Si diuen que Sans no és un barri sinó una estació, resulta evident que la Vall d’Hebron és poc més que un hospital. De fet, parlant en propietat i més enllà d’acudits, no hi ha cap barri que s’anomeni oficialment la Vall d’Hebron.

Actualment existeix el barri del Parc de la Vall d’Hebron, per sota de la Ronda de Dalt a l’alçada de la parada de Metro de Montbau. Alguns aborígens dels Agudells diferencien el casc antic, amb cases baixes al voltant de la parròquia i més amunt, al que anomenen Sant Genís (o San Jata), dels blocs de pisos de més avall, que anomenen Vall d’Hebrón per la seva proximitat a la parada de metro homònima. La Plaça de la Vall d’Hebrón és a l’entrada del barri de la Teixonera des de la Ronda. I per acabar de liar la troca, el famós hospital (residència o ciutat sanitària) es troba dins dels límits de Mombau.

Així doncs, els més adient sembla ser utilitzar el topònim Vall d’Hebron per referir-se a aquests quatre barris del districte d’Horta-Guinardó, tal i com es va fer en alguns censos dels anys 80 i 90. L’origen de l’agermanament d’aquesta vall, la més meridional de les que conflueixen a la riera d’Horta, i la ciutat més poblada de Cisjordània, es déu a l’establiment de monjos eremites, a l’estil dels cristians primitius de Terra Santa, que acabarien conformant el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, documentat des del segle XIV.

Aquesta zona del pla de Barcelona, o millor dit, de la cara B del pla, passats els tres turons, està marcat per la seva geografia. Es tracta de la part més alta del que podríem considerar la seva vall principal, la d’Horta, ja que totes les aigües que baixaven pels seus torrents convergien a l’antiga vil·la per acabar desembocant allà on ara acaba la rambla Prim. Al marge dels nuclis urbans de Collserola, com Vallvidrera o Les Planes, són també els barris geogràficament més alts de Barcelona, destacant-hi Sant Genís dels Agudells. Si seguim el curs de la ronda de dalt, anirem de baixada tant cap a Nou Barris com cap als barris alts, ara en un sentit de classe i estatus.

Salta a la vista que es tracta de barris nous, ciutats dormitori, on a dures penes es van desenvolupar barris a partir dels polígons d’habitatges. Al post sobre Mombau ja vaig aventurar quins crec que són els factors que no van permetre que aquesta zona evolucionés com ho ha fet Nou Barris. El fet és que, des de ben antic, aquesta àrea ha estat a la disposició de la capital. Ens podem remuntar als temps dels Comtes, quan aquesta regió muntanyenca, i més al nord, amb el centre a Valldaura, era el seu vedat particular de caça. L’establiment dels monjos jerònims a l’actual Rabassada suposà el desplegament del règim feudal, amb propietats dedicades a l’explotació agrícola que s’estenien fins a fregar el barri de la Clota. L’edat moderna i els successius setges de Barcelona van veure com aquesta vessant de Collserola esdevenien una ubicació idònia pels campaments de les tropes invasores, fins que l’exèrcit de Napoleó va saquejar i incendiar el monestir.

El segle XIX i les amortitzacions, en aquests cas de terres religioses, va suposar dos processos paral·lels: per una banda, l’extinció definitiva del monestir i el pas de part de les seves terres a mans seculars, però per l’altre va suposar l’inici de l’establiment d’una sèrie d’institucions assistencials, moltes de caire religiós, fruit del buidatge que estava patint la ciutat emmurallada. Fins a meitats del segle passat, quan efímerament es va establir la Casa de la Caritat (la de l’actual CCCB) a Mundet i va començar l’edificació d’habitatges, a la vall hi van prosperar recintes com l’orfenat Ribes (avui un institut de secundària), l’hospital d’incurables de Sant Miquel (l’actual fundació Albà), els col·legi dels salesians d’Horta, el seminari de Martí Codolar i un parell de convents femenins.

