Article escrit en col·laboració amb Enric H. March.

El juny del 2012 Xavier Theros publicava un article al diari El País. A Memòries d’un penya-segat Theros comença descrivint la muntanya de Montjuïc com un propòsit no realitzat, el Central Park que Barcelona no ha pogut tenir.

Darrere de la façana olímpica i turística encara s’amaga un territori deshabitat, amb una història plena de llegendes.

Al setembre del mateix any es publicava La Barcelona subterrània (1). L’obra, que explica el recorregut, sovint atzarós, que el grup del Centre d’Estudis de Simbologia de Barcelona fa pel subsòl de la ciutat, dedica dues seccions a la muntanya de Montjuïc; una a les coves del Morrot i una altra al refugi 307 del Poble-sec i a la galeria subterrània del Teatre Grec.

dscn8820

El Morrot i el port de la Zona Franca des dels voltants de la plaça de la Sardana. 

Ja al pròleg el llibre dedica un paràgraf sencer a Montjuïc:

(…) fa moltíssims anys Montjuïc va ser una illa i (…) ara és un immens dipòsit d’aigua (…), i per desomptat conté grutes i cavernes habitades en diversos moments de la història, recentment per gitanos i rodamons i altres personatges que volien passar desapercebuts, tot i que en altres temps aquesta muntanya estava consagrada a Júpiter i a la deessa Mare, i en la seva falda Hèrcules va fundar la ciutat, i per tant és el símbol de la seu del nostre orígen i tradició. És per això que al seu interior (…) es guarden secrets i tresors de naturalesa diversa, cosa que sap un misteriós personatge, la Pitonissa de Montjuïc, qe es deixa de veure de tant en quant pel barri del Poble Sec (…).  

Per a l’autora, Mireia Valls, Montjuïc, com a muntanya fundacional de Barcelona, és el punt de partida del recorregut pel subsòl de la ciutat. Com a indret de l’origen mítics de Barcelona, Montjuïc té també una cara secreta, llegendària, que només coneix molt poca gent, com ara la Pitonissa, el personatge misteriós que té coneixements arcans i mistèrics sobre la muntanya. Adquirir aquests coneixements implica seguir un procés iniciàtic pel món subterrani de Barcelona.

El Montjuïc novaiorquès

Com explica Theros l’Exposició Internacional de 1929 perseguia el projecte de crear un gran Central Park barceloní a Montjuïc. Tantmateix, el projecte no prosperà, en gran part pel castell i la seva funesta història al capdamunt de la muntanya. En certa manera, algunes parts de Montjuïc s’assemblen molt més a un altre parc novaiorquès, a l’extrem nord de l’illa de Manhattan, l’Inwood Hill Park.

Una porció del parc és, en realitat, un bosc, l’únic bosc que mai no ha estat urbanitzat a l’illa de Manhattan. El paisatge de l’illa, poblat per petits turons va canviar radicalment durant la construcció de la ciutat, en que molts d’aquests promontoris van desaparèixer. L’únic lloc on no es va aplanar el terreny va ser a Inwood Hill.

native_caves

Antigues coves dels nadius nord-americans a l’Inwood Hill Park de Nova York. Font: Viquipèdia.

Dins de l’Inwood Hill Park també s’hi conserven alguns dels vestigis més antics de Nova York: l’antic arbre tuliper sota el qual els indis van vendre l’illa de Manhattan als holandesos, l’any 1626, formacions geològiques de l’última era de glaciació o antigues coves dels nadius americans, els primers habitants de l’illa i, en certa manera, els primers novaiorquesos (2).

L’Inwood Hill Park barceloní

La descripció de l’Inwood Hill Park, a lloc web del Departament de Parks & Recreation de l’ajuntament de Nova York, comença amb un senzill joc de paraules, en que es repeteix dos cops la mateixa frase, amb la diferència que a la segona hi ha una paraula en cursiva: “There’s old New York, ant then there’s old New York.“

L’old New York, en cursiva, el Nova York veritablement antic és a l’Inwood Hill, al Turó d’Inwood. És allà, com explica el web on es conserva l’origen, gairebé mític, de la ciutat, lluny –tant físicament com conceptualment- amagat, en paraules de Theros, darrer la façana turística de la ciutat.

Hèrcules es repenjava a Montjuïc per observar el Pirineu, la gran tomba que havia cavat per a la seva estimada Pirene. Anys més tard, els nàufrags d’una de les naus de la seva flota, en concret la novena de les seves barques, fundaven Barcinona, prenent el nom de la barca, la barca nona. Quan es parla de Montjuïc o de l’Inwood Hill no s’en pot obviar la història mítica, les llegendes que envolten aquests turons fundacionals de Barcelona i Nova York.

