Si una cosa està clara és que el carrer Arc de Sant Sever està fora de lloc. La illa de cases entre els carrers València, Mallorca, Rogent i Sibelius podria ser una illa rectangular com qualsevol altre, amb edificis alts dels anys 1960, de cinc o més pisos i un interior d’illa ple de garatges i tallers. Al carrer València, però, hi destaca una casa de planta i pis, amb un petit jardí al davant. I al costat un carrer estret i fosc.
És evident que la casa no està ben alineada amb el carrer València; i la raó és senzilla. Quan es construí aquesta casa, no formava part del carrer València sinó d’un camí amb un traçat diferent. L’atzar ha volgut que en aquest punt, el carrer i l’antic camí rural gairebé coincidissin.
A l’altra banda del carrer Arc de Sant Sever hi trobem un edifici de planta baixa i dos pisos, construït als anys 1960. En realitat, però, l’edifici ocupa l’espai equivalent al pati de la casa del costat. L’edifici antic també està enretirat, i enlloc d’un jardí s’hi va edificar un petit bloc de pisos.
Porta de l’entrada de la casa de la cantonada dels carrers València i Arc de Sant Sever.
El camí que segueixen els dos edificis que flanquegen l’entrada del carrer Arc de Sant Sever és incert. Magí Travesset l’inclou al final del seu article sobre vies romanes, explicant, però, que en aquest cas no s’ha trobat cap indici documental que comprovés el origen romà.
El que està clar és que és un camí que almenys és d’origen medieval. El nom més antic que rep és el de Via Molinaria, el camí dels molins. I és que la història d’aquest camí va estretament lligada a la del Rec Comtal. El Rec, probablement construït a principis del segle XI pels comtes de Barcelona. Resseguia el traçat de l’antic aqüeducte romà que havia portat aigua del Besòs a Barcelona almenys fins al segle V.
Els molins s’estenien per tot el Rec, des de Sant Andreu i fins al Clot, l’últim lloc on n’hi havia, abans d’entrar a la ciutat emmurallada. La Via Molinaria resseguia el traçat del Rec. A vegades ho feia a una certa distància, a uns quants centenars de metres, i d’altres cops, es trobar just al costat.
Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. S’hi veu el camí dels Enamorats i la seva continuació, el camí de Sant Sever, passant arran del Rec Comtal.
Justament en aquest punt, el Rec passava arran del camí, a la banda de mar. Uns centenars de metres més enllà, en direcció Besòs, el camí creuava el Rec i passava a estar a la banda de muntanya.
Al llarg dels segles, el camí va començar a rebre noms diferents. Un tram s’anomena camí dels Enamorats, que coincideix amb l’actual carrer dels Enamorats, anomenat així pel torrent del mateix nom que travessava el camí. Un cop creuat el torrent del Bogatell, l’actual carrer Rogent, el camí passava a dir-se de Sant Sever, probablement per l’existència d’una petita capella amb una imatge del sant. I és així que arribem al carrer d’avui.
El carrer Arc de Sant Sever és un cul de sac amb una única sortida al camí de Sant Sever i, avui, al carrer València. Si entrem al carrer, hi veurem cases centenàries a banda i banda. La primera a mà esquerra, que ja hem vist al principi, fa dècades que esta deshabitada.
Si mirem per la reixa, veurem que la casa que a la porta d’entrada hi ha un esglaó. La casa està elevada per sobre el nivell del carrer València i, de fet, el carreró fa una mica de pujada. A la façana, al primer pis, hi destaca un nínxol buit. Potser aquí hi havia hagut la petita capella amb el sant, que donaria nom al camí i al carrer.
La casa ens reserva encara dos detalls més. El primer, a la paret que dóna al carreró, és un antic rètol amb el nom del carrer. D’aquests rètols, fets a l’últim terç del segle XIX, encara se’n conserven molts a Ciutat Vella o Gràcia, però relativament pocs a barris com el Clot.
Per últim, ens fixarem en l’alineació de la casa. Ni la façana ni el mur del pati del davant són del tot paral·lels al carrer València. De fet, tot el carrer Arc de Sant Sever i totes les finques del carrer València estan en diagonal i no són perpendiculars amb aquest carrer.
El temps passa i suposo que teniu ganes de veure què hi ha al final d’aquest carrer. Ens hi espera una petita filera de tres edificis.
Un d’ells ha estat reconvertit en garatge. Al seu costat, però, hi trobem un edifici que encara manté el caràcter rural i popular. No sé com d’antiga és aquesta casa. Ja apareix en el mapa de 1860 d’Ildefons Cerdà i segurament ja portava moltes dècades existint. Era molt temptador anar a viure en un indret com aquest, ben comunicat prop d’un camí i al costat d’una bona font d’aigua.
Una cosa és segura. El jardí que hi ha al davant de la casa era un hort regat pel Rec Comtal.
Has explicat tot el que es pot explicar. Llàstima que no puguem anar més enllà. Em conformaria a trobar un plànol que situés la zona i quines construccions hi va haver. Sí que tinc un plànol del Rec on es veu que passava per la zona. Caldrà continuar investigant!
No he pogut resistir-me a la temptació d’escriure sobre aquest lloc. I sí, ha arribat un moment en que no he pogut explicar més. Realment és un indret fascinant, que vaig descobrir gràcies a la xerrada que vas fer sobre el Rec.
La casa deshabitata que hi ha a l’entrada, a mà esquerra, en tenia una altra igual adosada al costat (cap a Rogent). S’hi entrava pel carrer Valencia pujant unes escaletes que donaven accés al pati que hi havia al davant. Ho conec perque hi anàvem a comprar la llet. Era una vaquería. Si, amb un estable ple de vaques. En recordo l’olor que feien aquests llocs, una barreja de fems i forratge, i tot el terra mullat. El vaquer anava sempre calçat amb botes de goma. I la vaquera, sempre impecable de blanc, amb devantal i mànigues emmidonades, despatxant la llet mesurant-la amb gerros de llautó. També hi havia la seva filla, igualment vestida de lletera. Crec que eren de la Seu d’Urgell. Un detall que sempre he recordat es que a la lleteria encara hi havia un llum de gas, amb la seva corresponent instal·lació. I recordó haver-lo vist encès en alguna ocasió per causa d’un tall del corrent elèctric. Mentres la nostra avia feia la cúa, nosaltres jugàvem al pati del davant, pujant i baixant les escaletes del carrer Valencia.
Jordi, moltes gràcies per compartir aquests records sobre la lleteria. Realment, més que els mapes i la informació del blog, el que dóna valor a l’article són vivències com la teva. Gràcies!
Dons mes vivències, ja que des del pati de la lleteria vem arribar a veure pasar els tramvies que del carrer València, i seguint per la Meridiana, anaven i venien de Sant Andreu.
Només podria afegir el que m’han dit els grans; i es que en aquesta mateixa mansana, a la primera escala venint de Rogent, hi va viure Buenaventura Durruti, i pensó que d’això pot venir que al cine Meridiana s’hi fessin tantes reunions i mitings als anys 30’s. El Clot era un barri profundament anarquista, i amb una gran proporció de cooperatives obreres.
Jordi Marin.
Gràcies Jordi, m’ho apunto!