La Granja Guillén

Al Paco, a la Montse, al Carles, al Alfonso.

El 13 de novembre de 1944, es trencava la caldera d’oli de llinosa de la fàbrica de pintures Colores y annexos S.A.. La fuita d’oli va provocar un incendi que va afectar tota la nau. El foc que va devastar l’edifici i el negoci, però, va tenir un efecte curiós. Centenars i milers de pots de pintura van saltar pels aires i explotar, cobrint el barri de pintura.

La notícia de l’incendi, al diari de la Vanguardia del dia següent. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.

Des de llavors els passatges dels voltants de la fàbrica es van conèixer com a Barrio de los Botes. La fàbrica no va tornar a funcionar.

El Paco Guillén tenia llavors cinc anys acabats de fer.

Residència de gent gran al lloc on hi havia hagut la fàbrica de pintura. A la dreta, el passatge Sant Pere.

Pencho

Els seus pares havien vingut de Torre-Pacheco, Múrcia, a Barcelona durant la dècada de 1920. La mare amb la seva família. El pare, pel seu compte. Durant els primers anys de matrimoni va viure al barri del Bon Pastor, un dels quatre barris de cases barates que s’havien construït a Barcelona durant l’Exposició Internacional de 1929.

El pare, Fulgencio Guillén, el Pencho, treballava de tractant de bestiar. Comprava ramats als pobles dels voltants i els portava a l’escorxador a Barcelona. Durant la guerra segueix treballant com a tractant per a la cooperativa, proporcionant menjar al barri. En un dels seus viatges l’intercepta una patrulla, a Sant Quirze de Besora i s’emporta el ramat. Quan és cridat a files, poc temps després, decideix fugir al seu poble, Torre-Pacheco.

Durant la resta de la guerra s’amaga en una cova, a prop del poble. La seva muller, la Fulgencia, queda embarassada i té una filla. De la por que passa pel seu marit, no pot donar-li de mamar. La nena mamarà d’una cabra. Mentrestant, al poble, la gent l’insulta. Com es pot haver quedat embarassada una dona sense marit?

La Granja Guillén

Després de la guerra, el mateix any 1939, la família Guillén torna a Barcelona, al Bon Pastor. És aquí que neix el Paco, el segon fill de la família.

Pocs mesos més tard, el Pencho descobreix una granja en un paratge prop del passatge Sant Pere, al Torrent de Lligalbé, als afores de Gràcia. El propietari, sembla, se’n vol desfer. Finalment, li traspassa. La casa és petita i antiga, del segle XIX. Potser fins i tot de mitjans del segle XIX. Però té un estable i tot el que fa falta per a una granja.

 

La Granja Guillén, avui.

El barri hi viuen molts murcians i andalusos. Al sud de la península, m’explica la Montse, es beu llet de cabra i no de vaca. Les cabres no necessiten tantes pastures i la seva llet és menys greixosa. I és llavors que m’expliquen la història de la tieta, que va viure gràcies a la llet de cabra.

El Barrio de les Botes o els afores de Gràcia

El lloc, a més, és idoni. Dins de Barcelona, però fora de la ciutat. Al peu del Turó del Guinardó, en un lloc feréstec. Juan Marsé descriu l’entron com un petit Far West barceloní (1).

En cap cas es parla del Guinardó, o del Baix Guinardó, barri al que pertany oficialment. Aquest lloc era als afores de Gràcia. Carrers com el d’Encarnació porten directament a l’interior de la vila. Per anar al centre de la ciutat, feia falta anar fins a la plaça Rovira, parada final del tramvia 39 -que feia gairebé el mateix trajecte que el bus 39-.

Fragment del mapa parcel·lari de Barcelona, de 1931. Font: Institut Cartogràfic o Geològic de Catalunya.

Al barri, a més de la fàbrica de pintures, hi ha l’antic camp de l’Europa, que després passa al Gràcia FC, el Gràcia, com diu el Paco. L’any 1960, Santiago Mostajo –el Mostajo– hi construeix un velòdrom, tot i que es conserva el camp de futbol a la part de baix. Al barri el camp i el velòdrom s’anomenen Velòdrom Mostajo o Velòdrom de Gràcia. El Guinardó queda lluny.

