Els terrats dels menestrals

L’any 1823 Paula Pava Galvany pagava 59.900 rals de velló per a una finca situada sota la Travessera de Gràcia (1), un terreny que havia estat propietat de l’orde dels dominics. Es tractava d’una suma força assequible, per a una finca rústica com aquella, en un poble que no arribava als 3000 habitants.

El ball dels propietaris

15 anys abans, l’ore dels dominics havia intentat urbanitzar la que llavors encara era la seva finca. L’exèrcit napoleònic, però, havia parat la urbanització i havia enderrocat alguns dels edificis que quedaven per sota de la Travessera de Gràcia, com a mesura de càstig i control sobre la població: en un perímetre al voltant de les muralles de Barcelona no s’hi podien construir edificis d’obra, estables. Aquest perímetre anava variant segons qui governava la ciutat o com a represàlia per alguna protesta o revolta política o social.

Detall del mapa del Pla de Barcelona d’Ildefons Cerdà en que apareix el perímetre de prohibició de construcció. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

L’any 1820, durant el trienni liberal, la finca havia estat nacionalitzada i s’havia tret a subhasta. Amb la caiguda del govern liberal, l’any 1823, la finca tornava a mans de l’orde dels dominics fins que 10 anys més tard, amb l’arribada al poder d’un nou govern liberal, es va reprendre la desamortització i la finca va tornar de nou a mans de Pava Galvany.

El ball de propietaris i de projectes era fruit de la convulsa vida política i social de l’estat durant la primera meitat del segle XIX, però també d’un incipient negoci urbanístic que ja s’estava gestant des de feia dècades: Gràcia. La ciutat emmurallada havia esgotat tots els espais urbanitzables i patia una densitat de població asfixiant, lloguers altíssims i taxes de mortalitat molt elevades.

Mapa de la finca urbanitzada per Pava Galvany. Font: Tesi doctoral d’E. Serra i Riera. 

Així, quan l’any 1833 Paula Pava torna a comprar la finca dels dominics en una subhasta, el preu que paga serà molt més alt. Tot i que el preu de sortida de la subhasta és de 62.000 rals, Pava acaba pagant 419.000 rals, pràcticament set vegades més i un preu altíssim per el que en principi era una finca gairebé deshabitada. L’any 1833 les perspectives de negoci ja són clares i és probable que hi haguessin molts compradors interessats en aquest terreny.

Xiquets de Valls de Gràcia

Molts dels immigrants que arribaven a la ciutat des de les comarques interiors i el sud de Catalunya, Aragó, Castelló i València no trobaven lloc a Barcelona i optaven per establir-se als pobles del voltant: Sans, el Clot, Poblenou, Sant Andreu i Gràcia. Dins del gresol cultural que es va crear a Gràcia, amb gent de procedència diversa, hi destacava una nombrosa comunitat del Camp de Tarragona i, sobretot, de Valls. És per això que és a Gràcia que es funda la primera colla castellera de la ciutat i la primera fora de l’àmbit tradicional de la tradició castellera. La colla dels Xiquets de Gràcia va sorgir de forma informal a partir de la dècada de 1870 (2). Va acabar formant una de les primeres colles castelleres estables a la ciutat i fora del territori casteller tradicional al Camp de Tarragona a la dècada de 1880.

Fotografia d’una actuació castellera en un carrer decorat amb enramades, a la Festa Major de Gràcia de 1932. Font: Hemeroteca de La Vanguardia – web Todo col·lección.

Des de finals del segle XVIII sorgeixen un gran nombre de rajoleries al que ara és l’Eixample. Moltes d’elles es concentraran a la zona del Camp d’en Grassot. Aquesta nova indústria atreu als primers immigrants que s’estableixen a Gràcia, formant petits nuclis, com els que encara es conserven al carrer Igualada o al passatge Conradí.

Imatge que rememora el paisatge del Passeig de Gràcia de mitjans segle XIX, feta cinquanta anys després, a finals del segle XIX, quan el passeig ja està del tot urbanitzat. La imatge, però, mostra una rajoleria, un senyal del negoci urbanístic de la ciutat i de la demanda de material de construcció.

