Carrer de la Cadena

La resistència a l’imperi de l’actualitat ve de la memòria i de la imaginació.
Una i altra es resisteixen a l’operació de l’actualitat que consisteix a abandonar
el passat, a esborrar-lo, i a fer com si l’statu quo -ara flux brollant del futur-
ho fos tot. Que la memòria i imaginació passin pels seus pitjors moments
no fa sinó certificar l’eficàcia del domini. I què som, nosaltres, sense memòria?
La gent senzilla “sabia”, també, que hi ha quelcom de preuat en el record d’una vida.
La memòria no és memòria del temps passat, sinó ampliació i enriquiment
del present. Només a causa de la memòria el temps passat no està acabat
i el present (allò que ens “és present”) no es redueix a -ni es traeix en- l’actualitat.
La resistència comença inevitablement quan es mira enrere.

Josep Maria Esquirol, La resistència íntima

El carrer de la Cadena és un d’aquests carrers que a la vegada existeix i no existeix. Forma part d’un grup, més nombrós del que podria semblar, d’indrets urbans que sobreviuen, fantasmagòrics, gairebé simbòlicament.

A finals de la dècada dels anys 1990 es van enderrocar les illes de cases entre els carrers Hospital i Sant Pau, Sant Geroni i Cadena, creant la Rambla de Raval, que a diferència de les Rambles, la Rambla del Poblenou o la Rambla Prim no té l’origen en una riera, sinó en una reforma urbanística.

ramblaraval17blog22

Enderroc de l’última casa del carrer de la Cadena, a l’actual Rambla del Raval. Font: Marc Javierre – Kohan.

Del carrer Cadena queda, per tant, menys de la meitat. Com descriu molt bé el blog Arqueologia del punt de vista: “El Carrer de la Cadena ja no existeix en el mapa dels carrers de la ciutat. Però sí que conserva la meitat de la via. És el costat senar.”

Carrer de la Cadena

Fragment del plànol del terreny de la propietat de Josep Antoni Martí Creus i Cortés al carrer de la Cadena, de l’any 1805. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La història del carrer de la Cadena és la història dels hortolans del Raval del segle XVII i XVIII, de les cases-fàbriques de la primera meitat del XIX, del Barri Xino, de les lluites obreres, l’assassinat del Noi del Sucre a la cantonada dels carrers de la Cadena i Sant Rafael.

salvador_segui__lloc_mort

Gent davant de les flors sobre el lloc on van ser assassinats Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i Francesc Comas Pagès, Perones, el 10 de març de 1923, per un pistoler a sou de la patronal catalana (1). Font: CGT.

La història del carrer, però, és també la història quotidiana, anònima, de molts veïns, sovint recordada només oralment. El seu mig enderroc l’ha fet estrany als veïns que hi van viure, els del costat que ha quedat dempeus, que ara tenen més sol, i els que van viure al costat que va ser enderrocat. Els pocs veïns que queden en una Ciutat Vella sobresaturada de pisos turístics, hostels i hotels.

callecadena1

Imatge del carrer de la Cadena a finals de la dècada de 1950. Font: bdebarna.net.

L’autor del web bdebarna, que apareix a la foto, de nen petit, parla d’un record inesborrable. L’enderroc de la meitat del carrer i la desaparició del nom –ara Rambla del Raval- no podrà esborrar-ne el record, però podrà fer semblar la ciutat, el carrer de la infància d’aquest home un lloc estrany.

DSCN9546

Rètol del local social de l’Atlanta FC amb que manté l’adreça antiga, Cadena, 10.

Hi ha dos llocs del carrer Cadena que es resisteixen a  canviar de nom. L’un és el bar Cadena. L’altre, més discret, és el rètol del local social de l’Atlanta FC, un equip de futbol (l’únic del barri del Raval) de la 4a divisió catalana, que porta encara l’adreça antiga, Cadena, 13, ara Rambla del Raval, 13.

DSCN9552

L’entrada de l’edifici del carrer de la Cadena, 13, al costat del local de l’Atlanta, amb la data de construcció i el número 13. L’edifici conserva el mateix número però ha canviat el nom del carrer.

És amb aquest petit vestigi, que trobo especialment emocionant i valuós, que tanquem aquest curs. Fent un homenatge a la ciutat que fa 80 anys va plantar cara a la sublevació feixista i va començar tres anys de guerra, fam, por i morts i que avui segueix plantant cara un cop i un altre.

80 anys després, la ciutat té una dotzena d’arxius històrics municipals, i almenys mitja dotzena més d’arxius veïnals, arxius privats, etc. Té almenys una dotzena d’associacions (que jo sàpiga) dedicades a l’estudi de la història de barris com el Clot-Camp de l’Arpa, Vallcarca o Nou Barris. I una multitud d’associacions de veïns que defensen, protesten i reivindiquen el patrimoni dels seus barris. En els últims anys s’han publicat dotzenes de llibres i han aparegut molts blogs que divulguen i estudien la història local de Barcelona, sovint de forma altruista.

juliol 1909 cadena 6 bis

Barricada a la cantonada dels carrers Aurora i de la Cadena, durant la Setmana Tràgica, l’any 1909. Font: Blog Vaixell blanc.

El patrimoni de Barcelona és per tant almenys doble. D’una banda hi ha el patrimoni físic, tangible en la fesomia urbana, densa i contradictòria. De l’altra, el patrimoni social de tot un exèrcit, pacífic, però eficaç i il·lusionat, de persones aficionades a la història de Barcelona. Aquesta història, la història a petita escala, veïnal, la de les classes populars, però, no és només recordada sinó reivindicada i reviscuda, per què sovint forma part de la pròpia memòria vital i veïnal, del paisatge col·lectiu de la ciutat.

L’Atlanta no ha volgut canviar l’adreça del seu local, 16 anys després de la desaparició oficial del carrer Cadena. A prop d’aquí, al número 16 del carrer Aurora, davant del bar restaurant Montse, ara tapiat, una taca vermella al terra i un text a la paret recorden que va ser en aquest lloc que els mossos d’esquadra van assassinar Juan Andrés Benítez. Al davant, un solar ha estat ocupat i enjardinat pels veïns, que l’han convertit en un espai veïnal, l’Àgora de Juan Andrés.

No m’agrada gaire el patriotisme de ciutat, fomentat des de gairebé tots els consistoris post-olímpics, i intento evitar pensar que Barcelona és la millor ciutat del món –no n’hi ha cap-. Però, ara per ara, és casa meva. I a vegades no puc evitar sentir-me orgullós (i afortunat) de viure en un lloc com aquest.

Bon estiu i fins ben aviat!

(1) Tríptic de la Ruta Anarquista pel Raval, organitzada per les catorzenes Festes Alternatives del Raval.

 

El Fondo de Valldonzella

Alguns veïns del barri de Sant Antoni tenen pisos de formes estranyes. Al menjador no hi tenen cap angle recte a on posar-hi bé els mobles.

DSCN9492

Cruïlla triple dels carrers Entença, Floridablanca i l’avinguda Mistral.

En té la culpa, en part, l’avinguda Mistral, que travessa el barri en diagonal. Des que s’ha convertit en passeig de vianants, però, molts veïns deuen tolerar millor els angles estranys que fa casa seva.

Hi ha però, alguns pisos que no donen a l’avinguda Mistral que també dibuixen formes estranyes, trapezis o rectangles en diagonal. De fet, són poques les illes de Sant Antoni que no tinguin una forma si més no original d’estar organitzades.

avinguda mistral, 1932

L’avinguda Mistral, l’any 1932. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’any 1872 Pere Ballesté demanava permís per instal·lar una caldera de vapor per a la seva fàbrica de tints. Es tractava d’un permís força freqüent per l’època. Eren molts els fabricants que s’establien a la zona que es començava a conèixer com a Eixample de Sant Antoni.

L’any 1874, poc més de deu anys després de l’aprovació del projecte d’Ildefons Cerdà, ja hi havia instal·lades una cinquantena de fàbriques, a més de quatre bòviles i un prat d’indianes a la zona de Sant Antoni (1). L’indret era molt propici per a la indústria. En primer lloc per la bona connexió, tant ferroviària com viària. Hi passaven dues línies de tren ben a prop, a més de l’avinguda Mistral, llavors la carretera de Madrid, que seguia per l’actual carrer de la Creu Coberta / carrer de Sants.

Sant Antoni va ser el lloc escollit per molts industrials per la seva proximitat amb el Raval, que fins a aquella havia estat un dels grans centres fabrils de la Barcelona emmurallada. Moltes de les noves fàbriques havien tingut la seva seu al Raval (2).

Els_origens_Lor_or__genes_The_Origins_3@2x

L’antiga fàbrica Moritz, una de les primeres fàbriques en instal·lar-se a Sant Antoni i en tot l’Eixample. Ja constava com a un edifici acabat l’any 1863. Lluís Moritz havia tingut una fàbrica des de l’any 1856 al carrer d’en Cirés i després al Portal de Sant Madrona, al Raval. Font: moritz.com

La fàbrica de tints Coderch i Ballester, de la qual va ser propietari Pere Ballesté, era una de les 5 fàbriques de tints tèxtils que hi havia a Sant Antoni. Tot i això, era una de les més grans del barri, com mostra el fet d’instal·lar una nova caldera de vapor. Tot i això, si avui volguéssim anar a veure l’indret on era aquesta fàbrica trobarem que ni tant sols existeix el carrer on estava situada.

El Fondo de Valldonzella

La seva adreça era Fondo de Valldonzella, 24; després Camí del Fons de Valldonzella (3). Es tractava d’un camí que prenia el nom d’un indret, el Fondo (o Fons) de Valldonzella. Es tractava d’un petit barri de cases aïllades que havia sorgit fora muralles, al voltant del baluard de Sant Antoni, a finals del segle XVIII.

1861 Cerdà i Rovira i Tiras RM.267961

Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà, de l’any 1861. És un dels pocs mapes precisos fets de tot el pla de Barcelona i, en especial, de la zona de Sant Antoni abans de l’edificació de l’Eixample. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Al mapa de Rovira i Cerdà hi veiem, encerclat en vermell, el Fondo de Valldonzella. És un dels pocs documents gràfics que hi fan referència. Hi podem veure una xarxa de camins que connecten els dos camins més importants de l’indret: el passeig de la Creu Coberta i la Travessera de la Creu Coberta. El primer dels dos havia estat urbanitzat per convertir-se en passeig arbrat a principis del segle XIX, mentre que la Travessera seguia sent un camí de terra, prou important, però, com per vertebrar tota aquesta zona.

Els dos camins es trobaven, precisament, a on hi havia hagut la Creu Coberta, la creu del terme que indicava el final (o principi) del territori de la ciutat. Era situat en un dels llocs més alts del Turó de la Vinyeta, un turó que ara ha quedat desdibuixat, però que, abans de la urbanització de l’Eixample feia de frontera natural entre Sans i Barcelona.

Com indica el seu nom, el Fondo de Valldonzella era una zona enclotada, entre la muralla de la ciutat i el Turó de la Vinyeta. Hi passaven algunes rieres, com la de Bargalló i la de la Creu d’en Malla, que anaven a desguassar a les zona de les Hortes de Sant Bertran, al Poble-sec.

Valldonzella havia estat un monestir situat a l’indret a on ara hi ha el centre cívic de la Casa Golferichs. Tot i fundar-se a Collserola, la comunitat s’hi va traslladar al segle XIV. El monestir va patir importants destrosses durant els setges de la ciutat, als segles XVII i XVIII i va ser definitivament clausurat després del 1714. La comunitat s’establí primer al Raval i després a la zona de Bellesguard, a la part alta de Sant Gervasi de Cassoles.