L’edificació dels polígons de Mombau, Sant Genís i el Parc de la Vall d’Hebron, junt amb el creixement orgànic, més carmelià, de la Teixonera, van significar una nova etapa en l’evolució de la zona, però continuant amb la línia perifèrica: en aquest cas l’arribada de famílies obreres que havien de traslladar-se a altres parts de la ciutat per treballar. Però entre aquest quatre barris i la Clota quedava un espai que romandria pràcticament intacte fins als anys 80. Es tracta dels terrenys de l’antiga granja vella.

La denominació de la granja vella respon, naturalment, a l’existència d’una granja nova. Totes dues formaven part dels terrenys del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que després passaren a mans de la família Martí Codolar. En aquesta pintoresca finca senyorial s’establí el primer zoològic (amb elefant i tot) que hi hagué a Barcelona. Els animals van ser cedits a l’ajuntament per iniciar l’actual zoo, i la part residencial de la finca acabaria en mans del Salesians, que hi fundarien un seminari.

Als terrenys de la granja nova, ubicada per sobre de la ronda, s’hi acabaria construint l’hospital més gran de Catalunya. Els antics terrenys eclesiàstics eren travessats per una via d’un nom obvi: el camí de Sant Genís a Horta. La part superior va desaparèixer amb l’edificació de la ciutat sanitària, però encara es conserven un parell de trams per a vianants.

20150524_165040

Un dels trams que es conserven del Camí de Sant Genís a Horta, entre les avingudes Martí Codolar i Vidal i Barraquer.

Als any vuitanta, el camí discorria sense una sola travessia entre el passeig de la Vall d’Hebron, que encara no era ronda, i el carrer Torelló, a la Clota. Recintes emmurallats el limitaven a la banda nord i al sud hi havia un fort desnivell que el deixava enfonsat respecte al descampats que s’estenien fins la Teixonera. El paviment irregular, mil vegades apedaçat, continuava fins al barri d’Horta, junt a la Torre Jussana, en aquells temps una escola i una bòbila tancada en els darrers anys.

1958

Ja en plànols dels anys cinquanta es preveia la urbanització d’aquesta zona, però només es va executar el polígon del Parc de la Vall d’Hebron. Fins el daltabaix olímpic del que parlarem més endavant, al llarg del camí hi trobàvem un convent de carmelites, una granja que encara explotava agrícolament una família, el convent de les mínimes i el seminari del Martí Codolar. A la banda més propera a la Teixonera es conservaven alguns horts i uns camps de futbol oberts a tothom on els veïns dels barris del voltant organitzaven partits, especialment els caps de setmana.

La designació de Barcelona com a seu olímpica i l’elecció d’aquests terrenys per acollir algunes competicions van suposar un canvi radical del seu paissatge.

Fragments d’un vídeo promocional de Barcelona 92 on podeu veure el trinxat de la Vall d’Hebron. Aquesta musiqueta tan angoixant és el resultat de reduir la velocitat del vídeo i àudio a una quarta part.

Com podeu veure en aquest vídeo, no només van fer desaparèixer edificacions antigues, sinó que van canviar l’orografia de tota la zona. Una de les riqueses d’aquests terrenys era l’argila, sediments acumulats per les rieres durant segles. La fabricació de maons havia estat una indústria pròspera que explotava una matèria prima econòmica. A més de la bòbila del camí de Sant Genís a Horta, hi havia una altra al costat del mercat de la Vall d’Hebron, on ara hi estan construint habitatges.

Màquines de grans dimensions van remoure i desplaçar moltes tones d’argila d’un lloc a l’altre, permetent l’obertura d’amplis carrers, abans impossibles, i creant terraplens on abans hi havia terrenys en pendent.

Durant unes setmanes de l’estiu de 1992, les noves instal·lacions van acollir l’elit mundial d’alguns esports i milers d’espectadors, mentre els pocs veïns que havien quedat havien de passar diversos controls de seguretat per accedir a casa seva. Al setembre van celebrar-se també els jocs paralímpics, després dels quals començà l’abandonament i el progressiu deteriorament.