Gràcia es construeix amb maons d’aquestes rajoleries i amb els treballadors vinguts, sobretot, del Camp de Tarragona. Però per construir cases també es necessiten manobres qualificats, fusters i ferrers. Gràcia sorgeix com un barri extramurs, d’immigrants menestrals, especialitzats en oficis artesanals.

Les fàbriques i les parcel·lacions.

L’any 1830 Àgueda Trilla parcel·la la seva finca, al voltant de la masia de Can Trilla. Es tracta de la primera gran parcel·lació que es fa a Gràcia. En les 102 parcel·les que ven s’hi instal·len grups diversos que marcaran la configuració del barri: des del menestral i botiguer al constructor, des d’un aristòcrata a un burgés industrial. El Baró de la Barre compra 13 parcel·les per construir-se una casa d’estiueig al carrer Gran. Josep Ramoneda en compra cinc per construir una fàbrica tèxtil per a 50 treballadors. Ferran Alsina adquireix una parcel·la i construeix una casa amb dos pisos que després ven a un perruquer, convertint-se en constructor i el que ara anomenaríem promotor immobiliari. A la majoria de les parcel·les, però, s’hi estableixen menestrals que compren una parcel·la per construir-s’hi una casa i viure-hi, en un procés no gaire diferent al dels barris d’autoconstrucció que sorgeixen a Barcelona als anys 1920 i 1940-1950. En les seves cases hi obren un petit taller o una botiga. (3)

L’any següent té lloc una nova parcel·lació encara més gran. Marc Olives, de família noble, hereta una finca d’onze mujades (unes 5 hectàrees). Davant de l’èxit en la venta de les primeres 40 parcel·les que donen al carrer Gran de Gràcia, decideix parcel·lar tota el terreny: 193 parcel·les repartides en onze illes de cases al voltant d’una plaça, l’actual plaça de la Llibertat. Al cap de cinc anys ja havia venut totes les parcel·les. Tot i que la majoria dels compradors son petits menestrals, també hi apareixen mestres de cases que compren diversos lots per construir-hi cases de pisos i revendre-les, com Ferran Alsina que compra i construeix dues cases.

Finalment, l’any 1836, Paula Pava parcel·lava la finca que havia comprat per segon cop l’any 1833. Divideix la seva finca en dotze blocs de cases, al voltant d’una plaça central, l’actual plaça de la Vila de Gràcia, i 178 parcel·les. De nou, bona part dels compradors van ser menestrals i botiguers.

L’any 1833 Joan Vilaregut instal·la la primera fàbrica tèxtil amb màquina de vapor a Gràcia, i la segona que s’instal·la en tot el país. A la dècada de 1830 Gràcia viu un canvi d’escala. El creixement urbà que fins llavors havia estat moderat, es transforma amb l’arribada de fàbriques, d’una banda, i de les primeres grans parcel·lacions de l’altra.

Gràcia 1830-2019

Gràcia es converteix en un barri menestral, d’artesans, manobres i botiguers, però a on també hi viuen obrers, d’una banda, i algunes famílies benestants de l’altra. És un barri homogeni, que s’ha construït ràpidament, sense gaires edificis notables, excepte algunes masies antigues, i sense clavegueram, ni fonts, ni carrers pavimentats.

A mesura que avanci el segle XIX i sobretot a partir de l’annexió de Gràcia a Barcelona, l’any 1897, Gràcia tornarà a canviar de fesomia, amb el permís per construir blocs de pisos més grans i més alts (5). Al municipi de Gràcia, que havia tingut la seva pròpia ordenança urbanística, força restrictiva, hi regia, ara, la nova ordenança de Barcelona, aprovada l’any 1891, que va permetre legalitzar els centenars d’edificis cada cop més vistosos i més alts que s’havien construït a la ciutat saltant-se l’antiga ordenança de 1856 (6).

Dos edificis del carrer Fraternitat. A l’esquerra una renglera de cases menestrals, de planta i pis, de la dècada de 1830. A la dreta, un bloc de pisos, molt més alt. de la dècada de 1890.  

Així, les cases antigues de Gràcia, fetes a les primeres dècades del segle XIX deixaran pas a edificis més moderns -a vegades modernistes-, i més alts. Grans i amples blocs que trencaven amb els estrets edificis de pisos de les dècades anteriors; façanes decorades, amb colors llampants -verd i blau-, balcons de ferro forjat, esgrafiats. Al carrer Gran, fins i tot apareixen els primers ascensors, les cuines són més grans, apareixen els lavabos, l’aigua corrent i fins i tot l’electricitat.

