Can Fisas

Quan ens mirem fotografies antigues, sovint costen de localitzar o de datar. S’ha de buscar algun element que podem identificar com una muntanya o un edifici. Ens hi poden ajudar mapes antics, que, a poder ser, siguin de la mateixa època que la fotografia que tenim.

La feina de detectiu, consisteix llavors en comparar els mapes que tinguem a l’abast, amb les fotografies antigues, i amb el que hi ha avui en dia en aquell indret. I, finalment, esperar que tot plegat coincideixi o tingui alguna, mínima, coherència

Les grans masies de Sans

A la dècada de 1760 el govern de Madrid emprenia un projecte ambiciós. La creació d’una nova xarxa radial de carreteres per tot el regne, amb Madrid com a centre. El motiu era, és clar, el progrés del país; però la raó principal que hi havia al darrere era augmentar el control militar i polític sobre les zones més allunyades de la capital.

can-mengala-facana_duna_masia_a_sants-cec

Can Mengala, en una fotografia del primer terç del segle XX. La masia estava situada als voltants del carrer Jaume Roig, a l’actual barri de Badal. Font: Estudi de la Masia Catalana, Centre Excursionista de Catalunya.

Pel poble de Sans, la construcció de la nova carretera va suposar un canvi radical. La nova via travessava tot el territori del municipi en diagonal. La construcció de cases a banda i banda de la carretera no es va fer esperar, i quaranta anys després ja hi havia moltes cases al llarg de tot el recorregut. Sans havia passat dels 385 habitants de l’any 1763 als 800 de l’any 1791 (1).

Però darrere de la nova carretera les coses seguien més o menys igual que abans. Pel territori de Sans s’estenien els camps separats per rieres i camins i més d’un centenar de masies més o menys grans escampades arreu. A la zona de la Marina i la Bordeta i als voltants de la Riera Blanca i la Riera de Magòria hi havia masies més petites. Eren zones d’agricultura més intensiva, amb un accés més fàcil a l’aigua.

cal-nicasi-c-sant-joan-miquel-angel

Cal Nicasi, a principis del segle XX. Estava situat al carrer de Sant Joan, l’actual carrer Miquel Àngel.

A la banda de muntanya, en direcció a Les Corts, hi havia menys masies, però a la vegada masies més grans. Can Mengala, Cal Nicasi, Can Mantega, Cal Bruixa o Ca Fisas tenien extensions de terreny més grans, però conreaven sobretot agricultura de secà.

Can Fisas, 1925

Amb la construcció de la nova carretera l’antic camí ral que feia el mateix recorregut es va convertir en un camí secundari, més o menys paral·lel a la nova via. Encara avui se’n conserven traces en diferents punts de Sans. Una d’elles és el carreró de les Ànimes, al barri de Badal. Can Fisas i Can Mengala estan situades al voltant de l’antic camí ral. Aquest fet demostra que probablement van ser construïdes abans de la construcció de la carretera o que, si més, no, l’antic camí va seguir sent una via de comunicació d’una masia a l’altra.

dscn9840

El carreró de les Ànimes, avui.

Les masies de Can Fisas i Can Mengala estaven força aprop, situades a la banda de muntanya, a sobre de l’antic camí ral. Can Mengala va ser fotografiada a l’Estudi de la Masia, impulsada per Rafael Patxot a les dècades de 1920 i 1930. Can Fisas, tot que també fou una masia (2), havia perdut la seva fesomia rural, i s’assemblava més a un palauet. Potser per això no va aparèixer a l’estudi de Patxot.

Tot i això, es conserven dues imatges de Can Fisas a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, fetes l’any 1925.

arxiu-municipal-de-sants-82-copia

L’entrada i façana principal de Can Fisas, l’any 1925. Font: Arxiu de la Unió Excursionista de Catalunya de Sants a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

Les dues fotografies ens mostren un edifici de grans dimensions, de planta i pis, amb una torre al mig de l’edifici. La masia tenia almenys dos balcons tancats, i una galeria a un costat de l’edifici.

arxiu-municipal-de-sants-84-copia

Can Fisas, des d’un costat de l’edifici. Font: Arxiu de la Unió Excursionista de Catalunya de Sants a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

Can Fisas estava envoltat d’un gran jardí. A la fotografia de la façana principal hi veiem una escultura davant de l’entrada principal i, probablement tenia també un gran jardí al darrere de l’edifici.