Porta de Sant Antoni i de Tallers, Raval, Valldonzella extramurs

La zona del portal de Sant Antoni i de Tallers i el monestir de Valldonzella, fora muralles, a la zona entre l’actual Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni en una representació que va fer Anton van der Wyngaerde del pla Barcelona, l’any 1563.

A mitjans del segle XIX ja feia més d’un segle que el monestir s’havia traslladat al barri dels Àngels del Raval, dintre muralles. Tot i això, l’indret conservava el nom de l’antic monestir, del qual deurien quedar algunes ruïnes.

Amb el setge de 1714 es va imposar la prohibició de construir cap edifici estable a una certa distància de la muralla de Barcelona, per tal d’evitar que cap exèrcit o força militar s’hi pogués parapetar per atacar la ciutat. És així que alguns ravals fora muralles van ser derruïts sense miraments, com ara el Raval de Jesús.

Des de finals del segle XVIII, però, aquesta restricció es va fer més flexible, amb l’excepció d’alguns moments de revoltes, en que la restricció tornava a fer ser efectiva. És així que al voltant del nou passeig de la Creu Coberta i al Fons de Valldonzella van començar a sorgir barraques que oferien begudes als barcelonins que anaven a passejar fora de la Barcelona emmurallada, els diumenges i dies festius.

11203_C0303_02456

El Fondo de Valldonzella segons un dibuix de Pau Febrés i Yll, de l’any 1935. Es tracta d’un dels poquíssims -sinó l’únic- documents gràfics sobre aquest indret. Tot i la data del dibuix, 1935, és més que probable que Febrés pintés el barri tal i com l’havia vist anys enrere. Al fons del dibuix s’hi veuen xemeneies, fet que dóna fe del caràcter industrial que va tenir Sant Antoni durant gairebé un segle, i a més ens ajuda a datar el paisatge que retrata el dibuix (pintat l’any 1935) cap a finals del segle XIX. En primer terme veiem una casa, una tanca i uns girasols, que construeix un ambient fins a cert punt bucòlic i fins a cert punt encara rural. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (4).

El Fondo de Valldonzella es convertí en un barri de barraques, que per estar situades en una zona on oficialment estava prohibit construir-hi, havien de ser forçosament provisionals. Tot i això, aquelles barraques eren prou importants i nombroses per aparèixer en un mapa com el d’Antoni Rovira i Ildefons Cerdà. Segons Rovira, al Fons de Valldonzella hi vivia gent molt humil.

1885 RM.6121

Fragment d’un mapa del municipi de Barcelona de l’any 1885. El nou Eixample de Sant Antoni ja està urbanitzat al voltant de les Rondes de Sant Antoni i Sant Pau i el mercat, però la trama de Cerdà queda molt desdibuixada més enlà. Font: ICGC.

Amb la construcció de l’Eixample de Sant Antoni, a partir de 1861, el Fons de Valldonzella no desapareix. Com veiem al mapa de 1885, la nova trama de l’Eixample sembla barrejar-se amb la trama de camins del Fons de Valldonzella.

L’obertura del carrer Sepúlveda

Fem un salt en el temps. L’any 1928 un propietari -no en sabem el nom- cedia la seva parcel·la al Camí del Fons de Valldonzella a l’ajuntament de Barcelona. Trobem, de nou, una fàbrica vinculada a Sant Antoni i, en concret, al Fons de Valldonzella. L’expedient parla de cessió a l’ajuntament per a l’obertura del carrer Sepulveda.

Sant Antoni, imatge aèria de 1927, AFB

Imatge aèria de l’entorn de l’avinguda Mistral de l’any 1927. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

A la imatge aèria hi veiem diverses línies. Les de color taronja ressalten les traces dels antics camins anteriors a 1860 en la trama de l’Eixample i que encara segueixen presents avui. Les línies de color lila, però, ens mostren la de dos carrers que van existir fins l’any 1928.

Dues d’elles, assenyalades amb els números 1 i 2, formen part del Camí del Fons de Valldonzella. L’antic camí, segurament l’últim vestigi de la Travessera de la Creu Coberta, mantenia la traça i el nom de l’antic monestir, destruït dos segles abans, o més aviat, de l’antic barri de barraques.

Les dues illes delimitades pels carrers Entença, Vilamarí, Gran Via i l’avinguda Mistral estaven unides, pel pas de l’antic camí. La proximitat amb la plaça Espanya que havia d’acollir el recinte de l’Exposició Universal, l’any següent, va impulsar al consistori a obrir el carrer Sepúlveda i fer desaparèixer aquella petita contradicció urbanístca, aquell petit reducte de resistència a la trama de l’Eixample. A l’Arxiu Històric de Barcelona hi trobem almenys una dotzena d’expedients de cessions de parcel·les, de permutes per altres parcel·les i indemnitzacions, en el que no deuria ser un projecte fàcil.

Sant Antoni abans de Sant Antoni

Per provisional que fos, el Fondo de Valldonzella va ser un dels primers nuclis habitats del barri de Sant Antoni. D’alguna manera, no s’ha insistit prou en el fet que nuclis com el del Fons de Valldonzella van ser l’origen del barri de Sant Antoni i, per extensió, de tota l’Eixample.

Tete Montoliu

Els jardins de Tete Montoliu, a l’interior de l’illa entre els carrers Viladomat, Sepúlveda, Calàbria i Floridablanca. La paret groga, segueix encara el traçat d’un dels camins del nuclis del Fons de Valldonzella. Font: bcncatfilmcommission.com

Casos com el del passatge Conradí, un antic nucli rural que va quedar fossilitzat dins d’una illa de l’Eixample, al barri del Camp d’en Grassot, al districte de Gràcia, ens demostren que, durant molts decennis, els nuclis anteriors a l’Eixample –i els camins carreters i les masies- van conviure i convergir amb les noves urbanitzacions.

 

(1) Mercè Tatjer Mir, “La indústria a l’Eixample de Barcelona: el sector de Sant Antoni, 1860, 1874”, Barcelona Quaderns d’història, núm. 14, Barcelona (2008).

(2) Mercè Tatjer Mir, op. cit.

(3) Hi ha documents, sobretot dels segles XIX i principis del XX, en que apareix el nom de Fondo de Valldonzella, i d’altres de més moderns amb la versió catalana, Fons de Valldonzella. M’he decidit per emprar la primera, pel fet que s’emprava en l’època en que existia el barri, i per que són molts els topònims catalans que empren la paraula fondo, com ara el barri (i la parada de metro) de Fondo de Santa Coloma de Gramenet, que pren el nom de l’antic Camí Fondo.

(4) Voldria agrair a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona la rapidesa amb que m’han enviat aquesta imatge i les facilitats que m’han donat per publicar-la al blog.

Camí Vell de la Creu Coberta

A finals del segle XVIII Barcelona va començar a ocupar molts dels espais buits que quedaven dins del recinte emmurallat. La població creixia i es multiplicaven les manufactures, i després les fàbriques. Els barcelonins van començar a buscar lleure fora de les muralles.

Esplenada del General RF.6182

L’Esplanada del General, prop del Portal Nou, un dels pocs espais verds que hi havia dins de les muralles a la Barcelona del segle XIX. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Un dels llocs on anaven els barcelonins de fa dos-cents anys era el passeig de la Creu Coberta. El passeig havia estat urbanitzat amb la construcció de la carretera reial, a la dècada de 1760.

La carretera reial substituïa l’antic camí ral (també anomenat Camí de Dalt o Camí d’Espanya) que sortia del Portal de Sant Antoni i que a la Creu Coberta (pl. Espanya) es bifurcava en dos. Un dels camins, el Camí de Dalt o d’Espanya menava a l’interior, a Martorell i des d’allà a Igualada, Lleida, Saragossa, etc. L’altre, el camí de Provençana, anava a l’Hospitalet, Cornellà i Sant Boi o al delta del Llobregat. El camí ral que es va urbanitzar i reconstruir a la dècada de 1760 fou precisament el camí que menava a l’interior, dins d’un pla per a crear una xarxa radial de carreteres amb Madrid al centre.

En el primer tram del camí de sortida des del Portal de Sant Antoni fins a arribar a la Creu Coberta, l’antic camí ral coincidia gairebé del tot amb el traçat de la nova carretera, mentre que a partir de Sans el traçat nou i el vell eren diferents tot i anar més o menys en paral·lel.

creu-coberta6

La Creu Coberta en un dibuix de principis del segle XIX. La Creu Coberta era una creu de terme que marcava el final del terme de Barcelona. Es trobava al capdamunt del Turó de la Vinyeta que feia de frontera natural entre el territori de Barcelona i el de Sans. El Turó de la Vinyeta passa avui desapercebut sota la urbanització de l’Eixample, però es trobava a la zona de la plaça Espanya i les Arenes. Encara avui el carrer de la Creu Coberta i l’avinguda Mistral dibuixen una clara pujada en direcció a la plaça Espanya.   

A principis del segle XIX el tram de la carretera fins a la Creu Coberta es va urbanitzar per convertir-se en un passeig arbrat. Al voltant del passeig es van començar a construir paradetes i barraques de fira, on s’hi venien refrescos i begudes. Ben aviat, a més, també s’hi van començar a fer uns encants.

Encants avinguda Creu Coberta (Mistral) 1920-28 (2)

Els Encants de la Creu Coberta, a l’actual avinguda Mistral, a la dècada de 1920.

Al projecte d’Ildefons Cerdà no apareixia el passeig de la Creu Coberta. Per Cerdà el sector de Sant Antoni per on passava el passeig havien de ser mitja dotzena de mansanes més.

WXCDSJVX

L’entorn del mercat de Sant Antoni, avui. Font: ICGC.

La construcció del Mercat de Sant Antoni, entre la sortida del carrer Sant Antoni des del Raval interrompia el traçat de l’antic camí. La següent illa, entre els carrers Tamarit, Manso, Borrell i Viladomat també va estar urbanitzada tallant el traçat del passeig. A partir del carrer Viladomat, però, el traçat del passeig de la Creu Coberta, ara Avinguda Mistral, es manté, tallant en diagonal cinc illes de l’Eixample.

Camins nous, camins vells

Per què reapareix el passeig dues illes més enllà del carrer Sant Antoni, del Raval? Per què va quedar interromput? D’una banda per la construcció del mercat, que fou un dels primers edificis en ser construïts fora muralles, a partir de 1872. Però per l’altre pel traçat poc clar que tenia el passeig des de la sortida del Portal de Sant Antoni.

Quan es refà el seu traçat i s’urbanitza com a passeig, el traçat anterior, de l’antic camí ral, no desapareix. Es manté com un camí carreter a la banda mar del nou passeig, uns trenta metres per sota. Al voltant de l’antic camí hi deurien haver algunes construccions que, per precàries que fossin, van ajudar a mantenir-ne el traçat.

1861 Cerdà i Rovira i Tiras RM.267961

Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Ildefons Cerdà, de 1861. Ressaltat en vermell hi veiem el possible traçat del camí vell, al voltant del qual hi havia un bon nombre de construccions. Font: ICGC.

Quan s’urbanitza el passeig de la Creu Coberta i l’Eixample de Cerdà, a partir de 1861, el traçat de l’antic camí, a pocs metres del nou, també es manté. El nou traçat com a passeig, ample i arbrat, i l’antic com un petit passatge, que, però, travessa tres mansanes, des del carrer Rocafort passat el carrer Vilamarí, tocant a Llança.

1890 Albert Marín RM.144387

Fragment d’un mapa editat per Albert Marín, a principis del segle XX. Ressaltat en vermell veiem el traçat de l’antic camí convertit en passatge. Font: ICGC.

El Pati del Carboner

Al voltant d’aquest vestigi històric, d’aquest doble traçat, s’hi va formar, des de la dècada de 1890 un nucli de barraques, conegut més tard com a Pati del Carboner (1).