La Casa Vicens, des del carrer Aulèstia i Pijoan, on hi veiem un edifici de planta i dos pisos de color blanc, molt senzill. El contrast, ja només en el color dels dos edificis, és evident, i deuria crear un xoc en el paisatge de la Gràcia de la dècada de 1870.  

En paral·lel, Gràcia viurà un procés d’enriquiment. A les primeres dècades del segle XX deixarà de ser un barri menestral per ser un barri de classe mitja, de treballadors qualificats (7). És un barri ben comunicat, a on hi passen vàries línies de tramvia i s’hi construeix la primera línia de metro, l’any 1924. Els preus dels pisos augmentaran, forçant a molts obrers i habitants a marxar cap a la perifèria: Can Baró, el Clot o Roquetes.

Aquest procés es paralitza amb la postguerra, en que el barri torna a empobrir-se. Amb l’arribada del segle XXI i, sobretot, en aquesta última dècada, però, ha tornat amb força i a un ritme molt més ràpid que mai abans. No explico res de nou: Gràcia i tota la ciutat s’encareix i es gentrifica a marxes forçades. Aquest procés deixarà i està deixant la seva empremta en el paisatge arquitectònic del barri, tot i que, sovint els veïns aconsegueixen parar-lo.

Ca la Trava era un dels pocs edificis de pisos originals de la parcel·lació de Pava Galvany, de la dècada de 1830 -fins i tot, potser anteriors a 1830-, que quedava dempeus a la Travessera de Gràcia. Va ser comprat per la immobiliària Llave de Oro i enderrocat l’any 2019 per a la construcció d’un bloc de pisos de luxe, tot i l’ocupació de l’edifici i la protesta d’un grup de veïns. El desallotjament de la casa, amb càrregues policials, i la pressió judicial, va provocar que una veïna del bloc del costat, també ocupat i que encara resta dempeus, es suïcidés. 

Terrats antics i terrats a la catalana

D’entrada, podria sembla que tot el nucli antic de Gràcia és homogeni, amb petites variacions, fruit dels gustos dels propietaris. Si afinem la vista, però, veurem que les diferències entre edificis ens donen pistes sobre la història dels edificis, sobre quan es van construir, qui els va construir i qui hi va viure. Elements com l’alçada dels pisos, la decoració de la façana -si n’hi ha-, els balcons, el terrat o el tipus de finestres ens en poden donar molta informació.

Detall de dos edificis del carrer Terol. El de l’esquerra, probablement de 1850, amb la façana llisa i poca decoració, només amb una senzilla cornisa a la part superior, un emmarcament pintat a les finestres, i petites mènsules als balcons. Al de la dreta, probablement de 1870, cada pis és separat del següent per una cornisa amb una franja decoració horitzontal. La cornisa que corona la façana també és més alta i hi veiem una franja de decoració, amb mènsules i una obertura enreixada.  Curiosament, els balcons dels dos edificis són molt semblants.   

Un dels elements que ens permet datar els edificis és el coronament de la façana. A la dècada de 1850 es va començar a introduir una tècnica nova anomenada terrat a la catalana. Entre l’àtic i la coberta, normalment plana i transitable, s’hi va afegir una cambra d’aire, amb petites obertures que donaven a la façana i al darrere per permetre la circulació de l’aire. Així s’evitava que els àtics s’escalfessin molt a l’estiu.

Detall d’una casa del carrer Ample -avui Verdi-, entre Providència i Robí, sense el terrat a la catalana. Aquest fou el primer tram urbanitzat del carrer Ample, a la dècada de 1850. 

Sovint, els edificis més antics, amb façanes llises, balcons petits i poca decoració no tenen el terrat a la catalana. En canvi, els edificis construïts a partir de la dècada de 1860 en solen tenir. Aquest tret, per tant, ens permet posar una data aproximada als edificis.

Detall d’un edifici de la plaça de la Vila, a la cantonada amb el carrer de la Colobra (actualment Francisco Giner) al costat de l’antic ajuntament, en que la tècnica del terrat  a la catalana sembla incipient o, fins i tot, un afegit posterior: només s’hi han introduït petits forats en el petit espai entre la finestra del pis superior i la cornisa.

