L’any 1873 moria l’advocat i polític barceloní Pacià Masadas. Masadas, fill d’un conegut argenter de Barcelona, havia estudiat dret, segurament a Barcelona, a la recent reoberta Universitat de Barcelona, després del seu trasllat de Cervera, l’any 1845. L’any 1854 era elegit diputat per Barcelona al Congrés dels Diputats. De nou, va ser elegit diputat, aquest cop pel Partit Republicà Democràtic Federal, l’any 1871.

Pacià Masadas havia heretat del seu pare una finca de nou mujades i mitja (tant unes quatre hectàrees) a la Sagrera. A la finca hi havia una masia, coneguda llavors com a Can Masadas.

Detall de l’entrada de la llesqueria i cerveseria Masadas, a la plaça Masadas, amb la imatge de com podria haver estat Can Masadas.

La mort de Pacià Masadas, sense fills, va fer que heretés la finca el seu nebot, Josep Coll i Masadas. L’hereu i nou propietari de Can Masadas va optar per urbanitzar la finca, enlloc de seguir-la explotant com a finca agrícola.

És així que van sorgir la plaça Masadas i els carrers del voltant: els carrers Coll (per l’hereu, Josep Coll), Santa Amàlia (ara Martí Molins), Puríssima Concepció (ara Monlau), Oliva i Estévanez (ara Garcilaso).

El nom de Masadas donava nom a l’espai del nou barri. Ho feia, sobretot, pel fet de ser l’antic propietari de Can Masadas. Però és probable que també hi pesés el fet d’haver estat diputat republicà. Durant mols anys, el barri va tenir tres dos carrers dedicats a polítics republicans: Masadas i Estévanez, per Nicolás Estévanez, que, com Masadas, era membre del Partit Republicà Demòcrata Federal. Aquest fet no era estrany en un municipi com Sant Martí de Provençals, amb molta població obrera i on els partits republicans guanyaven totes les eleccions.

La plaça Masadas, al desembre passat.

Des de la seva construcció, a partir l’any 1877, la plaça va esdevenir el centre el barri. Des de la construcció de la plaça s’hi va començar a organitzar un mercat a l’aire lliure. A finals del segle XIX s’hi construí un mercat estable. L’any 1953, s’enderrocà l’antic mercat per construir-ne un de nou, més gran, que ocupava tota la plaça. L’obertura del mercat del carrer Felip II i l’aparició dels primers supermercats va fer tancar el mercat, que es va acabar enderrocant a la dècada de 1990.

L’antic mercat de la Sagrera, a la plaça Masadas, durant el primer terç del segle XX. Font: Centre de Documentació de la Sagrera.

El mercat i l’espai actual de la plaça, va convertir la plaça en el nou centre comercial, cultural i social del barri. El que fins llavors havia estat un nucli de cases a banda i banda de la carretera de Ribes, entre el Clot i Sant Andreu de Palomar, es convertia ara en un barri amb plaça i mercat propis.

Potser per això, moltes guies, articles i llibres expliquen la història de la Sagrera en tres capítols: els orígens medievals al voltant del nucli parroquial de Sant Martí de Provençals, la construcció de la plaça i l’eixample de Masadas, i el segle XX, amb fets tant destacats com la instal·lació a la Sagrera de la fabrica d’automòbils de la Hispano Suiza, l’any 1908.

Però com i d’on va sorgir el nucli de la Sagrera? Què hi havia aquí abans de la mort de Pacià Masadas i la construcció de la plaça Masadas?

Cases de cos de mitjans del segle XIX (segurament de la dècada de 1860), al carrer Gran de la Sagrera, al costat de les antigues oficines de la direcció la fàbrica de la Hispano Suiza.

La casa més antiga de la Sagrera

L’any 2012 es publicava el que fins llavors era el primer llibre monogràfic sobre la història de la Sagrera, El quilòmetre sagrat. Històries de la Sagrera a través dels seus carrers (1). S’hi explica la història de cada carrer, amb un gran nombre d’anècdotes i relats, fruit de la memòria veïnal del barri. Com no podria ser d’altra manera, el llibre dedica gairebé trenta pàgines al carrer Gran de la Sagrera, el carrer més llarg i més antic del barri.

Cercavila de gegants al carrer Gran de la Sagrera, segurament per la festa major de Sant Martí de Provençals, durant el primer terç del segle XX.

L’autor explica que la construcció més antiga del barri seria la torre d’aigua del carrer Gran, prop de la cruïlla amb el carrer Elx, edificada l’any 1849, molt a prop del Rec Comtal.

La torre d’aigua del carrer Gran. 

L’edifici més antic estaria situat al número 99 del carrer Gran. Segons el targetó de ferro forjat de l’entrada de l’edifici es va construir l’any 1866.

Imatge de l’edifici del número 99 del carrer Gran. Font: Google street view.

Pocs anys després de la publicació del llibre, es restaurà l’edifici del número  90 del carrer Gran. La reforma va consistir en pintar la façana i escriure la data de construcció de l’edifici al coronament, a sobre del segon pis.