Entre 1989 i 1993 es van excavar coves d’on s’havia extret jaspi durant el neolític i la primera edat de bronze. El jaspi de les coves del Morrot, a Montjuïc, s’utilitzava a tot el pla de Barcelona (se n’ha trobat en jaciments al Raval ia la Sagrera), per a fer diversos útils i eines. Amb el jaciment del carrer Reina Amàlia, al Raval, les coves de jaspi són un dels primers vestigis humans documentats al pla de Barcelona. Segles més tard els ibers de la tribu dels laietans fundaven el poblat de Barkeno al capdamunt del turó, situat a on ara hi ha el castell de Montjuïc.

Les coves del Sacromonte

Ningú sap quantes coves hi ha al Sacromonte de Granada. Hi ha les coves oficials, les que estan censades, però després n’hi moltes més, centenars, milers, que no tenen adreça, que no consten enlloc. Una bona manera d’entrar-hi és anant al Museo de la Cuevas del Sacromonte, al Barranco de los Negros.

També aquí, l’accés no serà fàcil. Hi ha una hora de camí des del centre de Granada, per carrers que cada cop són més estrets. Com a L’Inwood Hill i a Montjuïc, el Sacromonte és l’indret originari d’una part de Granada, del flamenc i de la cultura gitana.

002

El Museu de la Coves del Sacromonte. Font: Museo de la Cuevas del Sacromonte.

Quan li explico que vinc de Barcelona, el Juan, l’home que porta el museu i el bar, em parla dels gitanos de la plaça Raspall i dels seus amics que viuen a les coves de Montjuïc.

La Carretera Antiga de Montjuïc

És fàcil accedir a Montjuïc. Des del metro de plaça Espanya es pot pujar per l’avinguda Maria Cristina fins al Palau Nacional, o des de l’estació de Paral·lel amb el funicular de Montjuïc.

tones-pedres-sorra-sobre-les-vies-laltura-parada-del-parc-montjuic-ahir-1412213779977-el-periodico

Esllavissada a la via del funicular a principis de la dècada dels 2000. Font: El Periódico. 

Però per accedir al passat històric, fins i tot mític de la muntanya s’han de prendre senders menys concorreguts. Un d’ells passa per l’Antiga Carretera de Montjuïc. Avui és un camí més del Parc de Montjuïc, que surt de la cruïlla dels carrers Piquer, Cabanes i el Passeig de Montjuïc.

La Carretera Antiga havia estat un dels antics camins que creuaven la muntanya de Montjuïc. La carretera –hi ha molt pocs carrers de Barcelona que conservin el nom de carretera- la creuava pel costat del mar, per sota de l’Hotel Miramar, la Font de Bellavista, i en direcció al Morrot, al Castell de Montjuïc i a la Marina de Sans.

12074486_10206203319780963_4981635338816236407_n

El camí del Morrot o Carretera Antiga de Montjuïc. 

Segons el nomenclàtor de Barcelona, la Carretera Antiga unia el camí cap al castell amb el camí de la Font Trobada, dos dels indrets històrics més significatius de la muntanya de Montjuïc. El web explica que el nom del camí està documentat des d’abans de l’any 1800, per tant com a mínim des del segle XVIII.

Pels voltants d’aquesta antiga carretera hi havia hagut la barriada del passatge de la Vinyeta, un dels principals nuclis de població que hi havia hagut a Barcelona. Jacques Léonard, el paio Chac, va fotografiar La Vinyeta l’any 1960.

passatge-de-la-vinyeta-jacques-leonard-1960-afb

Detall del passatge de la Vinyeta. Fotografia de Jacques Léonard. 

El passatge, classificat com a nucli de barraques, va ser enderrocat abans dels jocs olímpics per passar a formar part del Parc de Montjuïc. Probablement, la proximitat d’aquest barri gitano amb el recinte olímpic va ser una de les causes del seu enderroc, més que no pas la precarietat dels habitatges. Enlloc de subvencionar la millora o restauració de les cases es va optar per l’enderroc total.

Encara avui, però, són ben visibles les restes del que fou el barri del passatge de la Vinyeta. Hi ha restes de runa i de construccions a banda i banda de la Carretera Antiga de Montjuïc. El passatge de la Vinyeta segueix existint, de forma nominal, com a camí dins del mateix parc, just a sota de la Carretera Antiga, però no hi ha cap placa amb el nom del passatge.

escales-del-passatge-de-la-vinyeta-c-1962-jacques-leonard

Dos nens al passatge de la Vinyeta, l’any 1962. Fotografia de Jacques Léonard.