Cromo del Gràcia FC., de 1929. Font: Blog Plujademais.

En una reunió amb alguns veïns del barri, Josep Maria Huertas Clavería els hi fa una proposta. Què el hi sembla el nom de Barri del Parc de les Aigües. L’associació de veïns hi està d’acord. Finalment, però, el barri acabarà essent anomenat “Baix Guinardó” i formant part del districte d’Horta-Guinardó.

La descripció del barri continua. Ni el carrer Lepant, ni el carrer Padilla arriben al que avui és la Ronda del Guinardó, que tampoc existia. El gran referent visual i arquitectònic és la finca i la casa del director de la companyia d’aigües -hi treballaven fins a vuit o deu jornalers, l’actual Parc de les Aigües i Casa de les Altures, seu del districte d’Horta-Guinardó.

El Torrent de Lligalbé, avui. A l’esquerra, la paret de la Granja Guillén.

A sota de la finca hi passava el Camí de la Llegua, un antic camí d’origen medieval que començava a la masia de Can Santpere i anava cap al Torrent de Lligalbé (2). Des d’allà, el torrent i el camí compartien un tram, fins que el camí seguia per un altre torrent, el de Can Casanoves, fins a la Travessera de Gràcia.

L’indret per on passava el Torrent de Lligalbé i el Camí de la Llegua. L’ampliació de la residència ORPEA va eliminar el pas el torrent, tot i les demandes dels veïns que volien conservar-lo. L’edifici de la residència va acabar ocupant un espai públic.

Al barri, però, també hi havia un carrer senyorial: el carrer de la Bona Sort -el Paco en diu camí, ja que segurament era més un camí que un carrer-. M’explica el nom i la història de cada torre. En primer lloc la Torre Sant Josep Oriol, al costat  de la qual baixaven camí i torrent, i a on ara hi ha lla Residència de gent gran ORPEA. La torre i la fàbrica Pescara, a on es fabricaven les motos marca Ossa. El quarter de la guàrdia civil, amb les cavallerisses. La Torre de l’Alemany. I, per últim, la torre Isern, propietat d’un enginyer de l’ajuntament, que va plantar cara al consistori i es va negar a vendre casa seva per construir-hi la Ronda del Guinardó.

Mosquito

Però el que va revolucionar el barri va ser l’arribada del Mosquito. En aquell temps, la família Guillén ja tenia un bon nombre de cabres -fins a més d’un centenar- i repartia la llet pel barri i pels barris del voltant.

Detall de l’entrada de la Granja Guillén.

El Paco, el Gitano, els havia avisat de la venta d’un cavallet a bon preu. El Pencho va anar a veure’l, es tractava d’un poni que havia treballat en un circ. És així que els Guillén van comprar el Mosquito. Encara ara hi viuen o van al barri, els gitanos de la família del Paco, per vendre flors, en una de les cantonades amb xamfrà -però xamfrans més petits que els de l’Eixample- típics del barri de Lligalbé.

Cent cabres fan molta llet. Cadascuna, entre dos i quatre litres al dia. I cada dia, de dilluns a diumenge, el Paco, que llavors tenia set o vuit anys, sortia amb el Mosquito i el carro, per vendre la llet al barri, a la plaça Rovira, a Gràcia, al Club de tenis de la Salut i fins al barri del Poblet, a tocar de la Sagrada Família.

Com a antic poni de circ, el Mosquito aixecava les potes quan li deies, o donava la volta. Amb les seves actuacions es va cconvertir en l’atracció dels nens del barri dels pots. Tant que un dels veïns del carrer Bona Sort, pare d’un dels nens que venien a visitar al poni, va oferir comprar el Mosquito per una bona suma de diners, que els Guillén no podien rebutjar. Els animals, però, són llestos. El Mosquito -potser no es volia conformar en viure com una atracció de fira, em diu el Paco- va mossegar algú i el tracte es va desfer.