Ja abans, com havíem vist al mapa de Rovira i Cerdà hi havia algunes construccions, a partir de les que, més tard es va formar aquesta barriada, segurament aprofitant que el passatge que seguia el camí antic no tenia nom i per tant quedava, en certa manera, al marge de la normativa urbanística.

1927 - Avinguda Mistral, Paral·lel amb Vilamarí - Barcelona

Les barraques del Pati del Carboner, a la dècada dels anys 1920, des de l’avinguda Paral·lel. A l’extrem dret de la imatge, ressaltat en vermell, un edifici de dos plantes i terrat a dues aigües, que podia ser una construcció anterior a 1890, d’origen rural. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Foto: Josep Domínguez  

L’any 1928, un any abans de la celebració de l’Exposició Universal i aprofitant la construcció del recinte, al voltant de la plaça Espanya, l’ajuntament decidí enderrocar el nucli de barraques i urbanitzar alguns carrers (com ara els carrers  Sepúlveda, Vilamarí i Floridablanca) de la trama de Cerdà que quedaven interromputs pel pas d’antic camins rurals.

Molts dels seus habitants deurien treballar com a manobres en la construcció del recinte de l’Exposició Universal, que després impulsà la reforma d’aquest sector de l’Eixample i l’enderroc del barri.

avinguda mistral, 1928

Enderroc de les barraques del Carboner, l’any 1928. Ressaltat en vermell un dels edificis que no van ser enderrocats en la reforma, ja que no formaven part del nucli de les Barraques del Carboner. Font: Blog Barcelofília.

Aquella reforma va esborrar gairebé del tot el traçat de l’antic camí de la Creu Coberta i va afavorir la construcció de nous blocs de pisos al tram del passeig entre els carrers Entença i Llança.

DSCN9493

El mateix edifici, avui en dia, al número 62 de l’avinguda Mistral.

Avui, l’avinguda Mistral manté pocs edificis històrics. N’hi ha molts que van ser construïts al voltant de l’Exposició Universal, al final de la dècada de 1920. Tot i això, hi ha algunes expcepcions.

DSCN9496

Detall de l’edifici del número 62 de l’avinguda Mistral amb l’any de construcció.

El número 62 de l’avinguda Mistral va ser construït l’any 1861, tal i com consta sobre la porta de l’entrada de l’edifici. Aquest fet el fa un dels edificis més antics de l’Eixample, segurament, el segon edifici més antic després de la Carboneria, a la cruïlla dels carrers Urgell i Floridablanca, també al barri de Sant Antoni.

No va ser, però, el primer edifici en ser construït al passeig de la Creu Coberta –l’actual avinguda Mistral-. Al passeig i els entorns s’hi havia anat construint barraques i construccions més o menys provisionals des de finals del segle XVIII.

DSCN9489

Al número 53 de l’avinguda Mistral destaca un petit edifici de planta baixa i pis entre dos blocs de pisos moderns.

Un altre edifici històric el trobem passeig avall, prop de la cantonada amb el carrer Entença, a la banda de mar. Es tracta d’un petit edifici encaixonat entre dos blocs de pisos moderns, segurament construït a la dècada de 1870. L’edifici té un pati al darrere, que manté el traçat de l’antic camí de la Creu Coberta, com es pot veure a la imatge de satèl·lit al web de l’ICGC.

DSCN9479

Al número 15 de l’avinguda Mistral trobem encara un altre edifici històric.

Al número 15, just al principi de l’avinguda Mistral, prop de la cruïlla amb el carrer Calàbria, trobem un altre edifici antic. Tant aquest com el del número 53 són a la banda mar del passeig. Com passa amb el número 53, la part del darrere d’aquest edifici donava, forçosament al camí vell de la Creu Coberta.

DSCN9483

Detall de l’edifici.

La fesomia de l’edifici del número 15 mostra un edifici fet en dues parts. La planta baixa i el primer i segon pis no tenen balcó (al primer pis n’hi ha un de petit i senzill), mentre que sí que en tenen el tercer i quart pis. D’altra banda, la decoració i proximitat dels primers dos pisos fa que formin una unitat.

Tots els trets de l’estructura de la façana semblen indicar que la casa es construís en dues fases: primer la planta baixa i el primer i segon pis i, més tard, el tercer i el quart pis.

Sigui com sigui, es tracta d’un dels edificis més antics i interessants del barri de Sant Antoni, construït entre dos traçats, el del passeig arbrat i el de l’antic camí de la Creu Coberta.

Enderrocament d'una casa a prop de Plaça d'Espanya, 1923 (2)

Construcció de caràcter rural, enderrocada durant la construcció del recinte de l’Exposició Universal de l’any 1929, a l’actual plaça Espanya, llavors part del Camí Vell de la Creu Coberta.

Aquests tres edificis, als números 15, 53 i 62 van ser construïts a cavall de dos móns: el de la nova Eixample (2) i el de l’antic camí rural al voltant del qual es va acabar formant el nucli del Pati del Carboner. El que pels autors i la premsa de l’època deuria sembla un desori urbanístic i un cau de pobresa era, a la vegada, el vestigi d’un dels camins més antics del pla de Barcelona, del qual encara queden dos petits trams convertits ara en patis del darrere.

—-

(1) Blog Barcelofília

(2) Blog Bereshit: La reconstrucció de Barcelona i altres mons. “L’esquerra del Ensanche”.

Pla de Collblanc

L’Hospitalet de Llobregat és la segona ciutat més gran de Catalunya, després de Barcelona. El seu gran creixement, sobretot durant el segle XX, es deu en gran part per estar al costat de Barcelona. Avui, però, parlarem d’un barri barceloní que va créixer gràcies al fet d’estar al costat d’un barri de l’Hospitalet: Collblanc.

DSCN8841

El Xalet Maria Rosa i la xemeneia Ca n’Amadeu.

L’any 1927 el contractista d’obres Pere Rodríguez arrendà una peça de terreny i hi projectà onze habitatges. Un dels primers en construir-s’hi, l’any 1928, fou el Xalet Maria Rosa.

Els barris dins dels barris

El desembre de l’any 2006 s’aprovava el mapa de barris de Barcelona. El districte de Les Corts es dividia en tres barris: el de Les Corts, Pedralbes i el de la Maternitat i Sant Ramon. L’origen del nou mapa es troba en els treballs i llibres de Jaume Fabre i Josep Maria Clavería des de la dècada de 1970. Va ajudar, entre d’altres, a visibilitzar molts barris i va ser una de les causes del creixent interès ciutadà per conèixer la història local de la ciutat. Tot i això, al mapa hi trobem fins a 13 noms compostos com el de La Maternitat i Sant Ramon. Es tracta de noms poc pràctics i poc emprats a peu de carrer, que pretenen englobar més d’un barri dins d’una sola unitat.

els_barris_de_barcelona_ajuntament_2007

El mapa de barris oficial de l’any 2006.

Com passa sovint la realitat urbana és complexa, fins al punt que resulta difícil de plasmar en un mapa. Al barri de La Maternitat i Sant Ramon trobem molts petits barris: Can Bacardí, La Maternitat, Bederrida, Torre Melina, Collblanc o Sant Ramon (1).

Avui parlarem d’un d’aquests petits barris que no apareixen al mapa i que, fins i tot, ha canviat de nom. En coneixerem l’origen, la història i alguns dels edificis més importants.

Sant Ramon abans de Sant Ramon

Un dels trets més característics del barri de Sant Ramon són els seus passatges, fets de casetes de planta baixa, d’estil noucentista. Van ser construïts entre 1928 i 1932, a banda i  banda de l’avinguda de Xile, rebatejada com a avinguda de Sant Ramon Nonat, l’any 1941.

DSCN8988

Cases al passatge de Xile, construïdes l’any 1932.

Entre 1928 i 1935 el barri viu un creixement urbà molt ràpid. Es construeixen cinc passatges (el de Xile, l’últim en ser construït, el doble de llarg que els altres) i s’urbanitza l’avinguda de Xile (Sant Ramon Nonat).

sv-76-3 (1)

Mapa de les concessions dels permisos d’obres de les parcel·les dels passatges de Sant Ramon. Font: David Iglesias, segons el mapa parcel·lari de l’ajuntament de Barcelona – citat en un article de Joan Roca Albert (2) .

Per a molts, van ser aquests passatges l’origen del barri de Sant Ramon. En certa manera és cert. El barri va passar a anomenar-se de Sant Ramon, per la construcció d’una nova església, a partir de 1927, a la nova avinguda de Xile (Sant Ramon) que començava a ser-ne l’eix central.

Però explicar que aquests passatges foren l’origen del barri seria com analitzar-lo de forma aïllada. L’indret que després seria el barri de Sant Ramon fa frontera amb el barri de Collblanc de l’Hospitalet i ocupa la banda muntanya de la Travessera de les Corts i la carretera de Collblanc. L’un és un camí de tradició preromana i l’altra una via de comunicació construïda a la dècada de 1760. Com hem anat veient a les últimes entrades del bloc, Collblanc està habitat, almenys des del segle XVII.

La barriada de Sant Ramon sorgeix com un eixample de Collblanc i no tant com un suburbi de Les Corts o de Barcelona. Gran part dels comerços es troben a la part del barri de l’Hospitalet: el mercat de Collblanc, el forn i un gran nombre de tallers, benzira, botigues de mobles i de roba. Una mostra de la unió d’ambdós barris és el fet que històricament, el veïnat de Collblanc i de Sant Ramon sempre han organitzat la seva festa major de forma conjunta, primer per la Mare de Déu de la Mercè i ara per Sant Ramon Nonant, a finals d’agost.

rierablanca 1959 - Blog Memòria de l'Hospitalet

Durant segles, la Riera Blanca va fer de frontera natural entre el territori de Les Corts i l’Hospitalet (Collblanc). En aquesta imatge del 1959 s’hi veuen les barraques que hi van haver entre 1930 i 1960. Font: Blog lhospitaletdellobregat.wordpress.

Pla de Collblanc

A Barcelona trobem molts barris amb nom de sants. La majoria d’ells reben el nom d’una església, sovint d’origen molt antic. Però hi ha barris com el de Sagrada Família o Sant Ramon en que l’església fa relativament poc que hi és. Com es deien aquests barris abans de la construcció de l’església.

Can Granota

La masia Can Granota, del segle XVII, a la banda esquerra de la Riera Blanca. Font: del llibre d’Imma Navarro, El món rural a les Corts, Ajuntament de Barcelona (2004).

L’indret on després es va construir el barri i l’església de Sant Ramon s’anomenava el Pla de Collblanc. El Pla de Collblanc delimitat per tres grans línies, que dibuixaven un gran trapezi: d’una banda la Riera Blanca, que baixava de mar a muntanya, per l’altra la Travessera de Les Corts, perpendicular a la Riera, que, al trobar-se amb la carretera de Collblanc, pujava en direcció muntanya. En tercer lloc, el camí de Can Granota, que tancava el Pla de Collblanc per la banda muntanya. L’actual avinguda del Cardenal Reig segueix el traçat d’aquest antic camí carreter.

1661 - copia

El Pla de Collblanc en un fragment del mapa parcel·lari de Barcelona de 1933. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fins a finals del segle XIX va ser un territori de camps, gairebé deshabitat. A la banda esquerra de la Riera Blanca hi havia dues masies properes al Pla de Collblanc. D’una banda Can Granota, de la que hem parlat abans, i Can Taner, al peu de la Travessera de les Corts, un antic hostal, que va subsistir com a  bar al costat del Camp Nou fins al seu enderroc l’any 1965.

DSCN8978

Cases del primer terç del segle XX, construïdes a l’antic camí de Can Granota, després urbanitzat com a avinguda.

