Aquest matí la colla de la Llibertat Gracienca ha recorregut els carrers del Camp d’en Grassot, Ca n’Alegre de Dalt. Han començat ben d’hora, a les 9, al carrer Perill, per acabar, al cap d’un parell d’hores de nou al carrer Perill, prop de la cantonada amb Milà i Fontanals. Al blog comencem un recorregut en profunditat per la història de Gràcia, just avui que és Sant Medir.
Torrents que no coincideixen
A la part de Gràcia que queda per sobre de la Travessera hi ha molts carrers que porten el nom de Torrent: Torrent de l’Olla, Torrent d’en Vidalet, Torrent de les Flors. Tres torrents, l’un molt a prop de l’altre.
El carrer Terrassa. En aquest petit tram, entre els carrers Milà i Fontanals i Lluís Vives (antigament carrer Vulcà) és el carrer més estret de Gràcia.
El Torrent de l’Olla aconsegueix baixar de la Travessera conservant el seu nom. Però els Torrents d’en Vidalet i de les Flors perden el seu nom. No hi ajuda el fet que els dos torrents no estiguin alineats amb els carrers de sota de la Travessera.
El carrer Milà i Fontanals és la continuació del Torrent d’en Vidalet per sota de la Travessera, mentre que el Torrent de les Flors continua, més o menys per la línia de la façana dels números senars del carrer Bailèn.
Els Caputxins Vells
L’any 1580 s’inaugurava un nou monestir als afores de Barcelona, però no massa lluny de la muralla i del Convent dels franciscans, en un indret ben comunicat, entre dos torrents i molt a prop del Camí de la Travessera (1).
Detall del tram més estret del carrer Terrassa.
El monestir però, va patir de ple els setges de la ciutat, l’any 1697, 1706 i 1714. Tot i les destrosses, sembla que l’església i gran part del conjunt encara estaven dempeus després del setge. Encara l’any 1769 hi ha constància que es celebraven misses a l’església del monestir, tot i que des del 1714 ja no hi viva una comunitat. Els intents de reconstruir el conjunt, però, no van tirar endavant.
Detall d’una petita finestra quadrada, amb dues barres de ferro. A l’entorn del carrer Milà i Fontanals es poden trobar fins a una dotzena de finestres d’aquest tipus.
Avui en dia no queda cap rastre del monestir, o, almenys, no se n’ha trobat cap fins a dia d’avui. A més, se’n desconeix la ubicació exacta, tot i que alguns autors l’han situat als voltants de la cruïlla dels carrers Bailèn i Rosselló o Provença (2).
En paral·lel amb la desaparició del monestir, durant el segle XVIII, el nom de Caputxins Vells es va convertir en topònim d’aquest indret. Durant més d’un segle la zona del que avui és el barri del Camp d’en Grassot i l’entorn del carrer Milà i Fontanals es va conèixer com el paratge dels Caputxins Vells (3).
El passatge dels Caputxins recorda l’antic topònim de Caputxins Vells. El passatge surt del carrer Còrsega, entre Girona i Bailèn.
Els dos torrents dels Caputxins Vells
Avui en dia, el carrer Bailèn sembla un carrer més de l’Eixample. Tanmateix, marca una frontera força visible entre dues trames urbanes. De Còrsega en amunt la trama de l’Eixample s’acaba de cop al carrer Bailèn, per deixar pas als carrers més estrets de Gràcia. És probable que hi tingués a veure el Torrent del Pecat que fins a principis del segle XX passava pel cantó Llobregat de Bailèn.
Fragment d’un mapa de 1841. S’hi veu l’entorn dels Caputxins Vells, els torrents, la Travessera i la densa trama urbana d’aquest entorn, ja consolidada. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
El Torrent del Pecat (per sobre de la Travessera s’anomena Torrent de les Flors o de Can Toda) era una dels dos torrents que havia portat s’havia conegut també com a Torrent dels Caputxins Vells. El nom de Pecat li venia per estar situat als afores de Gràcia. Durant el segle XIX va ser lloc de trobada habitual per als joves de la contrada que hi organitzaven batalles i pedrades o trobades més o menys furtives.
La masia de Can Focs, a l’encreuament del Torrent d’en Vidalet (carrer Milà i Fontanals) i Còrsega. La masia, del segle XVIII, coincidia, gairebé del tot amb el traçat del carrer Còrsega, planejat i urbanitzat un segle després de la masia. Va ser enderrocada l’any 1990 per a construir-hi la Facultat de Turisme de la UB.
A diferència del carrer Bailèn, del tot recte, el carrer Milà i Fontanals manté encara el traçat zigzaguejant del Torrent d’en Vidalet. Com era habitual, els torrents rebien sovint més d’un nom, segons el tram o les masies que s’hi trobaven. Com el Torrent del Pecat, el Torrent d’en Vidalet també s’havia anomenat dels Caputxins Vells.
El torrent d’en Vidalet (carrer Milà i Fontanals) a l’encreuament amb el carrer Còrsega, avui. L’edifici de la dreta, d’aspecte modern, es va construir al lloc on hi havia Can Focs.
