Marina de Port -fent referència al barri vell de Port, el nucli històric de la Marina- i la Marina del Prat Vermell, que pren el nom d’un antic prat d’indianes.

Tot i ser un dels barris amb menys habitants de la ciutat -només 1.140 habitants-, agrupa barriades amb entitat pròpia, com la Colònia Santiveri, la Colònia Bausili, els habitatges de la Renfe i el barri d’Eduard Aunós, cadascun amb un origen històric concret i entitat pròpia.

Imatge aèria del barri de cases barates d’Eduard Aunós, edificat l’any 1929 i enderrocat i reedificat entre 1987 i 1996.

El nom de la Marina del Prat Vermell actua, per tant, de paraigües per a diferents barris a partir d’un nom històric com el d’un antic prat d’indianes. Tot i això, el barri amb més habitants és el d’Eduard Aunós, i és així que s’anomena l’única associació de veïns del barri: Eduard Aunós-Les Cases Barates. La seva seu es troba en un dels blocs que es van construir per a re-allotjar a les veïnes i veïns de les cases barates que s’havien anat enderrocant.

Encara es conserva en part l’antiga traça dels carrers amb illes estretes, però amb les illes buides, sense cases.  

De fet, els noms dels carrers del nou barri -Tortosa, Gandesa, Falset, Arnes, Riudoms, Pontils- recorden els noms dels carrers de l’antic barri de les cases barates, tots ells dedicats a noms de poblacions de la província de Tarragona.

Un dels blocs del barri d’Eduard Aunós.

El nou nom es va triar, també, pel projecte de construcció d’un nou barri d’habitatges que portarà, precisament, el nom del barri. El projecte preveu la construcció de 10.000 nous habitatges amb una proporció del 48% d’habitatges protegits i socials i 52% de lliures (7).

Mapa del projecte urbanístic de la Marina del Prat Vermell. (8)

La fàbrica del sector 8

Un dels sectors del nou projecte urbanístic -el sectors 8- afecta de ple la fàbrica més antiga del barri.

La casa de la fàbrica, al carrer Arnes, al barri d’Eduard Aunós.

La casa i la fàbrica ja apareixen al mapa parcel·lari de 1931, al costat del barri de les cases barates d’Eduard Aunós. També hi veiem la traça rural del Camí del Prat, que encara segueixen els carrers Arnes i Plom.

Fragment del mapa parcel·lari del Servei Topogràfic de l’ajuntament de Barcelona, de l’any 1931. Hi apareix el carrer Arnes amb el nom de Camí del Prat Vermell. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

La fàbrica que ocupa la illa del sector 8 del projecte urbanístic és l’antic Prat Vermell que dona nom al barri. Com el Prat Nou, a mitjans del segle XIX, aquest antic prat d’indianes es va reconvertir en una fàbrica tèxtil, la fàbrica Bertrand i Serra, i, a finals de la dècada de 1960, es va subdividir en petits tallers.

Algunes des les empreses instal·lades al Prat Vermell que s’anuncien a l’entrada del recinte.

L’espai fabril del Prat Vermell és, per tant, un molt bon exemple de la història de la indústria a Barcelona. Al mateix espai a on al segle XVIII hi havia hagut el prat d’indianes hi ha, encara avui, una dotzena de tallers en actiu.

Detall del Prat Vermell. Com d’altres construccions antigues del barri, com la Colònia Bausili, els edificis històrics del Prat Vermell es troba entre un i dos metres per sota del nivell del carrer.

Un dels trets més interessants del Prat Vermell és l’amalgama d’edificis d’èpoques diferents que conserva, des de vestigis del segle XVIII, naus del segle XIX i principis del segle XX i edificis més moderns. Són una mostra d’una activitat industrial ininterrompuda de gairebé dos-cents cinquanta anys.

El Prat Vermell conserva nombroses construccions de finals del segle XIX i principis del segle XX. 