El terrat a la catalana és només un dels elements que ens ajuden a explicar la història dels edificis de Gràcia. La façana ens dona molta més informació, sobretot en relació amb la decoració, de tipus neoclàssic, fins a la dècada de 1890, o modernista, a partir del 1900.

Els edificis els podem llegir també pel seu interior. La disposició dels pisos segueix una tradició que anirà evolucionant durant el segle XIX. Les cases des cós i cases de renta antics, de la primera meitat  del segle XIX, son estrets, de menys de sis metres d’amplada. Ho defineix la llargada de les bigues, fetes de troncs de fusta, normalment de pi, que, pel clima mediterrani no creixen a gaire alçada. A partir de les dècades de 1870 i 1880 s’introdueixen les bigues de ferro, que permeten amplades més grans i disposicions interiors diferents. Tot  i així, es mantindran alguns elements fixos, fins i tot del segles XVII i XVIII. Dos elements fixos que es troben en moltes cases antigues i segueixen apareixent en edificis de les dècades de 1880 i 1890 són les cuines i banys minúsculs, sovint l’un al costat de l’altre, a prop del pati interior i lluny de la façana que dona al carrer, i l’alcova -el dormitori principal- al costat del menjador, sovint sense una separació clara, i que dona al carrer.

Croquis de l’evolució dels habitatges obrers i menestrals. Font: Passat i present de Barcelona: materials per l’estudi urbà (8).

El patrimoni obrer menestral

En les últimes setmanes una comissió municipal ha començat a fer públic els resultats de l’estudi del patrimoni arquitectònic i verd de Gràcia que haurà de suposar una revisió i ampliació important del catàleg arquitectònic d’una part districte, del qual, però, ha quedat exclòs bona part de Vallcarca, el Coll i el Camp d’en Grassot. El passat 2 de juliol es va celebrar una reunió informativa al Tradicionàrius, en que es convidava als veïns a fer propostes d’edificis a protegir, sense conèixer, però, quins eren els edificis que es proposava protegir des de l’ajuntament. En la sessió, de dues hores, un tècnic va estar explicant la història de Gràcia durant més d’una hora; els veïns -molts dels quals historiadors als quals no calia explicar la història de la vila- van tenir menys de 30 minuts per a fer les seves propostes. L’acte va concloure, això sí, amb un discurs en que el tècnic parlava dels veïns com a un “element imprescindible” en el procés participatiu.

Tot i això, l’ampliació del catàleg és una molt bona notícia. Permetrà protegir molts edificis menestrals, de les primeres dècades del creixement urbanístic. Edificis dels anys 1830, 1840 i 1850 en que va sorgir una nova ciutat extramurs de caràcter obrer i menestral.

Tramvia tombat per a fer una barricada, al Torrent de l’Olla, durant la Setmana Tràgica -o Setmana Roja- al juliol de l’any 1909. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. 

Avui els pisos d’aquests fusters, obreres, jornalers, perruquers, bugaderes i manobres, sovint construïts pels mateixos habitants es venen a preu d’or o s’enderroquen per construir pisos de luxe. Les parcel·les, estretes, i les cases que resten dempeus ens parlen d’una Gràcia obrera i menestral que ens caldrà defensar.

 

 

(1) Serra Riera, Enric, Geometria i projecte del sòl. Als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia, Tesi doctoral. Laboratori d’urbanisme de la Universitat Politècnica de Barcelona, Barcelona (1992).

(2) Blog Ball dels Xiquets de Valls – Blog d’en Xavier Güell.

(3) Serra i Riera, op. cit.

(4) Serra i Riera, op. cit.

(5) Oyón Bañales, Jose Luís, La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936, Ediciones del Serbal, Barcelona (2008)

(6) López Guallar, Marina (ed.), Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897, Museu d’Història de Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona i Ajuntament de Barcelona, Barcelona (2010).

(7) Oyón Bañales, op. cit.

(8) Tatjer Mir, Mercè; Fernàndez, Magda; Hernàndez, Xavier F.; Suàrez, Alícia, Passat i present de Barcelona: materials per l’estudi urbà (II), Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona (1983).