Al seu volum sobre el Pla de Barcelona, Francesc Carreras Candi situava el barri dels Caputxins Vells a l’encreuament del carrer Còrsega amb Milà i Fontanals – Torrent d’en Vidalet. És justament d’aquesta barriada que parlem avui.
El barri no parcel·lat
Caminant per Gràcia crida l’atenció que gran part de la vila té una gran homogeneïtat. Carrers gairebé perpendiculars i paral·lels, places ben repartides per l’espai, cadascuna marcant una certa centralitat dins del barri.
La zona dels Caputxins Vells, però, té una fesomia diferent a la resta de Gràcia. Els carrers no són, ni molt menys paral·lels. Alguns d’ells són força més estrets, els edificis no són homogenis, no hi ha places ni bars. Sembla una zona perifèrica, fora dels circuits turístics que recorren les places més típiques del nou barri de moda que és Gràcia.
A la tesi doctoral d’Enric Serra i Riera (4) s’analitzen moltes de les vuitanta parcel·lacions que van urbanitzar Gràcia en menys d’un segle i que van convertir un poble rural de finals del segle XVIII en una ciutat de més de 50.000 habitants, l’any 1897. No hi apareixen, però, les parcel·lacions de l’entorn dels Caputxins Vells. Segons Serra i Riera, una part d’aquest barri s’urbanitzà i parcel·là a la dècada de 1840, però ja hi havia una part construïda.
Ca l’Arquer, poc abans del seu enderroc, a mitjans de la dècada de 1930. Es trobava a la banda de mar de la Travessera de Gràcia, molt a prop de l’encreuament amb el carrer Bailèn (les cases del darrere de la masia donen al carrer Bailèn).
Al seu llibre sobre la història del Camp d’en Grassot, González Moreno-Navarro (5) explica que, ja a l’any 1781 Valentí Sagristà, propietari de Ca l’Arquer, vaa decidir signar un contracte d’emfireusi amb Gaspar Calvet per parcel·lar i construir una filera de cases a sota de la masia. S’hi van construir sis cases, que després formarien el carrer Sant Jaume. Aquest carrer va acabar sent enderrocat per a obrir el tram de dalt del Passeig de Sant Joan, just a sota de la Travessera.
L’èxit de la primera parcel·lació va fer que una dècada després, Calvet parcel·lés una nova peça de terreny filer al costa de la primera. Aquesta segona parcel·lació seria l’origen just del carrer Rere Sant Jaume (6).
L’última de les cases construïdes a l’entorn de Ca l’Arquer, del carrer de Rere Sant Jaume. A la façana hi ha unes rajoles amb la imatge del sant. La casa es va enderrocar a la dècada de 1940. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
Aquestes dues parcel·lacions de ca l’Arquer, encara en ple segle XVII no apareixen a la tesi de Serra i Riera. D’una banda, és probable que quedessin fora del seu àmbit d’estudi: cap dels dos carrers existeix avui en dia, ja que van ser enderrocats a la dècada 1920 per a fer arribar el Passeig de Sant Joan fins a la Travessera.
El carrer Llibertat des del Torrent d’en Vidalet – Milà i Fontanals. Hi destaquen edificis de més d’una planta i pis. Els edificis dels números 47 i 49 semblen ser els més antics d’aquest tram del carrer, ja que els pisos tenen una alçada més baixa que els de les cases del costat (núm.51).
Una de les zones que, segons Serra i Riera (7), ja estaven construïdes l’any 1840 era la filera de cases de la banda muntanya del carrer Llibertat. A la dècada de 1840 es va parcel·lar i urbanitzar la banda de mar del carrer.
La banda de mar del carrer Llibertat, parcel·lada i urbanitzada a principis de la dècada de 1840.
Si comparem la banda de mar, parcel·lada a la dècada de 1840 i la banda de muntanya, més antiga, veiem que hi ha diferències força grans. Els edificis de la banda muntanya són més alts i els de la banda de mar molt homogenis.
Els contractes d’emfiteusi establien que els emfiteutes (que tenien l’ús de fruit de la parcel·la que llogaven) havien de construir-hi una casa en un termini de dos anys; sinó perdien el dret sobre aquella peça. Aquest fet va fer que aquest tram del carrer Llibertat –i, per extensió, tota Gràcia- s’urbanitzés ràpidament i, per tant, seguint pautes molt semblants.
El passatge dels Caputxins, i al fons el carrer Còrsega.
La banda de muntanya, en canvi es va urbanitzar més lentament i de forma més heterogènia. El que és interessant és el fet que aquest tros del carrer no fos parcel·lat com gran part de Gràcia, sinó que ja estigués construït. Com i quan va ser urbanitzat?
—
(1) González Moreno-Navarro, Antoni, El Camp d’en Grassot. Família i territori. Barcelona (2008).
(2) González Moreno-Navarro, A., op. cit.
(3) González Moreno-Navarro, A., op. cit.
(4) Enric Serra i Riera, Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia (1993).
(5) González Moreno-Navarro, A., op. cit.
(6) González Moreno-Navarro, A., op. cit.
(7) Enric Serra i Riera, op. cit.