Can Fisas, 1933

A la fotografia de 1925 s’hi veu, a l’entrada de l’edifici, un número de carrer, el 10. Per tant, Can Fisas estava al número 10 d’algun carrer, fos o fos. La fitxa de la fotografia proposa el carrer Roger (tot i que amb un interrogant), a l’actual barri de Badal.

El següent pas per a localitzar la masia és cercar-la en un mapa de l’època. Per sort, l’any 1925 ja es feien mapes prou acurats del pla de Barcelona. Un d’ells és el mapa parcel·lari elaborat entre 1931 i 1935.

1663-copia

Fragment del mapa parcel·lari de Barcelona, del 1931. Hi veiem, ressaltat en vermell, la masia de Can Fisas. Font: Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya (IGCC).

Al mapa parcel·lari es veu un edifici i el nom de Can Fisas. A més s’hi veu tot el recinte enjardinat que hi ha al voltant de la masia, amb una doble filera d’arbres que porta cap a la masia.

Al mapa parcel·lari dels anys 1930 hi veiem que Can Fisas efectivament estava situat al carrer Roger, a l’encreuament amb el carrer Fisas. Segons el nomenclàtor de l’ajuntament, aquest carrer està dedicat a Francesc Fisas i Torns (1803-1843), pagès i propietari dels terrenys i de la masia del seu nom. Més clar, impossible. Can Fisas, que apareix al mapa dels anys 1930, està situat a la cantonada dels carrers Roger –com deia la fitxa de la fotografia de 1925- i Fisas, que, segons el nomenclàtor pren el nom del pagès i de la masia.

Can Fisas, 2016

Si avui anem a l’indret on hauria de ser Can Fisas, a la cantonada dels carrers Fisas i Roger, hi veurem que tot segueix gairebé exactament igual que al mapa parcel·lari dels 1930. L’edifici de Can Fisas té la mateixa forma que el del mapa de fa vuitanta anys.

brazqxor

Can Fisas al mapa parcel·lari actual. Font: IGCC.

L’últim pas de la recerca és anar a l’indret i constatar que Can Fisas segueix sent allà, amb sort, amb un bon estat de conservació, fer-ne moltes fotografies, per llavors tornar a casa i escriure’n un article pel blog.

dscn9845

Can Fisas, avui.

El problema és que Can Fisas no s’assembla en res a la masia que havíem vist més amunt. No es tracta però, que l’edifici actual sigui nou i que pogués ser posterior a la fotografia de 1925. L’edifici de la cantonada dels carrers Roger i Fisas és antic. És l’edifici que apareix al mapa parcel·lari amb el nom de “Can Fisas”, i, que probablement ja estava construït l’any 1925, quan es va fer la fotografia de Can Fisas.

Hi ha dos Can Fisas, o un no ho és i l’altre sí? Podria ser que l’edifici fotografiat l’any 1925 no fos Can Fisas o que no fos fotografiat l’any 1925 o que els cartògrafs posessin el nom de Can Fisas allà on tocava. O podria ser, és clar, que tant un com com l’altre tinguessin raó.

fisas-1

Mapa de la proposta d’eixamplament del carrer Roger, entre els carrers Fisas i Portbou, del maig de 1933. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. 

A la dècada de 1930 es va plantejar l’eixamplament  d’un tram del carrer Roger, entre els carrers Fisas i Portbou, que era més estret que la resta del carrer. L’eixamplament, però, no es va fer,  fins a la dècada de 1950. En una imatge aèria de l’any 1949, es veu encara el tram estret del carrer Roger. La imatge també mostra un paisatge de naus industrials i magatzems, l’obertura de l’avinguda Madrid o, a l’extrem superior dret, els camps de Can Mantega, envoltats de carrers.

1724

Imatge aèria de 1949. Font: IGCC.

El carrer sense número 10

Recordeu el número 10 de la fotografia de 1925, que ens havia d’ajudar a situar la masia de Can Fisas? Resulta que l’any 1931 ni el carrer Fisas ni el carrer Roger tenien una casa al número 10.  La numeració del carrer Roger anava del 244 al 319, amb la previsió, segurament, d’estendre el carrer fins a un hipotètic número 1, al qual mai es va arribar.

1890-josep-maria-serra-rm-24466

Detall del mapa de Josep Maria Serra, de 1891. A l’indret del carreró de les Ànimes i de Can Fisas, hi veiem diferents edificis aïllats, però cap amb la forma allargada que tenia la masia en la fotografia. Font: IGCC.