Masies i fàbriques

A finals del segle XIX, Miquel Piera heretava una peça de terreny de la seva família, els Piera de les Corts de Can Bruixa, al Pla de Collblanc. L’any 1896 Miquel Piera, que havia treballat com a masover a la masia de Ca la Nena Cases de Sarrià, va construir-s’hi una casa per cultivar-hi la terra. La nova masia passaria a anomenar-se Ca la Nena Cases de les Corts.

Cal Nena Cases de les Corts - AMDLC

Ca la Nena Cases de les Corts. Font: Arxiu Municipal del Districte de Les Corts.

Pocs anys després, probablement a la dècada de 1910, es construïa encara una altra masia ben a prop de la primera, Cal Sagrera. Aquest fet demostra com de rentable era el cultiu de la terra a Barcelona, ben entrat al segle XX. Més que disminuir, es van seguir construint masies noves com Cal Nena Cases i Cal Sagrera fins a la dècada de 1940.

Cal Nena Cases de Les Corts

L’entrada de Ca la Nena Cases de les Corts.  

Un dels nous passatges construïts a partir de 1928 està dedicat a l’última hereva de Ca la Nena Cases de les Corts, Madrona Piera. Amb la seva mort, l’any 1971, la casa es va vendre i enderrocar per a construir-s’hi blocs de pisos.

DSCN8787

Blocs de pisos a la cantonada del passatge i del carrer Pintor Tapiró, a l’indret on hi havia la masia de Ca la Nena Cases.

També Cal Sagrera, situat a la cantonada de la Travessera de les Corts i el carrer Tapiró, va acabar sent enderrocat mig segle després de construir-se per deixar pas a bloc de pisos.

Al mateix temps que es construïen les dues masies, al Pla de Collblanc també s’hi fundava una nova fàbrica tèxtil. La nova fàbrica, propietat d’Amadeu Carné –per això passar a anomenar-se Ca n’Amadeu-, obria l’any 1910. L’any 1936 va ser traspassada a la companyia Tapias i Pujol que l’amplià i en canvià la maquinària i la producció. La fàbrica tancà l’any 1983 però no s’enderrocà. Avui en dia encara es conserva i allotja un bon nombre de petits tallers (3).

DSCN8799

Un dels passatges de Ca n’Amadeu, avui.

Les cases de ca n’Amadeu

La nova fàbrica i la proximitat amb la carretera de Collblanc i el puixant comerç va impulsar la construcció dels primers habitatges al Pla de Collblanc. És així que sorgí el carrer Pintor Tapiró. Segons el nomenclàtor de Barcelona, el nom del carrer fou aprovat l’any 1917, una dècada abans de la construcció del primer xalet al passatge Pere Rodríguez.

DSCN8993

El carrer Pintor Tapiró.

Una de les particularitats del carrer és que per una banda hi trobem habitatges antics, centenaris, sorgits al voltant de la fàbrica d’Amadeu Carné i a l’altra blocs de pisos alts dels anys 1970, construïts sobre l’antiga finca de Ca la Nena Cases.

DSCN8784

Passatge sense nom al carrer Pintor Tapiró, que s’edinsa dins del recinte de Ca n’Amadeu.

El recinte de Ca n’Amadeu forma un petit barri dins del barri de Sant Ramon. S’hi barregen tallers i habitatges, amb una petita xarxa de passatges. Hi trobem cases sensiblement més antigues que aquelles més antigues del barri de Sant Ramon: les fileres de casetes noucentistes dels passatges construïdes entre 1928 i 1932.

Resultats electorals Sant Ramon - Vilaweb

Detall del mapa dels resultats electorals. Les unitats censals del Pla de Collblanc i ca n’Amadeu van votar sensiblement més a l’esquerra (hi va guanyar En Comú Podem) que les unitats dels voltants, construïdes amb blocs de pisos dels anys 1970 i 1980 (on, com en tot el districte de Les Corts) hi va guanyar CDC i el PP. Font: Vilaweb.

El conjunt forma un paisatge industrial únic, que barreja interessant de tallers, botigues i habitatges, que ara ha quedat envoltat pels blocs de pisos de la finca de Ca la Nena Cases, la Travessera de les Corts i l’avinguda Cardenal Reig. Com passa sovint, els barris es subdivideixen en barriades minúscules, amb paisatges, històries i trames diferents que hi conviuen en precari equilibri.

DSCN8779

Detall del passatge del carrer Pintor Tapiró.

 

 

(1) Bou Roura, Lluís, La Maternitat i Sant Ramon. Desenvolupament urbà d’un barri de Les Corts, ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona (2009).

(2) Imatge elaborada per David Iglesias segons mapa parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1971. Citat a Roca Albert, Joan (coord.), “Estratègies de parcel.lació i edificació a la Barcelona de 1930: el sector de l’avinguda de Sant Ramon Nonat”, a Expansió urbana i planejament a Barcelona, Institut Municipal d’Història, Barcelona (1997).

(3) Bou Roura, op. cit.

Els graons i l’ebenisteria de Collblanc

Carr. Collblanc

Sardana ballada a la carretera de Collblanc, a principis del segle XX, durant la festa major, que se celebrava per la Mare de Déu de la Mercè. Avui en dia la festa major se celebra pocs dies més tard, per Sant Ramon.

Avui en dia seria difícil ballar una sardana al bell mig de la carretera de Collblanc, pel tràfic constant de cotxes i autobusos de interurbans que tenen la seva parada final en aquest indret. Tot i això, aquest tram del carrer de Collblanc conserva encara molts dels edificis de la imatge de fa cent anys. Hi ha és clar, alguna excepció. En la imatge hi veiem alguns blocs de pisos, que trenca la successió de cases baixes o centenàries de la primera o segona del segle XIX i principis del XX.

DSCN8887

La banda de muntanya del carrer de Collblanc conserva molts edificis centenaris.

Després de més d’un mes de pausa, tornem a publicar una entrada al blog. La feina de final de curs i alguns problemes informàtics ens han tret temps per treballar i publicar al blog. Ara que ja s’acaba el curs hi tornem. De nou resseguirem els vestigis del Collblanc del segle XVIII i compararem traçats d’antics camins.

Francisco de Zamora

Entre 1785 i 1790, l’intelectual il·lustrat Francisco de Zamora va fer onze viatges per Catalunya per descriure’n els pobles i els seus habitants, els paisatges i camins amb molt de detall. Al pla de Barcelona parla de petits nuclis rurals com Sant Genís dels Agudells o la Farigola de Vallcarca.

antiga capella de Sant Ramon 1921

La capella de Collblanc, del segle XVII. Al costat, el que podria l’Obrador dels Lluch, en una imatge dels anys 1920. Font: Arxiu Gavin.

Tot i seguir la carretera reial en direcció a Esplugues, Sant Just Desvern i Martorell, no fa cap menció del nucli de Collblanc. Zamora, per tant, va passar per Collblanc sense fer-ne esment.

El Collblanc de Francisco de Zamora

Podria semblar, per tant, que quan Zamora passà per Collblanc, aquell paratge estava deshabitat i per urbanitzar. Si avui passem per Collblanc trobarem molts edificis antics que, però, tenen cent o, com a màxim cent cinquanta anys i que, per tant, no hi eren a finals del segle XVIII.

DSCN8888

Les senzilles cases menestrals del Garatge Collblanc i la botiga de maletes i bosses Mas i Mas són alguns dels edificis més antics de Collblanc, segurament de mitjans del segle XIX.

Però a Collblanc hi havia almenys tres edificis més antics que han desaparegut: una masia i la seva capella, a més de l’hostal, que vem conèixer fa un mes, construïts al segle XVII. Hi havien de ser, per tant, quan Zamora va passar per Collblanc.

L’hostal i la capella foren enderrocats a la dècada de 1920. Quedava però un altre edifici del segle XVIII: l’Obrador Lluch. L’obrador havia estat una ebenisteria. Segons Josep Maria Jordà i Capdevila (1) l’edifici on es trobava l’obrador tenia una entrada amb una arcada feta de grans carreus a l’estil del de les antigues masies. Un dels trets més interessants per Jordà era el fet que des del carrer s’havien de baixar diversos graons a l’entrar a la casa. L’alçada del terra de l’Obrador estava força per sota del nivell del carrer de Collblanc. Per Jordà, aquest fet era una prova que l’edifici era anterior a la construcció de la carretera reial, de la dècada de 1760.

DSCN8946

L’obrador Lluch va tancar l’any 1997 quan es va jubilar Ricard Lluch, l’últim d’una nissaga de quatre generacions d’ebenistes. L’establiment va tancar després de 127 anys. L’edifici del número 31, un dels més antics de Collblanc, va ser enderrocat sense cap mena de mirament. Al seu lloc hi ha un bloc de pisos (l’edifici de l’esquerra de la imatge). A peu de carrer no hi ha cap menció de l’existència de l’obrador.

Segons Jordà i Capdevila l’obrador es va construir al peu de l’antic camí ral d’origen romà i medieval. Aquest camí tenia més o menys el mateix traçat que la nova carretera vuitcentista, tot i en pocs trams coincidia exactament. És probable que ambdós traçats coincidissin, però, en aquest punt, just davant de l’antic obrador.

ahsep-casa-calramonet10(1994)

Can Ramonet, l’any 1994. Font: Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.

L’enderroc de l’Obrador coincidí, pocs anys després amb l’enderroc de la Vaqueria, al carrer Major de l’Hospitalet i amb l’antiquíssim hostal de Can Ramonet, a la cruïlla de la Riera Blanca i el carrer de Santa Eulàlia, tres edificis emblemàtics històrics substituïts per blocs de pisos de promoció privada. Són una mostra del poc respecte que encara avui en dia té el consistori de l’Hostpitalet –i molts d’altres de la regió metropolitana- envers del seu propi patrimoni.

El Forn

Tot i això, al carrer de Collblanc hi queda encara un edifici que a primer cop d’ull ja sembla tenir molta història.

DSCN8891

El Forn Rovira

Si comparem aquesta imatge amb la que vèiem al principi, veurem que l’edifici de fa cent anys era pràcticament igual, amb l’excepció del rellotge de sol, que sembla un afegit modern.

Carr. Collblanc - copia

Detall de la imatge antiga, amb el forn, a principis del segle XX.

Destaca sobretot l’estructura de l’edifici, que sembla voler imitar la d’algunes masies: tres cossos amb un de central més alt, amb planta, pis i golfes amb galeria porxada.

A l’entrada del nou Forn Rovira hi posa la data d’obertura: 1925. Tot i això, l’interior del forn ha perdut completament la fesomia original i s’assembla més a una cafeteria – forn de pa d’una cadena. De fet, el Forn Rovira ha establert una cadena de forns per la zona. N’hi ha almenys dos més a Collblanc i Badal.

Al seu llibre, Jordà i Capdevila (2) explica que hi havia dos establiments i edificis antics que havien arribat als nostres dies: l’obrador i el forn. Jordà i Capdevila publicava el seu llibre l’any 1996, un any abans del tancament i enderroc de l’Obrador Lluch. Per tant, avui, només queda dempeus un dels edificis del Collblanc del segle XVIII: el forn Rovira.

Els graons i el Camí de Dalt

Com havíem explicat a l’anterior entrada, abans que s’hi construís la Carretera Reial de Barcelona a Lleida, Saragossa i Madrid, ja hi passava l’antic camí ral, d’origen romà i medieval. S’havia anomenat Camí de Dalt, per contrast amb el Camí de Provençana (o de Baix), que anava per la carretera de la Bordeta, Santa Eulàlia, i enllaçava amb el Carrer Major de l’Hospitalet, en direcció a Cornellà i Sant Boi o al delta del Llobregat.

DSCN8971

El Passatge de Rius des de la Travessera de les Corts.

Fins al segle XVIII el Camí de Baix sempre havia estat el camí més transitat per sortir de Barcelona cap al sud,  però la construcció de la nova carretera reial a la dècada de 1760 va fer augmentar molt el trànsit pel traçat de dalt per Sans i Collblanc.

