Amb la quarta entrega, finalitzem aquest folletín dedicat a l’àrea quadriculada més extensa del Pla de Barcelona. Hem conegut els orígens dels carrers de l’eixample i hem interpretat el significat dels seus noms. També hem vist com els criteris anaven canviant amb el pas dels temps fins arribar als inicis del segle XX.
Acabàvem l’entrada anterior explicant els noms, majoritàriament de persones contemporànies, que reclamaven un espai al nomenclàtor poc després de la seva mort. Tot i ser posterior, en aquest grup hauríem d’afegir l’il·lustre Enric Granados, mort el 1916 en el naufragi del Sussex, torpedinat per un submarí alemany durant la Gran Guerra. No he pogut localitzar la data exacta del canvi de nom, però a La Vanguardia de 1921 ja esmenten el carrer “Enrique Granados, antes Universidad”. Si us agrada inventar-vos llegendes, podeu explicar que les portes dels jardins de la UB que donen a aquest carrer, creuant Diputació, es van tancar llavors per no obrir-se mai més, de pur despit. Però és mentida.
El segon terç del segle XX estarà marcat per intensos canvis polítics que es reflectiran en els noms dels carrers. Ja des d’abans, les grans vies havien estan les favorites per introduir innovacions nomeclatòriques, però també és cert que són les avingudes on més ha resistit l’hàbit popular en contra dels desitjos dels governants.
La Gran Via de les Corts Catalanes va lliurar-se relativament d’aquests canvis gràcies a la seva condició de Gran Via per excel·lència. Qualsevol afegit queia davant de la contundència (o l’economia) d’anomenar-la simplement Gran Via.
Les altres dos grans vies, excloent la Meridiana, llavors massa perifèrica com per entrar en aquests jocs, són la Diagonal i el Paral·lel. Els primers canvis van arribar durant la Primera República. A l’avinguda Diagonal, topònim tant obvi com irresistible, se li va donar el nom d’Argüelles, redactor del preàmbul de la constitució de 1812.
Al Paral·lel se li donà el nom del Marqués de Duero, Manuel Gutiérrez de la Concha, militar destacat en les guerres Carlines i mort a la batalla d’Estella el mateix any 1874 en que li van dedicar l’avinguda. Aquest general i la seva presència al nomenclàtor barceloní resulta curiós: tot i que la Primera República li va concedir aquest honor, hi ha qui especula que, si no hagués rebut un tret mortal, ell mateix hauria encapçalat el cop d’estat que reinstaurà la monarquia amb Alfons XII. Va ser la Segona República que li retirà el nom en favor de Francesc Layret, i la dictadura franquista qui el reinstaurà. Un règim imposat amb el suport dels carlins dedicant l’honor d’una flamant avinguda a un militar que s’havia destacat lluitant contra els carlins. Quines coses. Però com deia, l’hàbit popular de parlar del Paral·lel era força resistent a aquests canvis. Com a testimoni podem assenyalar l’epítet de rei del Paral·lel concedit a Alejandro Lerroux (amb el permís de l’Alady).
Però no tot són grans prohoms i declaracions d’intencions polítiques reflectides en els plànols de la ciutat. Ja vam veure la mediocre reforma dels carrers de Sant Martí durant l’annexió d’aquest municipi. No serà l’únic episodi de sequera creativa. En el cas martinenc de 1897 veiem com predominaven els rius i municipis catalans, el 1922 vam patir una petita tongada de capitals europees. I dic europees perquè sembla ser que el carrer Buenos Aires ja havia estat anomenat anteriorment. Així com els carrers més marítims es veien interromputs per la Ciutat Vella i es va decidir canviar els noms a banda i banda, a la part més muntanyenca passava el mateix amb l’antiga Vila de Gràcia. Així és com trams dels carrers Indústria i Coello (avui pare Claret) es van convertir en Paris i Londres respectivament, les capitals dels dos països que acabaven de guanyar la Gran Guerra. És inevitable pensar que l’assignació de les avingudes Roma i Berlín durant la següent guerra mundial fos una petita venjança de la dictadura feixista.
Ja durant la dictadura de Primo de Rivera, es van introduir més canvis en el nomenclàtor de l’Eixample, amb un marcat accent espanyolitzant. El 1927 es commemorava el quart centenari del naixement de Felip II, i dedicaren al monarca el carrer que fins llavors s’havia anomenat Bac de Roda. Per no deixar-lo sol van canviar també el carrer del costat, Fluvià, i el van dedicar al seu germanastre Juan de Austria. Cap dels dos va tenir gaire fortuna, i els canvis van ser revertits en arribar la república. Després de la guerra, el bastard va ser re-ubicat en un tram del carrer Lepanto, per motivacions òbvies, i en el cas del rei es va prendre una decisió salomònica: el tram superior tornaria a anomenar-se Felip II, mentre la secció inferior conservaria el nom de Bac de Roda.
El mateix any es va decidir canviar també el nom del carrer Catalunya, a Sant Martí, i afegir una batalla més al nomenclàtor: Sant Quintí, també relacionat amb el monarca de la dinastia dels Àustria. Tal i com encara es feia llavors, el nom s’atorgà a tot el traçat, des de l’hospital de Sant Pau fins al cementiri de Poble Nou.
