Fa anys, avui mateix, en aquesta hora,
jo seia ací amb Gentil;
los besos de l’aurora
volaven per son front, com les abelles
pel front de les poncelles
que en sa brosta desclou l’alè d’abril.
I avui, a aquesta cima
que guarda la petjada de son preu,
amb quant mon cor estima
tinc de donar l’adéu!
Muntanyes regalades
són les de Canigó;
per mi bé ho són estades,
mes ara no ho són, no!

Canigó, Cant Dotzè, Cant de Flordeneu, Jacint Verdaguer.

Un carrer sense nom

El 15 de juliol de 1919, es registra un expedient. Esperança Riera demana permís per construir una casa en un solar en un carrer sense nom, al costat del Torrent de Can Dragó.

Fragment de l’expedient de permís d’obres majors d’Esperança Riera. Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB).

A l’expedient s’hi inclou un plànol en alçat de la casa i un croquis de la situació de l’indret. Es tracta d’una casa senzilla, de planta baixa, amb una porta al mig i dues finestres a banda i banda.

El croquis de la casa. Font: AMCB. 

Li passa el mateix a Juan Gallardo, Joan Folch, Antonio Pomares, Josep Sirera i Josep Arasa. L’any 1919, tots ells demanen permís per a construir una casa, un cobert o magatzem “enfront de Can Dragó”, a prop del Torrent de Can Dragó o “al carrer A, enfront del camí de Can Dragó, Sant Andreu”.

Mapa de la situació, força poc aproximada, del cobert que vol construir Juan Gallardo, l’any 1919. Font: AMCB.

En tots els expedients es repeteix la mateixa informació geogràfica: Can Dragó, Sant Andreu. Can Dragó (1) era una masia, documentada de del segle XVII, que va ser enderrocada l’any 1932, per a la construcció d’una estació de mercaderies, per als Tallers del Nord, els tallers que la Renfe tenia a Sant Andreu, a l’actual Parc de Can Dragó, que agafa el nom de l’antiga masia. L’any 1929, però, la família va construir una nova masia a prop de l’antiga, que va passar a anomenar-se Can Dragó Nou.

Croquis del cobert de Juan Gallardo. Font: AMCB.

Quatre barris nous en quatre anys

Els estudis estadístics que fa l’Ajuntament des de l’any 1902, permeten saber a quin ritme es construïa a cada sector de la ciutat (2). L’any 1901 es van tramitar 7 expedients per a la construcció d’edificis nou a la zona de Santa Eulàlia i Roquetes – aproximadament l’actual districte Nou Barris-. L’any 1920, s’en van demanar 22, però l’any 1922, en van ser 145. S’arribà als 240 edificis nou, l’any 1924. El ritme de construcció va baixar, però, a partir de 1925, en que es construeixen unes 50 o 60 cases noves cada any.

Detall de la Vila Josefa, al número 49 del carrer Joaquim Valls, a la cantonada amb Pablo Iglesias, on hi figura l’any de construcció: 1919. Es tracta d’una dels primers edificis del barri de la Prosperitat, i un dels pocs construïts abans de 1920.

Aquest alt ritme de construcció, sobretot entre 1922 i 1925, va fer sorgir, en pocs anys, dotzenes de carrers nous agrupats en quatre noves barriades, que ben aviat ja havien estat batejades: el Verdum, la Prosperitat, Charlot i Roquetes.

Detall del plànol de l’expedient de Franscesc Prat, de 1924. Font: AMCB.

Una mostra del ràpid creixement urbanístic és el fet que als plànols dels expedients d’obres de 1923 i 1924 ja hi apareixen carrers amb nom. Només quatre anys abans, els plànols encara donaven com a referència la masia de Can Dragó i els antics camins rurals i torrents. Al plànol de Francesc Prat hi apareix el Torrent de Can Dragó, però al costat de carrers ja consolidats.

La Vila Josefa.

La caseta i l’hortet

La trama urbana dels quatre barris es va anar estenent ràpidament, creant carrers més o menys ortogonals i no gaire amples, en illes de cases de mida mitjana i parcel·les petites, estretes i llargues seguint el model de casa i pati o hort. La casa donava al carrer i a la part del darrere hi havia l’hort o pati.

Detall del mapa parcel·lari de 1933 el·laborat pels serveis tècnis de l’Ajuntament de Barcelona de l’antiga propietat de Josep Borràs, de la illa de cases entre els carrers Vinyeda (ara Vinyar), Finestrelles (ara Formentera) i Flordeneu (ara escrit Flor de Neu) al barri de Prosperitat. Font: AMCB.