El número 90 del carrer Gran amb l’any de construcció: 1859.

Els set anys de diferència (i pocs metres de distància) fan del número 90 l’edifici més antic –datat amb seguretat- de la Sagrera. Tot i així, hi ha almenys dos edificis més que podrien ser encara més antics.

El 7 de juliol de l’any 1847, Francesc d’Assís Barnola demana permís a l’ajuntament de Sant Martí de Provençals per a construir un “caserío de diez solares en el campo de Dn. Paciano, frente a la Nueva Carretera de la Jurisdicción de V. Intermedio de Francisco Arpí, alfarero, Jose Bardem, albañil.” (2)

Un dels edificis que podria haver estat construït abans de 1866, i que potser ja estava dempeus l’any 1847, quan Barnola demana construir 10 cases a la carretera de Ribes (l’actual carrer gran).

És probable que la iniciativa de Barnola no reeixís del tot. L’any 1855 Ildefons Cerdà fa un aixecament topogràfic molt detallat de tot el pla de Barcelona. Al full dedicat a la Sagrera i la sagrera de Sant Martí de Provençals s’hi veu com la majoria de l’espai construït de la Sagrera es troba a la banda mar de la carretera de Ribes (l’actual carrer Gran), amb l’excepció de dos petits edificis en el tram central de la carretera, i dos edificis més grans, al sud de la Sagrera, just després de la cruïlla amb l’actual carrer Elx (que segueix el traçat del Rec Comtal).

La finca de Pacià abastava, amb tota probabilitat, la banda muntanya de la carreteta de Ribes, però no la banda mar. La carretera, com a antic camí ral hauria de ser, per tant, un límit entre propietats. Les dues cases del tram central, formarien part, per tant, de l’heretat de Pacià Masadas.

L’aixecament topogràfic de la Sagrera, de l’any 1855. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

El nucli de la Sagrera va anar creixent a banda i banda de la Carretera de Ribes, com una extensió del nucli del carrer Gran de Sant Andreu. La Sagrera es trobava a mig camí entre Sant Andreu i Sant Martí. Pertanyia al municipi i terme parroquial de Sant Martí però tenia continuïtat física amb Sant Andreu.

Casa del segle XVIII, al carrer Gran de Sant Andreu, molt a prop de la frontera amb la Sagrera, que marcava el pas de la Riera d’Horta, l’actual carrer Rovira i Virgili.

El seu primer eix de creixement urbà va ser la carretera de Ribes i, més tard, el carrer Berenguer de Palou, en direcció al nucli de Sant Martí de Provençals. Les cases que s’hi anaven construint deurien ser força senzilles, de planta i pis. Amb l’eixample de la plaça Masadas, primer, i l’arribada de la fàbrica de la Hispano Suiza, la població va créixer i amb ella l’interès dels propietaris per edificar cases més altes.

Durant la segona meitat del segle XIX, el paisatge del carrer Gran de la Sagrera va anar canviant i fent-se més urbà. De les cases de planta i pis es va passar a edificis de planta baixa i dos, tres o quatre pisos.

Casa de planta i pis al carrer Gran de la Sagrera, encaixonada entre dos edificis moderns. És una de les poques supervivents d’aquest tram del carrer. Tot i no estar datada, podria ser la casa més antiga de la Sagrera.

La desaparició del carrer Gran 

La plaça Masadas és una de les tres places porxades que hi ha a Barcelona. Aquest interès interès arquitectònic i la seva centralitat al barri, van fer que s’inclogués al catàleg arquitectònic i històric de Barcelona. Avui en dia, per sort, està protegida i no es pot enderrocar.

Als últims anys, però, s’han succeït els enderrocs al carrer Gran i els antics edificis s’han substituït per blocs de pisos moderns. Com passa sovint a Barcelona, es protegeix i potencia un conjunt d’edificis i se n’ignora un altre.

Al tram central del carrer Gran han desaparegut els edificis antics, substituïts per blocs de pisos nous.

El relat històric del barri no ha pogut valorar prou la importància històrica i arquitectònica que ha tingut el carrer Gran, el nucli originari del barri de la Sagrera. S’ha aconseguit fer oficial el nom de carrer Gran de la Sagrera (abans carrer de la Sagrera), però ara s’hauria d’afanyar en defensar  els últims edificis antics que queden al carrer Gran, la Sagrera d’abans de Masadas.

Bloc de pisos de finals del segle XIX, a la cruïlla dels carrers Portugal i Gran de la Sagrera. Els baixos estan tapiats i només semblar estar habitat un dels pisos. Esperem que els propietaris tinguin la sensibilitat necessària per restaurar l’edifici enlloc d’enderrocar-lo.  

 

(1) Pallarès-Personat, Joan, El quilòmetre sagrat. Històries de la Sagrera a través dels seus carrers, Gràcia – Barcelona (2012).

(2) Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.