20150524_163206

Les rapidíssimes obres olímpiques, van ser enllestides tant a última hora que es va optar per utilitzar asfalt per recobrir les voreres. La substitució de terrenys coberts de vegetació per asfalt va fer que la temperatura mitjana augmentés dos graus de mitjana. Si passegeu per darrera del pavelló trobareu tres terrasses consecutives, una vermella, una groga i una altra verda. Originalment eren de gespa artificial, però ràpidament es va demostrar que era un material altament inflamable. Avui en dia són superfícies de formigó, que han estat pintades dels tres colors originals de la gespa.

20150524_163330

En aquest indret desolat hi podeu trobar un vestigi, més aviat una paròdia, de com era abans. Envoltat per pins hi havia una bassa on s’acumulava part de l’abundant aigua que baixava de Collserola. Avui en dia queden alguns d’aquests pins, però al centre només hi trobem un forat de formigó, ben sec. Sembla ser que l’urbanista de torn va decidir conservar la bassa amb criteris exclusivament estètics, però no funcionals. Haver de mantenir-la artificialment es va delatar una opció cara i es va acabar optant per dessecar-la. Ni tant sols els skaters, principals usuaris dels espais públics d’aquest no-barri, poden trobar-ne un us perquè la superfície és massa rugosa.

20150524_163922

Una altra de les ràpides i creatives solucions que es van trobar en la cursa per arribar a temps a les olimpíades va ser un material que s’obté del reciclatge de pneumàtics i que s’utilitza per als parcs infantils perquè els nens es facin menys mal quan s’hi estampen. Un dels seus handicaps és que es desprenen amb facilitat sota la tracció dels cotxes. Avui en dia no queda ni una sola d’aquelles rajoles de goma, i aquesta zona de vianants està recoberta d’asfalt. És una delícia passejar-hi a l’estiu.

Junt al deteriorament de l’espai públic contrasta la proliferació d’espais restringits dedicats a l’esport. Més enllà de si estan gestionats per empreses públiques, la única manera d’accedir-hi es pagant quotes de soci. La única excepció, com deia, és el skate i altres “esports urbans” que han trobat una mena de paradís amb tanta superfícies i mobiliari de formigó on no molesten a ningú.

En tota aquesta escabetxina es van salvar dos recintes: El convent de les monges mínimes i el seminari de Martí Codolar. Inicialment tots dos pertanyien a la família aristocràtica, i el convent es va començar a construir com a residència d’una de les seves filles. Finalment es va dedicar a aquesta ordre de clausura. El convent consta de l’edifici central, amb un claustre central, on estan recloses les religioses, una església i diversos habitatges.

Fins 2013 hi vivien encara un parell de famílies, però sembla ser que la comunitat, amb una important crisi de vocacions i per tant de mà d’obra, ha optat per rendibilitzar els seus terrenys destinant-los a una residència per a gent gran, encara un projecte,  i el primer pas va ser expulsar els inquilins, amb mobbing inclòs. Des de llavors van decidir aïllar-se de l’exterior, aixecar murs més alts i tancar la porta que donava accés al pati de l’església.

20150524_173418

Martí Codolar, transformat en seminari, ja va patir la inserció d’un edifici modern per allotjar els seminaristes, que trenca els jardins romàntics que havien acollit el Zoo. No sé si les visites són benvingudes, però és possible accedir-hi des de l’Avinguda Vidal i Barraquer, aprofitant el temps en que la porta queda oberta quan hi accedeixen cotxes. A dintre s’hi pot veure un espai realment inèdit en mig de tant formigó i asfalt olímpics, amb fonts, capelletes i un petit monument que recorda l’antiguitat dels edificis i la visita dels borbons Carles IV i Alfons XIII.

2725726

Un altre indret on podem assaborir l’aspecte que tenia una part del barri abans del 92 és just darrera del pavelló de la república, on l’asfalt s’acaba abruptament i podem veure el que queda de l’antiga riera d’en Marcelí, que abans separava la clota del parc de la Vall d’Hebron.

20150524_172816