Tot i això, a la Carretera Antiga hi segueixen havent dos edificis. La de més amunt, al número 7, segueix habitada. El propietari no ha volgut deixar de viure a casa seva malgrat les constants ofertes -i força minses- que ha rebut dels successius consistoris de la ciutat. L’indret, amb vistes sobre la ciutat, envoltat d’arbres i amb un petit jardí, és immillorable (3).

Gràcies a ell sabem que per la casa hi passava una riera i que per sota hi ha una gran mina d’aigua, tot i que AGBAR no li permet extreure’n aigua, ja que està obligat a pagar per l’aigua de la xarxa. Per ell també sabem que la Font d’en Conna encara raja i que la Font Trobada, ara desapareguda, té filtracions constants que surten dels murs de la Piscina Municipal de Montjuïc.

dscn9708

El número 7 de la Carretera Antiga de Montjuïc.

El túnel del Refugi 307

Amb l’enderroc dels edificis de la cantonada del carrer Nou de la Rambla i el Passeig de Montjuïc, l’any 1995, i els primers treballs per a la construcció del CAP del Poble-sec – Les Hortes i el Parc de la Primavera uns veïns van descobrir l’entrada del que semblava un refugi de la guerra civil (4).

En entrar-hi van descobrir una galeria d’uns 15 metres, tapiada amb un mur de maons. L’entrada havia aparegut amb l’enderroc d’una fàbrica de vidre que havia utilitzat una part de la galeria del refugi com a magatzem, primer, i després com a forn de vidre.

Alguns veïns van afirmar que el mur marcava el final del refugi i que no valia la pena enderrocar-lo. D’altres, en canvi, creien que el túnel del refugi era molt més llarg, i que fins i tot podia arribar connectar amb un passatge secret que pujava fins a dalt del castell de Montjuïc. Finalment, es va optar per enderrocar el mur i es va descobrir un gran sistema de galeries que formaven el refugi 307. Tot i això, no es va trobar cap túnel que pugés cap al castell.

Les coves de la Carretera Antiga

Portem tres quarts d’hora parlant amb el veí del número 7 de la Carretera Antiga quan ens explica que, força a prop de casa seva, hi ha l’entrada d’una cova, molt antiga, que pujaria fins al castell, al capdamunt de Montjuïc. Ens parla de dues entrades i ens indica on estan.

Sabent on són, resulta força fàcil trobar les dues entrades de la cova. No ens atrevim, però, a entrar-hi, més pels nostres pocs coneixements espeleològics que per por de trobar-nos-hi algú. Les dues entrades són prou grans per què hi pugui entrar una persona sense gaires problemes.

dscn9699

La primera entrada de la cova.

La Carretera Antiga de Montjuïc és antiga en molts sentits. Potser s’hauria d’optar, com fa el lloc web del Departament de Parcs de Nova York, de posar el mot antiga en cursiva. És curiós, també, que el mot antiga és l’anagrama de gitana. El que no pot ser casual és que un dels nuclis gitanos més importants que ha tingut la ciutat estigués situat al costat d’una cova; com si els gitanos, tant acostumats als constants intents de control i persecussió per part de l’estat, volguessin viure sempre al costat d’una possible via d’escapada o d’un bon amagatall.

dscn9711

La segona entrada a la cova.

Tant el propietari del número 7 de la Carretera Antiga com els veïns que varen descobrir i reivindicar que es conservés el Refugi 307 afirmaven que hi ha una cova que puja des del Poble-sec fins al castell de Montjuïc. És molt probable que la persistència d’aquesta llegenda, d’aquest rumor, es basi en quelcom de cert. Les entrades d’aquestes coves són, segurament, l’últim reducte impenetrable de la mítica muntanya de Montjuïc. Alguns veïns en coneixen els senders llegendaris.

(1) Valls, Mireia, La Barcelona subterrània, Editorial Mediterrània, Barcelona (2012).

(2) Article de Viquipèdia sobre l’Inwood Hill Park (en anglès).

(3) La conversa amb el veí de la Carretera Antiga de Montjuïc i l’excursió per Montjuïc va tenir lloc a principis d’agost del 2016.

(4) Informació recopilada pels guies de Laberint Cultura, que organitzen moltes de les rutes al Refugi 307.