Tot i això, Collblanc ja existia abans de la construcció de la nova carretera. Hi havia almenys un hostal, una capella i un grapat de masies disperses. El forn, probablement, es va construir a finals del segle XVIII seguint el traçat de la nova carretera. Com hem vist, es van enderrocar tots els edificis més antics de Collblanc: l’hostal i la capella, a la dècada de 1920 i l’Obrador Lluch, l’any 1997.

DSCN8958

El passatge de Rius és un atzucac. Com es veu a la imatge, al final del passatge hi ha una tanca i, al darrere, una palmera.

Tot i això, queden traces del que havia estat el Collblanc del segle XVIII. A més del forn, trobem el passatge de Rius. Es tracta d’un atzucac. Els passatges i, encara més, els atzucacs, són sovint vestigis amb molta història. És probable que el passatge de Rius sigui un vestigi del pas de l’antic camí ral per Collblanc, que reapareix, pocs metres més enllà, com a carrer: la Travessera de Collblanc.

L’antic camí ral seguia, bàsicament, el mateix traçat que la carretera reial, però de forma menys rectilínia. Originàriament deuria tenir també un traçat força recte, però el pas del temps en va anar variant el traçat per adaptar-se a l’orografia canviant: rieres, torrents, desnivells, edificis importants, etc.

DSCN8962

Al final del passatge de Rius, al costat de la palmera, visible des de l’entrada del passatge, hi trobem un senzill edifici de planta baixa i dos pisos i amb un terrat a dues aigües.

De nou, com passa sovint, no hi ha cap informació sobre què era i quina història té aquest edifici. Tanmateix, per la fesomia sembla podria ser un edifici força antic, fins i tot del segle XVIII.

DSCN8967

L’edifici, des d’una altra perspectiva.

La seva ubicació és també molt interessant; està molt enretirat de la carretera, però en segueix l’alineació. Es tracta d’un edifici aïllat, que segurament es construí aquí envoltat de camps, abans que Collblanc s’urbanitzés, a finals del segle XIX i principis del segle XX. Podria ser que en aquest indret hi hagués hagut un edifici més antic que, al ser reformat, a la segona meitat del segle XVIII s’alineés amb la nova carretera?

Hospitalet_1649

Fragment d’un mapa de 1921. En taronja el probable traçat de l’antic camí ral. Ressaltat en blau, l’edifici del passatge de Rius. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Hi ha, a més, un últim detall interessant d’aquest edifici. Quan Jordà i Capdevila descriu l’Obrador Lluch explicava que a l’entrada del taller s’havien de baixar una graons. L’obrador, per tant, estava enfonsat respecte el nivell del carrer de Collblanc, de la carretera reial.

DSCN8964

L’entrada de l’edifici del passatge de Rius.

Passa quelcom de semblant amb l’edifici del passatge de Rius. L’entrada des del passatge està almenys dos graons per sobre que l’entrada de l’edifici.

Com tants altres barris, la trama urbana -i social- de Collblanc és densa i contradictòria, fruit d’almenys quatre segles d’evolució i, com en tants altres casos, ha estat molt poc estudiada.

 

(1) Jordà i Capdevila, Josep M., Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, ed. de la Parròquia de Sant Ramon Nonat, Collblanc (1996).

(2) Jordà i Capdevila, op. cit.

L’hostal i la capella de Collblanc

Molts dels pobles de la península (i d’arreu) van sorgir al peu d’un camí. Són pobles allargassats, que en segueixen el traçat. Sovint comencen sent l’agrupació d’un parell de cases, alguna masia, un hostal i una capella. És probable que al segle XVII Collblanc fos poca cosa més que això: un hostal, una masia i una capella.

bm1843

Collblanc en un mapa de 1840. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Collblanc és avui una continuació del carrer de Sans. Sembla clar que va sorgir al llarg de la Carretera Reial, construïda dins del projecte de Carles III a mitjans del segle XVIII, per a modernitzar la xarxa de carreteres del regne, seguint, això sí, un model radial, amb Madrid com a centre. La nova carretera va fer augmentar el trànsit de carros, cavalls i traginers a més de millorar la comunicació entre els pobles de la zona amb la construcció de ponts, com el d’Esplugues, que, ampliat i reconstruït, encara s’utilitza i dóna nom a una parada del Trambaix.

El camí de dalt de Collblanc.

Collblanc és, per tant, un poble de camí. No va sorgir, però, amb la carretera reial sinó amb l’antic camí ral d’origen romà (o, possiblement, preromà) que, abans de la construcció de la carretera, a la dècada de 1760 seguia més o menys el mateix el mateix traçat.

Hospitalet_1649

Secció del mapa d’una part de Sans i del municipi de l’Hospitalet, aixecat als anys 1921 i 1922 i pintat, a mà, als anys 1923 i 1924. En vermell el traçat de l’antic camí ral en aquells trams que els carrers actuals –llavors i ara- en segueixen la traça, i en taronja el traçat probable. El mapa comença a Sans (al voltant de l’actual plaça de Sans, llavors el recinte fabril del Vapor Vell) i acaba a Ca n’Oliveres, ja dins del terme d’Esplugues. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

La carretera reial de 1760 es va sobreposar a l’antic camí per a substituir-lo. El seu traçat era recte mentre que l’antic camí, resultat d’almenys divuit segles d’ús, s’adaptava a les irregularitats del terreny (desnivells, turons, torrents) i era força ondulant.

A Sans, però, l’antic camí ja havia estat urbanitzat a banda i banda i havia esdevingut el carrer major de l’antic poble. Tot i passar pel costat, la nova carretera reial no va fer desaparèixer la traça de l’antic camí, ara convertit en carrer secundari: l’actual carrer Sant Crist. El mateix passà amb el carrer d’en Blanco, també a Sans i el carreró de les Ànimes, al barri de Badal.

A Collblanc, però, a l’arribada de la carretera reial, amb prou feines hi havia un petit nucli format per l’hostal, la capella i un parell de masies. La traça de l’antic camí va desaparèixer gairebé del tot.

Fins al segle XVIII l’antic camí de Collblanc es coneixa com a camí de dalt, per oposició al camí de baix, l’antic camí de Provençana, l’actual carretera de la Bordeta, que després passa a ser el carrer de Sant Eulàlia, el carrer Major de l’Hospitalet i que va en direcció a Cornellà i Sant Boi. Just a Collblanc el camí de dalt es trobava amb el Camí de la Travessera –avui, Travessera de les Corts- que travessava la meitat de dalt del pla de Barcelona, des de Sant Andreu fins a aquest punt. A la cruïlla on es trobaven els dos camins hi havia hagut una creu de terme –potser, en origen, una fita més antiga.

L’Hostal de la Creueta

L’any 1684 Miquel Oliver de la Torre sol·licita un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per  Collblanc. El comú de l’Hospitalet li concedí el permís l’any 1693 (1). L’hostal va prosperar i ben aviat es va conèixer amb el nom d’Hostal de Collblanc o Hostal de la Creueta, per la creu de terme que hi havia prop de l’hostal.

DSCN8953

El gratacels de Collblanc, contruït entre 1927 i 1930, dissenyat per Ramon Puig i Gairalt, situat molt a prop del lloc on hi havia l’Hostal de la Creueta..

L’hostal va continuar funcionant després de la construcció de la nova carretera reial i fins l’any 1852. Aquell any l’hostal, propietat de l’ajuntament, va sortir a subhasta. Va patir atacs greus durant el setge de Barcelona de 1714 i, especialment, durant la Guerra del Francès, l’any 1808.

A més d’hostal fou també botiga, taverna i fleca. Era un edifici senzill, amb un pati, un cobert, un menjador i un altell on s’hi dormia sobre la fusta o en la pallissa que hi havia al costa, on també hi havia les cavallerisses. El negoci de l’hostal va anar baixant en paral·lel amb la puixança dels hostals i tavernes de Sans i Hostafrancs i amb l’aparició de més oferta pels voltants. Segons sembla, l’any 1852 l’hostal oferia un aspecte ruïnós que no convidava a entrar-hi i menys a quedar-s’hi a passar la nit. (2)

DSCN8817

El gratacels de Collblanc -des d’una altra perspectiva- i l’edifici del número 49 fan de cruïlla entre el carrer Collblanc i el carrer Progrés. En aquest indret hi havia l’Hostal de la Creueta. 

Des de l’any 1852 l’hostal va passar per diferents mans i tenir difernets usos: va ser una fàbrica de fòsfors, habitatge, taverna, botiga o sastreria (3). Finalment, l’any 1922 va rebre el permís d’enderroc i es va acabar enderrocant alguns anys més tard. Segons sembla, l’hostal formava una renglera de cases que estaven enretirades de la carretera de Collblanc.

Segons algunes fonts, l’antic hostal estaria situat 47 o 49 de la carretera, a la cantonada amb el carrer Progrés. Tantmateix, es fa difícil seguir les traces de l’hostal, tant a peu de carrer com des d’un mapa. Quina parcel·la ocupava? L’edifici del número 49 ocupa la seva parcel·la o la seva forma ha estat canviada?

La capella de Collblanc. 

Avui en dia, l’església de Sant Ramon, encara al municipi de Barcelona, és l’església de referència de Collblanc. Fou construïda entre 1927 i 1932 i dissenyada per Enric Sagnier.

La construcció de la nova església responia al fort creixement demogràfic que havien viscut els barris de Collblanc i Sant Ramon -que llavors no tenia nom ni entitat pròpia, sinó que formava (i en part encara ho fa) una unitat amb Collblanc-.

DSCN8884

El campanar de l’església de Sant Ramon, des de l’entrada del jardí de la Torre Barrina. 

Les dimensions que prenia el nou temple van suscitar les crítiques del veïnat, que el consideraven excessivament gran. El cost de la construcció va fer que la parròquia hagués de vendre la parcel·la de l’antiga capella que havia servit com a parròquia fins llavors. L’antiga capella es va vendre per a construir la nova.

antiga capella de Sant Ramon 1921

L’antiga capella de Collblanc, l’any 1921. L’edifici del costat, a mà dreta, correspon probablement al que seria l’Obrador Lluch, històrica ebenisteria tancada i enderrocada l’any 1997. Font: Arxiu Gabin. 

Es tractava d’una capella molt petita, que feia cinc metres d’ample i deu de llarg. La façana semblava tenir restes d’esgrafiats o decoració, on òcul i un petit campanar  d’espadanya. Es tractava de la capella d’una masia, Can Saurí (4), de la que l’edifici que es veu a mà dreta a la imatge podria ser una part. La capella, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, apareix citada en documents des de principis del segle XIX, tot i que probablement fos construïda al segle XVII o XVIII.

Des de 1888 la capella havia estat oberta al culte, com també havia passat al segle XVIII. L’any 1920 va esdevenir tinença parroquia. Cinc anys després es posava la primera pedra del nou temple, més gran, de Sant Ramon Nonat. Tres mesos tard l’edifici, encara en obres esdevenia seu de la nova parròquia de Sant Ramon Nonat.

DSCN8946

El núm. 29 de la carretera de Collblanc.

L’antiga capella de la Mercè era situada al número 29 de la carretera de Collblanc. Avui, hi trobem un edifici estret, igual d’estret que la capella, i que té pràcticament les mateixes mides que l’antic temple. La semblança de l’edifici amb l’antiga capella és un dels pocs vestigis del primer nucli de Collblanc, format només per una capella, una masia i un hostal.

La carretera de Collblanc abans de la carretera de Collblanc

Hi ha però quelcom que no quadra. Com és que l’edifici que substitueix l’antiga capella del segle XVII segueix el traçat de la Carretera Reial, construïda dècades després?