Tanmateix, tant aquest espai, que dona nom al barri, com el de la Colònia Bausili no estan inclosos al Catàleg arquitectònic de Barcelona, com si que ho estan els diferents edificis de la SEAT. La manca de protecció i reconeixement podria anar lligat a una diferència social: la Colònia Bausili i el Prat Vermell – amb el barri d’Eduard Aunós al mig- formen part del paisatge fabril de la classe obrera, el dels petits tallers, dels habitatges populars de mestres d’obres anònims. Els edificis de la SEAT -que, d’altra banda, tenen un gran valor arquitectònic- van ser dissenyats per arquitectes de renom per a una gran empresa automobilística.

Un dels edificis més antics del recinte, probablement del segle XVIII.

La plaça del Nou i la placeta de la Colònia Bausili

Cada diumenge al matí s’organitza, al barri, un mercat ambulant. Les parades s’estenen des del carrer del Ferro fins al Passeig de la Zona Franca. La plaça del Nou, just al davant del Prat Vermell, n’és el punt central.

Es tracta d’un mercat provisional, que es construeix i desmunta en un matí i que després desapareix fins a la propera setmana, en l’única plaça de Barcelona que rep el nom d’una línia d’autobús. I és que el transport ha estat, en aquest barri obrer construït al punt més llunyà possible (9) del centre de la ciutat, un tema de molta importància. Encara avui, és un dels pocs barris que no té accés a la xarxa de metro.

Fa uns mesos que els veïns de la Còlònia Bausili van rebre la notificació dels propietaris d’aquest petit barri, l’empresa nord-americana Global Blue Center, que no se’ls hi renovarien els contractes de lloguer. Ells però, voldrien seguir vivint a la Colònia i evitar que s’enderroqui.

Un dels nous blocs de pisos construïts al barri.

El patrimoni del barri de la Marina del Prat Vermell, tant social com arquitectònic, és un patrimoni obrer i industrial. Tant la Colònia Bausili com el Prat Vermell -que probablement és l’espai fabril i productiu més antic de la ciutat que encara està en actiu- són dos elements importants del paisatge industrial del barri.

La xemeneia d’una fàbrica, que s’ha restaurat i conservat, com a mostra del passat industrial del barri, al costat d’un blocs de pisos, encara en construcció.

La reforma urbanística del barri no ha de passar obligatòriament per enderrocar una part important d’aquest paisatge, conservant només alguns elements simbòlics, com ara la xemeneia d’una fàbrica. Es tracta d’un paisatge, d’un patrimoni viu, que és eminentment obrer i popular.

Detall de dos rètols de carrer, el del carrer i el de la placeta de la Colònia Bausili.

Un dels objectius de la reforma serà la mixtura social, és a dir, l’arribada de classes socials amb més poder adquisitiu que puguin conviure amb la classe obrera del barri. L’enderroc del seu patrimoni suposaria invisibilitzar, de nou, els orígens populars i la història obrera del barri i de la ciutat.

 

 

(1) Museu d’Història de Barcelona, SEAT 1950-65/BCN. Guia d’història urbana, Museu d’Història de Barcelona, Barcelona (2011)

(2) Museu d’Història de Barcelona, op. cit.

(3) Ortega Robert, Jordi, Una història de la Marina de Sants. Vides paral·leles, ed. ajuntament de Barcelona, Barcelona (2007).

(4) Article de viquipèdia sobre els prats d’indianes.

(5) Ortega Robert, op. cit.

(6) Lloc web de l’ajuntament de Barcelona, amb la història del barri de la Marina del Prat Vermell.

(7) Lloc web de l’Institut Municipal d’Urbanisme.

(8) Ídem.

(9) L’any 1929 es construeixen quatre barris de cases barates, per a reallotjar, majoritàriament, a barraquistes, per a l’Exposició Internacional. Els quatre barris es van situar a indrets molt allunyats de la ciutat (a la riba del Besòs, Horta i la Marina), ja que els terrenys eren més assequibles.