La urbanització dels barris de Prosperitat, Charlot i alguns sectors del Verdum, es va fer seguint el mateix model que s’havia fet servir des del segle XIX en la construcció dels primers suburbis obrers i menestrals de Barcelona, com Gràcia i Sans, mitjamçant el sistema d’emfiteusi: la subdivisió d’una finca en petites parcel·les, que passaven a ser propietat a perpetuïtat dels nous veïns, a canvi del compromís de construir-hi una casa en un període determinat de temps, i el pagament d’una quantitat de diners cada any.

Casa del número 70 del carrer Vinyar, construïda l’any 1924 (3). Es tracta d’una de les poques cases que conserva l’hort a la part del darrere de la casa. Es tracta de la casa que apareix encerclada en vermell al mapa parcel·lari de 1933 que vèiem més amunt.

Com a Gràcia, bona part de les cases construïdes als anys 1920 i 1930 a la Prosperitat van ser cases construïdes pels mateixos veïns o bé per mestres d’obres. Es tractava, per tant, d’una forma molt barata de construir un barri nou, deixant que el construïssin els propis veïns a canvi de cedir-los la propietat de la parcel·la.

L’hort de la casa del carrer Vinyar, 70 i que dóna al carrer Formentera. A l’hort s’hi va construir, a més, una caseta. Probablement es va construir posteriorment -tot i que ja apareix al mapa de 1933-, potser per algun membre de la família que hi vivia. 

La trama d’aquests barris era poc densa, amb cases baixes, de planta baixa o planta baixa i pis, en que hi vivia una sola família. Com es pot veure al mapa parcel·lari de 1933, eren pocs els carrers o les illes de casses que tinguessin els dos costat urbanitzats. Normalment, les parcel·les s’estenien d’un carrer al carrer del costat, amb la casa que donava a un carrer i l’hort a l’altre. Les cases d’aquella illa seguien el mateix patró, fent que alguns carrers estiguessin més urbanitzats i d’altres estiguessin plens d’horts.

El mapa parcel·lari de 1933. Font: AMCB

És probable que el barri de la Prosperitat s’anés estenent, urbanitzant primer uns carrers i després uns altres, tot creant zones més consolidades i densament urbanitzades i d’altres de menys urbanitzades. Així, el carrer Joaquim Valls  fou un dels primers carrers en ser urbanitzats, com ho demostren edificis com la Vila Josefa, de 1919, i  un dels pocs edificis de pisos de planta baixa i dos pisos del barri, construït a la dècada de 1920.

Bloc de pisos plurifamiliar de planta baixa i dos pisos a la cantonada dels carrers Joaquim Valls i Borges Blanques, construït l’any 1925.

Encara ara el carrer Joaquim Valls -també gràcies a la nova urbanització que l’ha convertit en peatonal- segueix sent un carrer comercial, central per al barri.

Pati del darrere del carrer Conveni, 24, amb la sortida al carrer Formentera. Al costat, un bloc de pisos dels anys 1970.

Amb l’arribada de l’emigració i el creixement urbanístic dels anys 50, 60 i 70, molts horts es van acabar urbanitzant. Sovint, però, s’en conservava una petita part, que ara resta amagada a l’interior de les illes de cases. Com que les parcel·les eren petites, molts dels nous blocs de pisos tenen una mida reduïda, tant en la planta com en l’alçada, respectant, en part la fesomia del barri.

Dos blocs de pisos moderns a la cantonada del carrer Molí i el Camí de Can Dragó (ara carrer Argullós). Els dos blocs segueixen les mides de les antigues parcel·les i cases dels anys 20, que no superen els 6 o 7 metres d’amplada.

Verdum, Molí, Pou, Vinyar, Nou Pins.

La casa del carrer Conveni, 24, a la cantonada amb el carrer Formentera, encara conserva una part del pati, amb una gran sortida, que deuria servir per l’entrada i sortida de carros o cotxes. Els patis i horts de les cases es van convertir, sovint, en un complement econòmic pels seus habitants. Als anys 1920 i 1930, la gran majoria dels nous veïns d’aquests barris treballaven en la indústria, sobretot a Sant Andreu, però podien completar els seus ingressos venent part del que collien a l’hort de casa seva, o bé estalviant-se la compra de verdures i fruita (4).

Un antic hort al carrer de la Florida, a l’indret per on passava el Torrent de Can Campanyà, prop de la cruïlla amb el carrer Flordeneu.

Fins als anys 1960 una part de la zona encara era agrícola, amb conreus de secà, com el blat i sobretot la vinya. Molts veïns veien en la feina al camp com a jornalers una bona font d’ingressos alternativa en les èpoques en que, per manca de demanada, les indústries feien fora una part dels treballadors, ja que l’acomiadament no estava regularitzat.