Cruïlla a l’indret on el Torrent de Lligalbé i el Camí de la Llegua fan un gir brusc en direcció al mar, just al costat de la Granja Guillén.

Quan li dic Robacols, somriu. Ells també tenien un carro i un poni. Tots es coneixen, diu. Els del Clot, els del Guinardó i els de Gràcia.

El Mosquito, ben entrenat i disciplinat al circ on es va criar, va estirar el carro dels Guillén durant gairebé (o potser més de) vint anys, fins ben entrada la dècada de 1960.

L’Hort de Can Guillén

El Paco no recorda quan van deixar d’haver-hi cabres a la granja. Potser a principis dels 1970. Ell recorda que encara hi havia dues o tres cabres. Però en aquella època els Guillén ja no repartien llet pel barri. Va anar a viure en un pis, a prop de la lleteria, i a treballar en una parada d’ous i pollastres al mercat que hi havia hagut al final del carrer Castillejos. La Fulgencia i el Pencho van seguir vivint a la lleteria fins als anys 1980.

L’hort dels Guillén. Al fons, la granja i els blocs de pisos de la Ronda Guinardó.

Però fins i tot després de les cabres, els Guillén han seguit sent llogaters de la granja. Fa cinc anys, el Guillén es van trobar l’estable enderrocat per sorpresa; ningú els havia avisat. Amb l’enderroc van desaparèixer tots els objectes que hi havia a dins, com l’antiga cella del Mosquito.

Tomaquera de l’Hort dels Guillén.

És llavors que la família va començar a conrear-hi l’hort. Una figuera, quatre fileres de tomaqueres -una amb tomàquets de Barbastro-, enciam, cebes, cogombreres, carbassoneres, pebroteres.

Granja Guillén (1940-?)

El futur de la Granja Guillén és incert. L’ajuntament, a través de l’empresa constructora municipal BAGURSA, planeja construir-hi blocs d’apartaments socials als voltants i convertir l’espai en un jardí públic. Però l’hort i la casa desapareixerien per deixar pas a un jardí.

La cantonada del torrent de Lligalbé, al costat de la granja, amb el mur que delimita el torrent-camí. Al fons, un gran moral que decora la paret  mitgera d’un bloc de pisos.

Les demandes del Grup d’Estudis El Pou, amb el suport de l’associació de veïns del Baix Guinardó i d’alguns partits polítics, demanen conservar el pas del torrent -el bloc que s’hi vol construir en tallaria el recorregut fins al carrer Mas Casanovas- i batejar els jardins amb el nom de Lligalbé. A més, demanen conservar la granja i convertir-la en un centre d’interpretació de la història del barri.

Certament, la Granja Guillén seria el lloc idoni per explicar la història del barri. És molt probable que sigui més antic del que sembla, com afirmen els Guillén. Quan hi van entrar a viure, l’any 1940, la casa ja era antiga.

La base de la granja, feta de pedra de la zona. A sobre de la base s’hi aixequen les parets fetes de maons i pedres.

També ho voldria el Paco i la seva família. Seguir conreant l’hort del que era casa seva. Saludar als veïns que passen pel davant -tots els coneixen-. Alguns venen a treballar l’hort a canvi d’un sou fix: una bossa de tomàquets i cebes. Jo mateix m’enduc una propina en hortalisses. Al costat de casa meva una botiga anuncia verdures Km0. No ho són tant com els de l’hort dels Guillén.

L’hort és el centre del barri, un lloc de trobada dels veïns. El somni de tot arquitecte municipal fet realitat amb un pressupost zero. Tothom ve a saludar, diu la Montse, la filla del Paco. Els Guillén no volen marxar. Venen aquí dos cops per setmana per cuidar de l’hort.

La fita de Lligalbé

A la cantonada de la granja hi ha una pedra al terra amb una inscripció. La pedra sembla tenir una inscripció. Fa vint anys, em diu el Paco, un brètol va venir amb un martell a esborrar el que hi havia escrit. El vaig fer fora, diu, però ja havia destruir part del que hi posava. Es tracta, segons ell, d’una fita antiga. Una fita que devia marcar els límit d’una finca.