DSCN8951

Detall de l’entrada del núm. 29, amb l’any de construcció, 1929.

L’antic camí ral, el camí de dalt de Collblanc, seguia més o menys el mateix traçat que la nova Carretera Reial. És possible que just en aquest punt els dos traçats, l’antic, d’origen romà o preromà, i el nou, de l’any 1761, coincidissin gairebé del tot en aquest punt.

La capella i l’hostal –recordem que probablement estava enretirat del traçat de la nova carretera-, construïts abans de la carretera, eren un vestigi de l’antic traçat que va sobreviure al nou traçat. Curiosament, la casa del número 29 manté encara la fesomia –i potser part de l’estructura?- de l’antiga capella i segueix el traçat de l’antic, mil·lenari, camí ral.

(1) Salmerón Vargas, Inocencio, Històries de Collblanc-La Torrassa, Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat (2009). El llibre es pot descarregar en pdf en aquest enllaç.

(2) jordà i Capdevila, Josep M., Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, ed. de la Parròquia de Sant Ramon Nonat, Collblanc (1996).

(3) Salmerón Vargas, op. cit.

(4) Salmerón Vargas, op. cit.

Torre Barrina

La Torre Barrina es troba en una de les cruïlles més importants del pla de Barcelona, en la frontera entre els municipis de Barcelona i l’Hospitalet, dels districtes de Les Corts i de Collblanc-Torrassa.

DSCN8879

La façana de la Torre Barrina, avui un centre cívic de l’Hospitalet.

Es tracta d’una zona molt transitada, plena de persones que esperen els busos que els han als pobles i ciutats del Baix Llobregat i que tenen el punt d’arribada i sortida a Collblanc. Gent que surt i entra de l’estació del metro, on hi paren les línies 5 i 9sud. Per si això fos poc, Collblanc també té un mercat cobert, construït a principis de la dècada de 1930.

DSCN8876

Les arcades de la part posterior de la Torre Barrina, amb l’annex modern, construït durant la reforma de la torre, a principis de la dècada dels 2000.

No se sap ben bé quan va sorgir el nucli de Collblanc. Si ens hi arribem avui, caminant des de Sans, ens semblarà una continuació del carrer de Sans. Com a Sans, la carretera de Collblanc és plena de botigues. Venint des de la plaça Espanya, el de Collblanc és el tercer mercat de l’eix Creu Coberta – Sans – Collbanc, després dels d’Hostafrancs i Sans.

Però Collblanc, amb les seves cases de cos antigues, el mercat, les botigues que venen tot tipus de productes, la Torre Barrina, l’avinguda, els passatges i l’església de Sant Ramon, l’antiga fàbrica de Ca n’Amadeu, els tallers i garatges, és el principi del final del gran eix comercial de Sans. Pocs metres després de la Torre Barrina, el carrer de Collblanc fa una pujada -el coll de Collblanc-. El carrer es fa més ample i deixa de tenir edificis a banda i banda. Perd el seu caràcter de carrer, d’eix urbà, per ser una, més aviat, una carretera.

Collblanc ha estat històricament un lloc d’arribada, de mercat. Des de l’any 1880 fins a l’any 1962 hi estaven instal·lats els burots, al límit del municipi de Barcelona, a la cruïlla amb la Riera Blanca. Just abans dels burots s’hi organitzava una fira de xais que permetia als ramaders estalviar-se pagar les taxes d’entrada a Barcelona (1).

bm1843

Collblanc en un mapa del pla de Barcelona de l’any 1840. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

No sabem exactament quan va sorgir el nucli de Collblanc. Al mapa del pla de Barcelona de 1840, un dels primers mapes més o menys precisos del pla, ja hi apareix una filera de cases que acompanya la carretera reial a Madrid amb el nom Collblanc.

La construcció  de la nova carretera reial a Madrid, a la dècada de 1760 va fer créixer un nucli de cases al llarg del nou camí, des de la Creu Coberta fins a Collblanc. Però, Collblanc ja feia almenys un segle que estava habitat, amb algunes masies disperses.

antiga capella de Sant Ramon 1921

La capella de la Mare de Déu de la Mercè de Collblanc, del segle XVII, en una imatge de 1921. L’església de Sant Ramon, inaugurada l’any 1932, va substituir l’antiga capella, que va ser venuda i -probablement- enderrocada per sufragar els costos de la construcció del nou temple (2). Font: Arxiu Gavin.

A Collblanc s’hi trobaven dos antics i importants camins del pla de Barcelona. D’una banda, el camí de la Travessera, d’origen preromà. Aquest camí travessava tot el pla pels actals carrers de la Travessera de les Corts i de Gràcia, Freser i Concepción Arenal, que en segueixen el traçat.

De l’altra l’antic camí ral de Martorell, que passava per l’avinguda Mistral, la Creu Coberta, el carrer Sant Crist i d’en Blanco a Sans i el carreró de les Ànimes, al barri de Badal. Bona part de la traça de l’antic camí va desaparèixer amb la construcció de la carretera reial, però s’en van conservar alguns trams fossilitzats com a carrers.

DSCN8886

La Torre Barrina i l’ascensor del metro des de la Travessera de Les Corts.

Els dos camins es troben i s’uneixen just davant de la Torre Barrina. La Travessera de les Corts desemboca en la carretera de Collblanc. Un cop creuat el parc de la Torre Barrina, però, comença la Travessera de Collblanc, que és la continuació del mateix camí, que d’aquí segueix en direcció a Pubilla Casas i Esplugues, on queda tallat per l’A2.

BUDMIQBX

Mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Hi veiem marcat en vermell el traçat de la Travessera i de la Carretera Reial.

Amb la construcció de la Carretera Reial, Collblanc va passar a ser el punt d’unió de dos camins a ser una cruïlla: l’antiga Travessera i la nova carretera.

Es té constància de l’existència d’una masia a l’indret de la Torre Barrina des del segle XVII, almenys un segle abans de la construcció de la Carretera Reial. Tot i que l’edifici actual data sobretot del segle XIX, la línia de la façana segueix respectant el traçat del camí de la Travessera.

DSCN8878

La façana de la Torre Barrina mirant cap a la Travessera de Collblanc, que comença darrere dels arbres.

La Torre uneix dos carrers que avui queden tallats per la Carretera Reial – carretera de Collblanc i pel la frontera municipal de Barcelona i l’Hospitalet: la Travessera de les Corts i la de Collblanc. Ambdues són un vestigi de l’antic Camí de la Travessera, que, segles enrere, creuava aquest indret sense cap interferència.

DSCN8882

L’entrada de la Torre Barrina i del Parc de la Marquesa, des de la Carretera de Collblanc.

Amb la construcció de la nova carretera, a partir de l’any 1761, la Torre Barrina va passar a guanyar un gran espai, de forma triangular, davant de la casa. La nova entrada es va construir al peu de la nova carretera.

DSCN8866

L’espai triangular format pel traçat de la Carretera Reial i el traçat de la Travessera.

Enlloc com aquí es veu millor la traça dels dos camins, l’un d’origen preromà i l’altre del segle XVIII. Durant les setmanes següents explorarem i passejarem al voltant de la Torre Barrina, pels barris de Sant Ramon, Collblanc, Sans, Les Corts i Esplugues.

DSCN8884

El campanar de l’església de Sant Ramon, dissenyada per Enric Sagnier a principis de la dècada de 1930, i encara dins del municipi de Barcelona, des de l’entrada de la Torre Barrina amb la data de la reconstrucció de l’antiga torre: 1867.  

(1) Lluís Maria Bou, La Maternitat i Sant Ramon: desenvolupament urbà d’un barri de les Corts, ed. Ajuntament de Barcelona, Les Corts (2009).

(2) Lluís Maria Bou, op. cit.

El camí de Jesús

El Cinc d’Oros és una de les cruïlles més transitades de Barcelona. I també un dels llocs més cotitzats per immobiliàries i botigues de luxe. S’hi troben el Passeig de Gràcia, el carrer Còrsega i l’avinguda Diagonal.

DSCN8719

Antic rètol carrerer de mitjans del segle XIX.

Just aquí s’hi troben, encara avui, en una cruïlla subtil dos antics camins. Fa tres segles hi passava l’antic camí ral de Collserola i de Sant Cugat. Amb el temps en aquest antic camí d’origen romà s’hi aneu fent la llera d’una riera. Les constants inundacions dels dies de pluja hi anaren cavant un clot que acabà per convertir el camí en torrent.

DSCN8724

El carrer Carrer Doctor Rizal –com molts dels carrers que desemboquen a la Riera de Sant Miquel: Luís Antúnez, Sant Cristòfol, Esparraguera- fan baixada a l’arribar a la riera.

Quan, a principis del segle XVII es fundà el monestir dels carmelites, els Josepets, a l’actual plaça Lesseps, els manobres que participaren a la construcció de la nova església decidiren fer servir un trencall que feia via recta en direcció als Josepets. La construcció del monestir va acabar de donar fesomia al que fins llavors devia ser un petit camí carreter: el camí de Gràcia, l’origen de l’actual carrer Gran de Gràcia.

DSCN8722

L’antic i estret carrer Santa Bàrbara (avui Esparreguera), urbanitzat des de la dècada de 1810, connecta la Riera de Sant Miquel –l’antic camí ral de Sant Cugat- amb el carrer Gran de Gràcia.  

Des de llavors, Gràcia va créixer al voltant dels dos camins, l’antic, de traçat sinuós, i el nou, força més recte, tot i que no recte del tot, com passa amb qualsevol camí amb segles història.

L’espectacular creixement de Gràcia, durant el segle XIX i la prohibició de construir en tot l’espai que quedava entre les muralles i la distància que podia dispara un canó des dels fortins de la muralla de Barcelona va convertir l’espai del futur Eixample en un territori gairebé deshabitat. S’hi succeïen petites casetes, camins, torrents fondos, camps i boscos, pinedes o antics alzinars.

DSCN8735

Avui la Riera de Sant Miquel s’ha convertit en un petit carrer secundari al qual donen les façanes posteriors dels Jardinets de Gràcia.

Des del segle XIV hi havia a l’actual encreuament del Passeig de Gràcia i els carrers Aragó, Consell de Cent i Diputació el monestir franciscà de Jesús, al voltant del qual havia crescut un barri extramurs força important, el Raval de Jesús. Aquest raval fou destruït durant i després del setge de 1714. El monestir seguí existint de forma precària fins a ser definitivament enderrocat l’any 1823 (1). El mateix any començaren les obres per construir un nou monestir més amunt del camí ral, dins ja dins de l’incipient vila de Gràcia. El raval i el monestir, primer a tocar de la muralla i després a Gràcia, donà nom al camí que pujava a Gràcia, Collserola i Sant Cugat; i durant segle fou conegut com a camí de Jesús.

L’any 1821 el nou ajuntament liberal de Barcelona redactà el projecte d’un passeig, que substituís l’antic camí ral i enllacés amb el camí de Gràcia. El nou passeig, que s’inaugurà l’any 1827, era molt ample, tenia quatre fileres d’arbres, dues glorietes amb fonts d’aigua i escultures (2).

AMDG Rovira GRACIA 1863

Fragment del mapa municipal de Gràcia, d’Antoni Rovira i Trias, de l’any 1863. Hi veiem el Passeig de Gràcia amb les fileres d’arbres i una de les glorietes. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

El nou passeig fou un èxit. Es convertí en l’espai predilecte de la burgesia barcelonina. A la vegada suposaria la desaparició de l’antic camí de Jesús; que d’ésser un modest i antic camí de terra passava a ser el lloc per als passeigs i l’esbarjo burgès. El nou passeig era més recte, estava terraplenat i arbrat.