El rastre del torrent de Can Campanyà encara és ben visible en llocs a on ha provocat contradiccions urbanes, com aquí, just al davant de l’hort que veiem més amunt, en que els arquitectes van voler aprofitar l’espai al màxim, però el torrent, al seu sòl públic no podia ser urbanitzat.  

La població del barri de la Prosperitat, com les del Verdum, Porta o Charlot, era una població obrera, que treballava a la indústria, que, però vivia en un ambient rural i trobava feina esporàdica al camp. Molts dels noms dels carrers recorden l’origen rural del barri, tant per elements rurals, com el molí i el pou, com per la descripció del paisatge de l’indret (Vinyar, que fa referència a les vinyes, el conreu majoritari de la zona, o Nou Pins, que recorda un bosquet que hi havia en aquest indret). És probable que el nom del barri de Verdum, que sovint es relaciona amb la batalla del Verdun -i, per tant, s’escriu amb n- es degui a l’existència d’una bodega on es venia verdura dels horts del barri. El nom originari seria, per tant, amb m; Verdum (5).

Escales que salven la forta baixada del carrer Florida, prop de la cruïlla amb el carrer Flordeneu, pel pas, prop d’aquest carrer, del Torrent de Can Campanyà.

A la Prosperitat hi podem trobar, també, els vestigis dels tres torrents que travessaven el barri. Un d’ells, el Torrent d’en Tissó, ha acabat sent urbanitzat com a carrer, mantenint el nom del carrer. Els altres dos torrents, el de Can Campanyà i el de Can Dragó han desaparegut. És probable que la seva desaparició es degui al fet que el seu traçat, amb moltes corbes, era massa complicat com per convertir en un carrer.

El torrent de Can Campanyà al seu pas pel barri de la Prosperitat, en el mapa parcel·lari de la ciutat, del Servei Topogràfic de l’ajuntament de Barcelona, de 1931. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Tot i així, la memòria rural segueix present al barri, en llocs com l’hort ocupat del carrer Joaquim Valls, dins del projecte “Date una huerta”. L’hort, al carrer més cèntric del barri, va sorgir per l’enderroc d’una casa antiga que, després, convertit en solar, va estar anys abandonat. Avui, l’hort és propietat del BBVA, que amenaça amb fer fora els veïns. Com tants altres barris de la ciutat, la Prosperitat ha patit un augment en els preus dels habitatges, amb l’alicient que es tracta d’un barri de carrers estrets, d’estructura urbana antiga -aquest any fa cent anys que es va començar a construir-.

L’hort des del carrer Joaquim Valls. Es tracta d’un dels pocs espais verds i de trobada veïnal al barri de la Prosperitat.   

Vil·la Concepció

És fàcil descobrir, en una passejada pel barri, petites obres d’art arquitectòniques. La construcció del barri, a la dècada dels anys 1920 i 1930, es fa en un període en que el modernisme s’ha estès en la construcció dels barris obrers de la ciutat.

Casa de planta baixa al carrer Conveni.

Es tracta, però, d’un modernisme depurat, senzill, que ja fa intuir l’arribada d’altres estils arquitectònics, com el secessionisme i el racionalisme.

Una parella de cases al carrer Conveni, a la cantonada amb el carrer Florida.

Sovint, els elements decoratius són sobris, senzills. Tanmateix, sempre hi ha un esforç en construir una casa arquitectònicament interessant.

Dues cases al mateix tram del carrer Conveni.

En d’altres casos, dues cases construïdes amb finestres de formes diferents, han aconseguit una unitat, fent servir el mateix tipus de maó.

La Vil·la Concepció, al carrer Joaquim Valls.

Almenys dues cases del barri fan servir el trencadís a la façana, les dues situades al carrer (o a prop) Joaquim Valls.

Parella de cases del carrer Joaquim Valls, al costat de la Vila Josefa, prop de a cruïlla amb el carrer Pablo Iglesias.

D’altres cases, en canvi, tenen una decoració molt més depurada, que recorda en certa manera l’estil racionalista. Tanmateix, no hi ha cap casa que no tingui, almenys algun detall interessant, tant en el treball de la façana, com en el ferro forjat de les baranes dels balcons i les finestres.

Barana d’una casa del carrer Flordeneu.

Flordeneu

Al poema èpic Canigó, de 1886, Jacint Verdaguer escriu la història d’un guerrer heroic, Gentil, que és seduït per Flordeneu, la reina de les fades. Junts sobrevolen el Pirineu, mentre el tiet de Gentil, Guifre, combat als musulmans. Guifre és derrotat, i, enrabiat per la traïció de Gentil, que no ha anat a lluitar, decideix matar-lo. Penedit del que ha fet, es retira a la vida monàstica, mentre Flordeneu plora la mort del seu estimat Gentil. És a l’últim dels dotze cants del poema, que fa seves les paraules de la cançó tradicional: “muntanyes regalades, son les del Canigó”, per acabar dient, però, que, des de la mort de Gentil, ja no ho són, de regalades, com podíem llegir al fragment del principi de l’article.