La fita de Lligalbé. Es fa difícil endevinar el significat de les tres lletres, segurament, el fragment d’un text més llarg que es va perdre fa vint anys.

La fita, diuen els Guillén, té un gran valor històric. És antiga. Potser del segle XIX? O fins i tot anterior? Potser medieval? Que sapiguem, ningú l’ha estudiat. Fites com aquesta es posaven al terra, en torrents o camins com aquest, que feien de partió entre diferents propietats. És d’esperar que hi hagués una fita en un indret com aquest.

Detall de l’hort dels Guillén.

He conegut als Guillén gràcies al Grup d’Estudis El Pou que em van escriure, arrel de l’entrada que vaig publicar sobre el Torrent de Lligalbé, fa unes setmanes. Em comenten alguns errors del meu text i em presenten la família Guillén.

Els Guillén m’han convidat al seu hort, m’han explicat la seva història. El Paco Guillén, o Paco de las cabras, com ell coneix tothom al barri, recorda molt bé com era el barri. M’ennsenya on era cada torre, per on passava el torrent, on era la fàbrica de pintures. Els Guillén són molt conscients del valor històric d’aquest indret, d’aquest torrent.

Aquest tros del Torrent de Lligalbé és l’únic que encara porta en nom (3), tant curiós, i és l’únic que encara manté la fesomia rural. Una reurbanització hauria de respectar-ne el traçat, conservar els murs de pedra i fer—hi créixer vegetació autòctona. Reruralitzar l’indret.

Una excepció al concepte de ciutat, o, més aviat, una ampliació del seu significat. No es tracta d’una masia restaurada o d’una placa que recordi algun cosa, sinó un indret rural viu.

La granja dels Guillén és una antiga granja, una antiga masia. La família que hi havia treballat i viscut encara hi conrea l’hort, i conserva, a més, la memòria viva del barri. L’hort i la granja dels Guillén són, també, una fita  que uneix èpoques i formes diferents de viure la ciutat. Un lloc que ha pogut conservar la memòria rural de Barcelona.

Els tècnics de BAGURSA escolten els arguments del Grup d’Estudis El Pou amb amabilitat; i amb força condescendència. Admiren, diuen, la feina que dediquen a reivindicar la història de l’indret, però faran cap canvi al projecte; que no ha comptat amb un procés de participació veïnal. L’empresa no sembla voler fer cap concessió a la història d’aquest indret. BAGURSA és una empresa i funciona com a tal; però al ser municipal, li pertoca a l’ajuntament assegurar que tots els processos urbanístic comptin amb la col·laboració i el seguiment dels veïns. I no una col·laboració simbòlica, com passa tant sovint, en que els tècnics mostren sense embuts el seu menyspreu als veïns que hem participat a les seves reunions.

L’hort, des del carrer Lepant.

La ciutat es pot construir d’una forma més respectuosa. Els nous blocs de pisos poden conviure amb els vestigis rurals, amb els horts i la memòria popular. És possible -de fet, és imprescindible- dissenyar plans urbanístics i escoltar, de forma honesta i genuïna, la voluntat dels veïns. Són ells qui han recorregut la seva ciutat a peu i en carro, n’han treballat la terra, en coneixen totes les històries, que reivindiquen i protesten. Amb les seves cabres i el carro, primer, i, ara, amb la seva memòria i l’hort; els Guillén són els grans urbanistes de la ciutat.

 

—–

(1) Sanz, Carles, El Camí de la Llegua al Baix Guinardó, Ajuntament de Barcelona – Districte d’Horta-Guinardó, Barcelona (2009).

(2) Sanz, Carles, op. cit.

(3) Sanz, Carles, op. cit.

El nom de Lligalbé ve d’una masia d’època medieval que estaria situada a la pedrera que hi havia al peu del Turó de la Rovira. El nom fa pensar en l’expressió “lliga’l bé”, i, pel que sembla, la masia i el torrent van convertir l’expressió en un topònim. Segons el el web del nomenclàtor de Barcelona el torrent també s’havia anomenat Faura o dels Frares.