AMDG Rovira GRACIA 1863 - copia

Detall del mapa d’Antoni Rovira i Trias. Hi veiem el passeig de Gràcia i al costat, ressaltat en vermell, el camí de Jesús. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

L’antic camí de Jesús, però, no va desaparèixer. Com veiem en el mapa de Rovira i Trias, seguia existint, quaranta anys després de la construcció del passeig de Gràcia. El camí apareix per últim cop en un mapa de Jeroni Galí i Roca de l’any 1873, just abans que el Passeig de Gràcia s’omplís de torres i blocs d’edificis (3). Al mapa, de Galí i Roca, hi apareix el camí de Jesús, estret i sinuós, que puja en paral·lel al passeig de Gràcia, a poc metres del passeig, per acabar enllaçant amb la Riera de Sant Miquel, a l’entrar al nucli de Gràcia.

DSCN8764

Fotografia del mapa de Jeroni Galí i Roca (4). Ressaltat en vermell el tram del camí de Jesús que apareix representat al mapa, just al costat del passeig de Gràcia.

Al mapa de Galí i Roca s’hi veuen, just a l’alçada de l’actual cruïlla de l’avinguda Diagonal, una filera de cases, situades en el petit espai que quedava entre el camí de Jesús i el passeig de Gràcia: els xalets de Salamanca.

El febrer de 1882 l’aristòcrata Robert Robert i Surís presenta una sol·licitud a l’ajuntament de Gràcia per a adquirir un terreny en “l’anomenat Camí de Jesús”, just on hi havia les cases que apareixien en el mapa de Galí i Roca. En els successius mesos i anys aniran ampliant i reconstruint les cases de l’indret fins a convertir-les en un palauet neoclàssic, el famós Palau Robert de la cruïlla del Passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal. Robert començarà vivint en un dels xalets de Salamanca per acabar enderrocant-los i construir l’actual Palau Robert, l’any 1903.

DSCN8739

El Palau Robert vist des de la Riera de Sant Miquel. A l’esquerra, l’antiga seu de la Deutsche Bank, destinat a ser un bloc de pisos de luxe, que amenaça amb encarir, encara més, el preu dels pisos a Gràcia.  

Avui en dia, el Palau Robert acull el Centre d’Informació Turística de la Generalitat de Catalunya. El seu jardí és un petit oasi verd enmig de transitada cruïlla de l’avinguda Diagonal i el Passeig de Gràcia.

El jardí, però, hi és també per un altra motiu. Robert Robert va haver de cenyir-se a mantenir l’amplada de la casa per què hi passava encara l’últim rastre de l’antic Camí de Jesús. El terreny que havia adquirit donava al camí. Gràcies a això, el terreny sobrant no s’urbanitzà i s’acabà convertint, amb el pas dels anys, en el seu jardí privat, avui obert al públic.

La línia de la façana posterior del Palau Robert segueix el traçat de l’antic Camí de Jesús. Els jardins del Palau Robert són avui l’últim vestigi de l’antic camí ral que ha pogut sobreviure subtilment al passeig més famós, més visitat, més car i més luxós de Barcelona.

DSCN8748

L’entrada als jardíns del Palau Robert estan encarats a la Riera de Sant Miquel.

Portem setmanes (re)descobrint la història antiga i més desconeguda de Gràcia. Avui aprofitem l’últim vestigi del camí de Jesús per emprendre el camí de sortida de Gràcia i tancar la sèrie d’entrades Gràcia abans de Gràcia. Marxem de Gràcia per trobar-nos a Collblanc, la setmana que ve.

 

(1) Font: web www.monestirs.cat.

(2) Portavella i Isodoro, Jesús, Els carrers de Barcelona: Gràcia, ed. de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona (2013) i l’article de Viquipèdia sobre el Passeig de Gràcia.

(3) Jeroni Galí i Roca, Plano geométrico del Ensanche de Barcelona del término municipal de la villa de Gracia, a l’Arxiu municipal Ciutat de Barcelona, citat al llibre de Ramon Grau i Carme Montaner (ed.), Estudis sobre la cartografia de Barcelona del segle XVIII al XXI: Les mapes d’una ciutat en expansió, Ajuntament de Barcelona, Barcelona (2014)

(4) R. Grau, C. Montaner (ed.), op. cit.

El barri del Joier

L’estiu de l’any 1850 Gràcia aconseguia per tercer cop independitzar-se de Barcelona i tenir, per fi, municipi propi. Aquell mateix any s’aprovava la parcel·lació i urbanització d’una gran peça de terrenys entre el Torrent de l’Olla i la Torre de la Virreina.

DSCN8715

L’església de Sant Joan de Gràcia, a la plaça Virreina, construïda al lloc exacte on era el Palau de la Virreina de Gràcia i, molt probablement, amb la runa i les pedres sobrants que va deixar l’enderroc de la torre.

A la dècada de 1840 el negoci de les parcel·lacions i urbanitzacions a Gràcia, que havia viscut un fort impuls a la dècada de 1830, s’havia estancat. L’any 1850, però, Josep Rossell, comerciant de pedres precioses, havia adquirit una part important de la finca de l’antiga Torre de la Virreina.

AMDG TomasSanmart1849

Fragment del mapa de Tomàs Sanmartí, de 1849. Hi veiem la finca, trapezoïdal, de Josep Rossell –llavors encara en mans de Simó Singla-, encara per urbanitzar. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

En només en un any, la peça que havia comprat Rossell, havia tingut dos propietaris més: Francesc Carreras l’havia venut, com a part de la seva finca, a Simó Singla. Singla, al seu torn n’havia venut una part a Rossell, segurament per un preu superior al de la compra (1).

Es tractava d’una porció de terreny molt gran, de vuit mujades (unes quatre hectàrees), que Rossell decidí urbanitzar tota de cop. El projecte de Rossell era força arriscat (2), ja que pretenia vendre parcel·les en una finca que estava allunyada dels grans eixos viaris de Gràcia: la Travessera i el camí de Gràcia (actual carrer Gran).

La finca de Rossell es trobava, però, envoltada de carrers que ja estaven urbanitzats. D’una banda, l’antic carrer de Sant Antoni (actualment carrer Astúries), habitat des del segle XVIII, i els carrers Santa Àgata i Trilla, parcel·lats a principis de la dècada de 1830. De l’altra els carrers del Solitari (avui Congost) urbanitzat a la dècada de 1840, i el paisatge de petites masies disperses: Can Vidalet, Cal Conrado, Cal Casaca. Al bell mig de Gràcia, el Palau de la Virreina, que en aquella època era propietat de l’Hospital de la Santa Creu.

DSCN6261

El carrer Mateu, prop del Torrent de l’Olla i just a sobre del carrer Astúries. Hi veiem cases que semblen haver estat construïdes aglutinant i sobreposant diferents edificis, amb pisos a diferents altures. Es pot tractar d’edificis antics, del primer terç del segle XIX, que han anat sent ampliats. Les cases de les parcel·lacions de Rossell, en canvi, van ser construïdes d’un sol cop i no a partir d’edificis més antics.

La forma de construir, d’urbanitzar, de parcel·lar la peça de Josep Rossell serà diferent a la d’altres llocs de Gràcia, habitats des de feia més temps. Per una banda, trobem petits nuclis rurals o preindustrials, construïts a partir de petites cases rurals que acaben convertint-se en edificis urbans. De l’altra trobem els edificis de la Travessera i el carrer Gran, que concentren gran part de l’activitat comercial de la vila de mitjans segle XIX. Per últim, les places i els carrers sorgits de les parcel·lacions fetes fins a la dècada de 1830.

AMDG Rovira GRACIA 1863

Fragment del mapa de Antoni Rovira i Trias, de 1863. Hi veiem bona part de la finca de Rossell ja construïda. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

L’enorme finca de Rossell s’edifica tota des de zero. No hi trobem cap camí ral, masia, cap element antic ja construït. Moltes de les primeres cases que s’hi construeixen són només de planta baixa o planta baixa i pis. La densitat dels nous carrers és força baixa. El caràcter de la nova barriada serà eminentment residencial, a diferència de les parcel·lacions anteriors, que sovint estaven prop d’una fàbrica, d’un mercat o d’una zona de masies.

DSCN8495

Detall d’una de les primeres cases construïdes a la finca de Rossell, al carrer de la Plata (ara Guilleries), entre Perla i Vallfogona, amb l’any de construcció al targetó de l’entrada.

Com moltes de les altres parcel·lacions, la de Rossell també reserva un espai central per a una plaça, la del Diamant. A més, però, la parcel·lació de Rossell permet, per primer cop, donar continuïtat al carrer Ample (actualment carrer Verdi), que puja des de la plaça d’Isabel (ara, Revolució) en direcció a la muntanya.

DSCN8493

El mateix edifici, vist sencer.

Flanquejat per tres places, el tram central de Verdi és, avui, un dels més populars per als barcelonins que venen a Gràcia, pels cinemes Verdi i la gran quantitat de bars, restaurants i botigues que hi ha. Gràcia guanya així un nou carrer cèntric, que s’afegeix als dos antics camins: la Travessera i  el camí de Gràcia-carrer Gran.

DSCN8497

Dos dels edificis més antics del barri del Joier, també al carrer de la Plata, prop de la plaça Diamant.

És a la plaça del Diamant i al carrer Ample que es comencen a construir els primers edificis alts, de planta i dos pisos o, com a màxim, planta i tres pisos. Mentrestant, als carrers del voltant hi sovintejaven les casetes baixes.

DSCN8673

Un dels pocs edificis de planta i pis del carrer Ample (Verdi), segurament, un dels primers que es van construir en aquest tram del carrer.

La parcel·lació va ser més lenta que en les parcel·lacions que s’havien fet fins llavors, amb l’excepció del carrer Ample. Totes les parcel·les del carrer es van  trobar emfiteuta el mateix any 1851. Deu anys més tard, encara hi havia parcel·les buides, sobretot al Torrent de l’Olla. D’altres propietaris havien previst aquest fet evitant oferir parcel·les que donessin a un torrent; però Rossell es va arriscar a parcel·lar també el marge esquerre del Torrent de l’Olla; potser per treure el màxim benefici del negoci.

El barri del Joier

Es fa difícil saber quants barris té Barcelona. El barri pot tenir sovint molts significats. D’una banda trobem els barris oficials, definits als mapes municipals. De l’altra hi ha barris que, tot i no aparèixer al mapa de barris de l’ajuntament, tenen una entitat, un nom, fins i tot una identitat propis, clarament definits.

DSCN8714

A l’entrada de l’edifici de la cantonada de la plaça del Diamant i el carrer Topazi hi consta l’any de construcció: 1860. És un dels primers edificis que es van construir a la plaça. Al costat esquerre veiem part d’un edifici que, tot i també ser centenari, es veu molt més modern i de caràcter més urbà. Tot i que la majoria dels edificis de Gràcia van ser construïts durant el segle XIX, hi ha moltes diferències, segons el moment en que van ser edificats.

Però hi ha també certs barris més subtils, que no tenen nom, ni una identitat definida. Els seus habitants, però, hi tenen tot el que necessiten; les botigues, els bars, el quiosc. Gràcia és quelcom més que una vila; no només per la seva història, l’associacionisme, les festes majors o la seva fesomia. Ho és per la seva mida. Més que un barri és una ciutat de mida mitjana –d’una mida comparable a Mollet del Vallès o Granollers i més gran que ciutats com Vic  o Sant Adrià de Besòs.

Gràcia és una ciutat formada per diferents barris que, tot i no tenir nom i entitat definits, tenen una fesomia diferenciada. Sovint es tracta d’espais al voltant d’una plaça. Dins l’aparent homogeneïtat de l’arquitectura gracienca cada barri, parcel·lat o construït en un moment diferent, sobretot al llarg del segle XIX, presenta més o menys subtils.