Per acabar d’arrodonir aquest homenatge a l’imperi on mai es posava el Sol, l’any 1929 es van canviar els trams d’alguns carrers. Més endavant parlarem d’aquest esquarterament nomenclatòric, que respon a criteris pràctics no contemplats al projecte original. Els noms escollits van ser Juan de Garay, Andrade, Sancho de Ávila i Moura. El cert és que la tria no va ser gaire encertada, en el sentit que són personatges prou desconeguts. Aquest és un dels arguments que alguns veïns del carrer Sancho de Àvila defensen per canviar el nom del carrer. Del mateix any és el ja esmentat carrer Castella al Poble Nou.
Altres casos d’assignació de trams són els de Wellington i Estivill, també del 1929.
També d’aquesta època, exactament del 27, és el canvi de Coello per Antoni Maria Claret, que llavors encara no era sant. Ja heu vist que intento evitar el llarguíssim nom recorrent a la denominació popular de Pare Claret. Durant la II República van ser més dràstics canviant-lo per Mutualitat, però Franco i els seus van restituir l’únic nom dedicat a un sant de tot l’Eixample, exceptuant Sant Joan.
No van ser molts els canvis produïts amb la fugida d’Alfons XIII: Al passeig de Sant Joan es van diferenciar els trams superior i inferior, els anomenats salons, assignats a Hernández i a Galán, dos militars protagonistes d’un alçament republicà i executats el 1930. Un cas semblant és el del Capitán Sancho, avui Trias Fargas, que havia mort a la presó pocs mesos abans de la proclamació de la república i que també havia participat en una conspiració republicana.
Un altre màrtir recent era Martí Vilanova, comunista català que havia participat als fets de Prats de Mollor. Una peculiaritat d’aquest personatge és que va passar per alt als feixistes encarregats de netejar el nomenclàtor de rojos separatistas. En un plànol de 1942 enacara es troba el seu nom, convivint amb Molas, Generalísimos y Primos de Rivera.
Un cas apart és el del que té el privilegi de ser el carrer més muntanyenc de l’Eixample. Al barri de la Sagrera, entre els carrers Trinxant i Felip II, i per sobre de Pare Claret, trobem vuit illes eixamplines que s’endinsen més enllà del previst. La primera travessia horitzontal, que de fet es correspon amb el llunyà carrer Buenos Aires i havia rebut aquest nom, es va dedicar al ja esmentat Juan de Garay. La següent i última va ser designada originalment com a Juan Boscan en temps de la república. L’any 43 es va decidir donar el nom d’aquest poeta català a la plaça que s’havia urbanitzat sobre l’antiga caserna de cavalleria de la Barceloneta, espai popularment conegut com la Repla, on es troba el mercat del barri. Al nostre carrer de l’Eixample se li atorgà el nom d’Olesa.
Durant la Guerra Civil, o per ser precisos, durant la revolució social, també es van fer molts canvis de carrers, però pocs van afectar l’eixample. Dels pocs que he pogut detectar és el del militar republicà López Tienda, a qui a més de dedicar-li una columna de l’exèrcit, se li va atorgar el carrer Sardenya.
El gener de 1939, el general Yagüe entra per la diagonal, i amb ell 40 anys de dictadura franquista. Després d’eliminar persones i institucions, van a passar a fer el mateix amb els noms d’alguns carrers. En alguns casos, que ja hem esmentat, es va tornar a les denominacions anteriors a la república, però no es van poder estar d’homenejar els seus dubtosos herois. La Diagonal passava a ser la Avenida del Generalísimo, i les corts de la Gran Via es substituïen per Primo de Rivera, el fill.
Els salons de Hernández i Palacios es dedicaren a Victor Pradera i el general Mola, respectivament, i enlloc del Capitan Sancho hi posaven un tal Francisco Aranda que encara estic buscant qui diantres era.
Però els canvis més substancials d’aquesta època no responen a criteris ideològics, sinó pràctics. Ja hem vist anteriorment com es començaven a fraccionar alguns carrers, especialment a la banda de Sant Martí. Sobre plànol no s’entén gaire, i menys amb la urbanització actual, però hem de pensar que aquesta part de la ciutat estava travessada per vies de comunicació que, o bé eren obstacles infranquejables, o eren autèntics descampats encara per urbanitzar.
Estem parlant de l’avinguda Meridiana, del tram inferior de la Diagonal i, sobretot, de les dues vies de tren que comunicaven les estacions del Nord i de França amb la sortida septentrional de la ciutat. Pensem que les vies passaven per la superfície en tot el seu traçat, molt abans del pont de Felip II, on ara comencem a veure la llum exterior.
De sobte es va haver de trobar una vintena de noms nous, i un cop més, sembla que ja superat l’afany martirològic de la immediata postguerra, es va optar per la clàssica opció tecnocràtica i avorrida de tirar de topònims. L’any 1942 van néixer, per mitosi, una serie de carrers dedicats a províncies (l’elecció d’Àlaba, Guipúscua i Biscaia delaten que no es tracta de les capitals) i països de l’antic imperi espanyol.
Personalment, d’aquesta tongada de noms sempre m’ha molestat que decidissin posar el costat els carrers Àvila i Àlaba, i que a més tots dos es creuïn amb Sancho de Ávila.
Des dels anys 40 del segle XX són molt poquets els canvis que s’han produït, i es que els carrers que inicialment només eren una entelèquia ja fa dècades que estan envoltats d’edificis, tenen els seus xamfrans característics i al costat de cadascun d’ells els rètol corresponent.