Abajo las murallas! Així es deia el llibret de Pere Felip Monlau que l’any 1841 va guanyar el concurs de l’ajuntament de Barcelona per a obres que analitzessin les avantatges d’enderrocar les muralles. Certament, la història de Barcelona ha anat molt lligada a les muralles. Fou, en part, gràcies a la fortalesa de la muralla romana i les seves vuitanta torres de defensa del segle IV que la ciutat s’acabés convertint en capital d’un comtat important.
Can Llupià, la masia i palauet d’estil àrab a l’entrada del Parc del Laberint d’Horta. A dins de l’edifici hi podem veure la Torre Sobirana dels senyors d’Orta es pot considerar l’origen de la vila d’Horta.
Però al pla de Barcelona no hi hagué només una muralla i un sistema defensiu. De muralles i torres de defensa n’hi hagué a d’altres viles del pla.
Can Vinyals de la Torre, Les Corts. La torre de defensa que acompanya la masia és del segle X (de fet, és al revés: la masia acompanya a la torre), i fou construïda just després de la ràtzia d’Al-mansur, l’any 985. En aquell moment el riu Llobregat marcava la frontera entre el comtat de Barcelona i el califat.
Segons Josep Maria Huertas Clavería a l’arxiu del Centre Excursionista dels Blaus hi ha una foto del segle XIX on es veuen les ruïnes d’una muralla o torre de defensa a Sarrià. I és aquí on anirem avui. Les dues torres de defensa que hem vist tenen dues coses en comú. Són del segle X, construïdes en un moment en que es va decidir fortificar el pla de Barcelona. I avui es troben al voltant d’una masia. De fet, segurament és per això que s’han conservat al llarg del temps.
Façana principal de Can Ponsic, avui espai compartit per una de les dues úniques escoles de música municipals a Barcelona i una de les deu comissaries de la guàrdia urbana a la ciutat.
Can Ponsic és una masia del segle XVIII reformada i ampliada l’any 1892 per Agustí Font i Carreras. En la reforma es va convertir en un palauet d’estil neogòtic o neorenaixentista. Tant les dues torres que acompanyen al cos central com les finestres d’estil renaixentista ens recorden un altre palau de Sarrià, del segle XVI.
Imatge antiga de Can Sentmenat.
És inevitable pensar que Can Ponsic, reformada a finals del segle XIX s’inspirés en Can Sentmenat, recreant-ne les finestres renaixentistes i les torres.
Façana posterior de Can Ponsic, on hi trobem una capella neogòtica, profusament decorada.
Can Ponsic és un edifici molt interessant, que, a més està envoltat pel seu antic jardí, obert al públic. Però el que avui m’interessa és una torre que es troba dins del jardí, però separat de l’edifici principal.
Si ens apropem a la torre, hi veurem algunes finestres d’estil gòtic. Està clar que la torre és una recreació del segle XIX, en conjunt amb Can Ponsic. Però hi ha una cosa que no quadra. La torre és situada en un lloc molt estratègic. És difícil que hi sigui per atzar. Just aquí surt l’Antic Camí de Finestrelles o Camí Fondo, que connectava Sarrià amb el monestir de Pedralbes i amb Esplugues i el coll de Finestrelles.
El Camí Fondo forma part d’una variant de la Via Subteriora d’origen romà, que passava arran de Collserola. Al seu voltant van sorgir viles com Sant Andreu del Palomar, Vilapicina, Horta i Sarrià. A més, just aquí comença la Riera Blanca, sorgida de la unió de dos petits torrents. La Riera Blanca és encara avui una de les rieres més importants del pla de Barcelona, que, més avall, fa de frontera entre Barcelona i l’Hospitalet.
El Camí Fondo o de Finestrelles, a principis del segle XX, encara sense asfaltar. El Camí Fondo va ser un dels camins més importants del pla de Barcelona.
Com podeu veure, aquest és un lloc estratègic, un encreuament molt important. És per això que alguns autors sospiten que l’origen d’aquesta torre no sigui només fruit d’una fantasia medieval de finals del segle XIX. És possible que la base de la torre o fins i tot gran part de les pedres actuals vinguessin d’una torre del segle X o XI, un d’aquelles torres construïdes després de la ràtzia d’Al-mansur.
El seu emplaçament és molt estratègic: controla l’encreuament de la Riera Blanca i el Camí Fondo i, de retruc, protegeix la vila de Sarrià, situada a l’altra banda del torrent. A diferència de la Riera Blanca, el Camí Fondo pràcticament ha desaparegut de la memòria popular de Sarrià. L’obertura de la carretera de Sarrià, a la dècada de 1920, que va fer desaparèixer una part dels edificis més antics que hi havia al costat de l’església, va fer caure en desús l’antic camí ral.
El Camí Fondo avui en dia. Tot i estar asfaltat, encara conserva els murs de pedra de principis del segle XX que li donen una aire rural. Actualment el carrer és dedicat a Josep Domínguez i Miralles, antic propietari dels terrenys per on passa el camí.
Tot i això, el Camí Fondo no va desaparèixer. Ja formava part de l’essència de Sarrià, del traçat del carrer Major, del carrer Pedró de la Creu i de la torre de Can Ponsic. Una torre amb falses finestres gòtiques del segle XIX però que és més antiga que qualsevol torre gòtica.