DSCN8678

Detall d’un edifici a la cantonada dels carrers Topazi i Robí. L’edifici té un petit entresòl a sota del primer pis. És possible que originàriament l’edifici tingués només planta i pis i que després se li afegís la primera planta. A Gràcia s’hi poden trobar forces edificis així; que semblen haver estat cases baixes, humils, amb planta baixa i un petit primer pis, però on després s’hi va alçar un primer pis més alt.

Al barri del Joier hi trobem molts edificis de mitjans del segle XIX, amb relativa poca densitat. Es tracta d’un barri sensiblement més benestant comparat amb la zona baixa de la vila. A més hi ha molta activitat comercial al voltant del carrer Verdi, que sens dubte segueix sent, en alguns aspectes, el centre social de Gràcia. L’imaginari literari de Gràcia orbita encara entorn de la plaça del Diamant. I Verdi del Mig porta anys guanyant el concurs dels carrers guarnits, a desgrat dels carrers més perifèrics, que també es mereixerien guanyar-lo.

Però l’element més distintiu del barri són els seus noms de carrers. Josep Rossell va decidir batejar-los tots amb els noms de pedres i metalls preciosos: Maragda (ara Astúries), Topazi, Plata (ara Guilleries), Or, Perla i la plaça Diamant, amb l’única excepció del carrer Ample, del qual ja s’havien obert més trams per sobre i per sota de la seva finca.

plaça del Diamant, 1918

La plaça Diamant, l’any 1918, fotografiada des de la banda de baix, el carrer Or, prop del Torrent de l’Olla.

Es tracta de reduir l’escala dels barris, la mesura de la nostra forma de veure la ciutat, per què no sigui quelcom d’inabastable. El barri, el veïnat, entès com el propi entorn immediat, és una –potser l’única- forma de fer abastable la ciutat.

 

(1) Enric Serra i Riera, Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia, tesi doctoral (1993).

(2) Serra i Riera, op. cit.

Santa Rita

11 casa Vicenç - capella de Santa Rita

El carrer Carolines i la casa Vicens l’any 1962. Al fons del carrer encara s’hi veuen els arbres de la Font de Santa Rita, que havia format part del jardí de la casa. La Font i el jardí s’enderrocarien aquell mateix any per a construir-hi un bloc de pisos.

Santa Rita és una de les santes més populars entre els creients de l’església catòlica. És coneguda com la patrona dels impossibles. El 22 de maig es celebra al Raval, al voltant de l’església de Sant Agustí Nou, la festa de Santa Rita, patrona de l’antic convent. Molta gent ve a portar roses a les relíquies de la santa que es conserven dins de l’església (1).

DSCN8507

La cantonada de la Riera de Cassoles (avui Avinguda Príncep d’Astúries) i el carrer Carolines, on hi havia hagut la Font de Santa Rita.

Però Santa Rita és també un petit racó, l’encreuament entre dos camins (de fet, una riera i un camí), el nom d’un forn centenari i la raó per la qual algunes dones del barri es diuen Rita.

18 Riera de Cassoles amb Guillem Tell, octubre 1931, Jordi Llacuna, Club Excursionista de Gràcia, AFB - copia

La Riera de Cassoles l’any 1932, una mica per sobre del carrer Guillem Tell. Font: Club Excursionista de Gràcia – Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

El que avui és l’avinguda Príncep d’Astúries va ser durant molts segles una de les rieres més importants del Pla de Barcelona i, segons alguns autors, el vestigi de l’antic camí ral de Collserola i Sant Cugat. Per l’erosió de l’indret s’enfangava sovint els dies de pluja i va acabar convertint-se en llera de riera.

Riera de Cassoles amb Madrazo, 16 febrer 1936, Club Excursionista de Gràcia, AMDG

La paret d’una antiga torre prop de l’actual cruïlla del carrer Madrazo amb la Riera de Cassoles (Avinguda Príncep d’Astúries), amb propaganda electoral l’any 1936. Per l’estil de l’edifici sembla ser un edifici del segle XVII o XVIII, que avui ja no existeix. Font: Club Excursionista de Gràcia – Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

No és d’estranyar, per tant, que hi hagués una font. A més de ser riera, deuria tenir molta aigua al subsòl, a través de deus subterrànies. No sabem quin va ser l’origen del Pou de Santa Rita, però podem suposar que té més de dos segles d’història.

Antoni Rabassa, 1836

Mapa de la parcel·lació d’Antoni Rabassa, de l’any 1836. Font: Enric Serra i Riera (2).

L’any 1835 Antoni Rabassa hereta el que quedava de la finca de Can Trilla de la seva padrina Àgueda Trilla, que ja havia parcel·lat una bona porció de la finca de la masia (3). La porció de terra que hereta Rabassa, però, està limitada per diferents construccions més antigues, a més de la Riera de Cassoles.

09 Vista_general_de_La_Fontana CEC

La masia de la Fontana limità la finca que Antoni Rabassa podia parcel·lar per la banda de mar. La Fontana limitava també amb la Riera de Cassoles, una bona font d’abastiment d’aigua. Font: Centre Excursionista de Catalunya.

A més de Can Trilla i La Fontana, dues grans masies del segle XVII, hi havia altres construccions més antigues que limitaven el terreny de la finca que encara quedava lliure per parcel·lar i urbanitzar. La banda muntanya del carrer Carolines, per exemple, estava ja totalment construïda, tal i com mostra el mapa de Serra i Riera (4).

Gran amb Carolines, 1900-1930, Josep Barrillon, AMDG

Palauet neoclàssic que estava a la cantonada del camí de Gràcia (carrer Gran) i la Travessia de Sant Gervasi (Carolines), probablement del segle XVIII. Fotografia de Josep Barrillon, font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

En l’època en que Antoni Rabassa urbanitza l’entorn dels actuals carrers Bretón de los Herreros (llavors Padilla) i  Aulèstia i Pijoan (Riego) el carrer Carolines ja existia com a carrer – camí, anomenat Travessia de Sant Gervasi. Es tractava d’un antic camí que menava a Sant Gervasi de Cassoles. El terme municpal de Cassoles començava justament un cop creuada la Riera de Cassoles, que encara avui fa de frontera entre els districtes de Gràcia i Sarrià- Sant Gervasi.

DSCN8531

La cantonada de la Travessia de Sant Gervasi – carrer Carolines i el carrer Gran avui. A la dècada de 1930 s’enderrocà el palauet per construir-hi un bloc d’edificis.

La Travessia de Sant Gervasi – carrer Carolines té continuïtat directa amb el carrer Santa Àgueda, antic límit de la finca de Can Trilla, creuat el carrer Gran. A l’altra banda de la Riera de Cassoles, el Guillem Tell manté també més o menys la continuïtat de la Travessia de Sant Gervasi.

DSCN8503

Un dels edificis més antics del carrer de les Carolines, de l’any 1856. Actualment acull una congregació religiosa al costat d’un dels centres de formació de la fundació Pere Tarrés.

La Travessia dibuixa un eix paral·lel a les altres dues Travesseres, la de Gràcia i la de Dalt. És possible que es tracti per tant d’un antic camí carreter d’origen antic -potser  medieval-.

AMDG Rovira GRACIA 1863

Fragment del mapa municipal de Gràcia de l’any 1863, d’Antoni Rovira i Trias. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

Al mapa de 1863 d’Antoni Rovira veiem la Travessia de Sant Gervasi amb el nom Carreró de Sant Gervasi. De nou hi veiem edificacions disperses a la banda muntanya, que semblen d’origen pre-urbà, rural, és a dir, d’abans que Gràcia s’anés convertint en ciutat. Sabem, per l’estudi de Serra i Riera que la banda muntanya de la Travessia estava construïda almenys des de la dècada de 1830.

Al mapa, però, destaca un altre camí, paral·lel al carrer Gran. Pel que hi veiem sembla un camí carreter que porta cap a una casa que es troba enretirada de la Travessia de Sant Gervasi, probablement un edifici de caràcter rural.

DSCN8530

El carreró de les Carolines mirant cap al carrer de les Carolines.

Aquest camí carreter segueix existint avui com a carreró, però sense l’edifici que l’havia originat. Avui el carreró de les Carolines és un atzucac que no porta a cap casa.

12 Casa Vicens, 1962, Club Excursionista de Gràcia, AMDG

La Casa Vicens l’any 1962. Al fons encara s’intueixen els arbres del jardí del Manantial de Santa Rita, poc abans de ser enderrocat. Font: Club Excursionista de Gràcia – Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

Són molts els turistes que venen a visitar la Travessia de Sant Gervasi, però no per recordar el Pou de Sant Rita ni el pas de la Riera de Cassoles. Van a veure la Casa Vicens, la primera casa dissenyada per Antoni Gaudí, l’any 1883.

Tanmateix, segons consta al registre de l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia, però, Manuel Vicens i Muntaner, propietari d’una fàbrica de ceràmica el nou propietari de la finca a la Travessia de Sant Gervasi heretat de la seva mare, va haver de demanar dos permisos per a la construcció de la Casa Vicens. A més del permís per a la construcció del nou edifici va haver de demanar-ne un altre per a l’enderroc d’un edifici preexistent.

DSCN8516

L’església annexa al centre de formació de la fundació Pere Tarrés no segueix l’alineació actual del carrer de les Carolines. És l’únic edifici que segueix encara l’alineació antiga, anterior a la dècada de 1880 en que el carrer era força més estret.

Com recorden la gent més gran de Gràcia i del Farró i el Putxet, els barris de Sant Gervasi de Cassoles més propers a Gràcia, era habitual anar a visitar el manantial de Santa Rita per prendre-hi les aigües, que, segons sembla, tenien una mica de gas. El preu d’un got d’aigua del manantial costava pocs cèntims de pesseta, i es prenia al jardí de la font. Una veïna del carrer Bertran, al Putxet, recorda com anava a la font que hi havia a la riera i que aquest va ser un dels motius pels quals la van batejar amb el nom de Rita.

DSCN6235

El forn de Santa Rita al carrer Gran. Segons expliquen els treballadors del forn es tracta d’un forn pràcticament centenari que sempre ha portat aquest nom. L’edifici és un dels més antics del carrer Gran, del primer terç del segle XIX (5).

L’entorn del Pou de Sant Rita va ser durant dècades –i segles- l’indret d’un petit i dens paisatge cultural. Queda clar que fou habitat des de fa almenys dos-cents anys, sinó més, abans fins i tot que es comencés a construir la Gràcia urbana a partir del segon terç del segle XIX.

DSCN8512

El meandre que fa la Riera de Cassoles (avinguda Príncep d’Astúries) ja apareix als primers mapes del pla de Barcelona, del segle XVIII. La riera fa el meandre just allà on hi havia el Pou de Sant Rita.    

L’any 1962 només va caldre enderrocar el petit templet del manantial i arrasar el jardí per construir-hi un bloc d’edificis a canvi de grans guanys econòmics per esborrar la memòria física d’aquest lloc tant antic. Però hi ha veïna del carrer Bertran que es diu Rita i el forner que fa trenta anys va decidir no canviar el nom de l’antic forn que acabava d’adquirir dels antics forners. I turistes que tot i no poder fotografiar la Casa Vicens, ara propietat d’un banc andorrà i coberta amb una lona per la restauració que la convertirà en una casa-museu, venen aquí, en un modern peregrinatge laïc, arquitectònic, subtilment dedicat a Santa Rita.

c Carolines, 1888-1910, AMDG

La Casa Vicens al tombant del segle XX. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. 

(1) Font: viquipèdia. Articles sobre Santa Rita i la Festa de Santa Rita.

(2) Enric Serra i Riera, Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia, tesi doctoral (1993).

(3) Serra i Riera, op. cit.

(4) Serra i Riera, op. cit.

(5) Elsa Castella, Les masies de Gràcia. Vestigis d’una ruralia històrica, Taller d’història de Gràcia, Gràcia (2006).