Construcció d’un bloc de pisos en el solar a on, probablement, hi havia una casa antiga, Al costat esquerra, la Vila Paquita, al carrer Flordeneu. El patrimoni del barri ha estat poc estudiat i rep cap mena de protecció per part de l’ajuntament.

Tanmateix, al web del nomenclàtor es limita a explicar que el nom del carrer es deu “al caprici dels urbanitzadors”. El nom oficial del carrer i el que podem llegir a les plaques,  és Flor de Neu, amb les paraules separades, com si fes referència a una flor qualsevol que creix d’entre la neu. Tant a l’obra de Verdaguer, com als primers mapes parcel·laris que es fan del barri durant la República, el nom apareix com a Flordeneu, fent referència, per tant, al nom de la fada del poema èpic de Verdaguer.

Fragment del mapa parcel·lari de l’antiga finca de Josep Borràs, de 1933. Font: AMCB.

Tant la Prosperitat, com tot el districte de Nou Barris, han patit l’oblit del seu patrimoni, tant arquitectònic com social. Certament, les manifestacions i reivindicacions veïnals del tardo- i postfranquisme han estat incorporades al relat de la història de Barcelona i han donat fruits -equipaments públics, reformes urbanístiques, transport públic-. Però no ho ha estat tant la història de la ciutat explicada des del punt de vista, des de l’òptica de la Prosperitat, des de Nou Barris.

A Nou Barris, com a d’altres districtes de la ciutat, sovint s’ha fet prevaldre un tipus de patrimoni concret -el modernista a l’Eixample, el gòtic a Ciutat Vella, l’industrial al Poblenou, les masies a Nou Barris, etc.- que ha permès la seva restauració, l’estudi i difusió, però que ha invisibilitzat altres patrimonis, d’èpoques anteriors o posteriors.

Detall d’una paret d’una casa dels anys 1920, al carrer Formentera. Una part del recobriment del mur ha caigut i s’hi veu el material de construcció de la casa: maons a banda als extrems i pedres de la zona, barrejades amb morter.  A mà esquerra part de la barana de la finestra.

El de Prosperitat és un patrimoni equivalent al de Gràcia o l’Eixample, però fet, construït per una altra classe social, amb menys poder adquisitiu, en una altra època. Caldria començar a protegir el patrimoni dels edificis d’autoconstrucció de Barcelona, edificis que, tot i l’escassetat de mitjans, no renunciaven a col·locar un trencadís a la façana o rajoles hidràuliques al terra de les cases.

Fotografia del Centre Republicà Radical de Prosperitat, al juny de 1935. Fotografia de Carlos Pérez de Rozas, font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Només sis anys després de començar a construir-se, la Prosperitat ja tenia diverses corals, un club excursionista, un camp de futbol, un teatre i diversos ateneus (6).

Arriat per set daines amansides,
allí els espera un carro volador;
pren, al pujar-hi, Flordeneu les brides
i s’en porta a volar son aimador. (7)

Verdaguer clou el Cant Tercer del Canigó amb Gentil pujant al carro de Flordeneu. Ella n’agafa les brides per sobrevolar el Pirineu.

Detall de la porta d’entrada de la Villa Paquita, al carrer Flordeneu.

Tot i no tenir clavegueram, ni aigua corrent, ni equipaments bàsics, els nous habitants d’aquell barri, solcat per torrents que ho enfangaven tot als dies de pluja, no renunciaven a batejar un carrer del seu barri amb el nom de la reina de les fades del Pirineu.

 

—

(1) Capdevila, Alexandra; García, Alejandra; Gómez, Laura; et al., Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques, ed. Llop roig, Sant Andreu de Palomar (2014).

(2) Estadística citada a l’article “L’actual districte de Nou Barris als anys trenta: del despertar al trencament.”, del Grup d’Història Nou Barris – Can Basté, apareguda a la Revista Finestrelles, núm. 9, Sant Andreu de Palomar (1998).

(3) Els anys de construcció dels edificis estan extretes del web del cadastre.

(4) “L’actual districte de Nou Barris als anys trenta (…).”, Grup d’Història Nou Barris – Can Basté.

(5) “L’actual districte…”, op. cit.

(6) “L’actual districte…”, op. cit.

(7) Jacint Verdaguer, Canigó, ed. Quaderns Crema, edició a cura de Narcís Garolera, Barcelona (1997).