Mapes anteriors, com el de Josep Maria Serra, de 1891, o els d’Ildefons Cerdà, de mitjans del segle XIX, tampoc ens ajuden a localitzar la masia. Can Fisas podria ser qualsevol o cap dels edificis que apareix a la zona. Al lloc web del cadastre no apareix cap referència a l’edifici.

dscn9843

Detall de Can Fisas. A l’edifici, de forma quadrada que dóna al carrer Roger, se li va afegir un petit cobert aprofitant triangle que sobrant entre l’edifici i el carrer Fisas.

En tot l’article he fet servir Can Fisas per parlar de l’edifici de la cantonada dels carrers Fisas i Roger. És evident: no sabem del cert on era Can Fisas. Però sabem que pel mapa de la dècada de 1930 aquell edifici era Can Fisas.

Podria ser que aquell edifici, avui en mal estat, sigui part de l’antiga masia? Que una part de l’edifici s’enderroqués i es convertís en un bloc de pisos? Que Can Fisas perdés la seva fesomia per convertir-se en aquest edifici i que alguns dels murs dels fossin encara de l’antiga masia?

dscn9831

Can Fisas, amb una palmera escapçada, des de la cantonada del carreró de les Ànimes i el carrer Juan de Sada.

Can Fisas, sigui o no el vestigi d’una antiga masia, és avui un edifici en mal estat, amb un jardí abandonat. Es tracta d’un lloc de pas d’un camí amb almenys dos mil anys d’història, que ha canviat radicalment d’ús i d’importància amb cada cop més rapidesa durant els últims segles. Encara que pugui semblar poca cosa, el desori de Can Fisas és el resultat de molts segles d’activitat humana, agrícola, industrial, social, urbana.

Tornem a ser al principi, sense saber ben bé res. I és que a l’article d’avui, més que intentar trobar Can Fisas, volia parlar de les contradiccions que trobem sovint als arxius, on arriben imatges mal datades o localitzades que arxivers desbordats de feina hauran d’intentar datar i localitzar de nou. De com, sovint, la recerca històrica no dóna fruit. Perduts en un munt d’imatges i mapes antics, d’informacions i textos,  haurem de sortir al carrer i mirar-nos i reivindicar allò que realment queda.  Buscant, potser no trobarem allò que cerquem, però almenys haurem caminat per indrets desconeguts.

(1) Enrech, Carles, Entre Sans i Sants. Història social i polítcia d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897), Ajuntament de Barcelona (2004).

(2) Peres Balada, Concepció, “Aspectes de la toponímia dels carrers de Sants (Barcelona)”. Font: lloc web de la Societat d’Onomàstica.

 

El gall i el camí

A la cantonada dels carrers Moianès i Creu Coberta hi ha una botiga de roba. El seu nom no es llegeix bé. Podria ser Gall o Call.

Entro a dins i pregunto. Resulta que la botiga s’anomena Call, ja que, fa quaranta anys, es trobava al Call de Barcelona. Tot i això, la dependenta em diu que hi havia un carrer que portava aquest nom al barri.

El Gall

A la floristeria del carrer Vilardell hi ha dos homes asseguts. És un dia feiner de principis de setembre, però fa calor. Els pregunto per la Font del Gall.

dscn0205

Rajola d’un gall al carrer Moianès.

Un dels homes sap que el carrer Moianès antigament s’havia anomenat Gall i l’altre que al carrer hi ha una font. Al forn de pa del carrer de Sans, prop de la Riera de Magòria també saben dir-me on és el carrer del Gall.

En realitat sé tant una cosa com l’altra. Però vull esbrinar si els veïns recorden com es deia aquest carrer antigament. Els tres cops que pregunto trobo algú que ho sap.

dscn9801

La Font del Gall, al carrer del Gall (Moianès).

Amb la segona pregunta que faig, però, no tinc tanta sort. Un veí em va explicar, fa anys, per què es deia així, però ja no recordo què em va dir, m’explica una noia de la botiga Call.

Al maig de l’any 2007, un veí del barri escriu una carta al diari 20 minuts, en que es queixa que la Font del Gall està deteriorada i ja no raja aigua. És pràcticament l’única referència que hi ha de la font a internet. A dia d’avui, la Font del Gall torna a rajar aigua, i es troba en bon estat.

1664

Fragment del mapa parcel·lari de 1931. Durant la Segona República el carrer Moianès va tornar a dir-se carrer Gall. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Regiro llibres a la biblioteca del Vapor Vell, sense sort, i busco el carrer Moianès al web del nomenclàtor. Com m’esperava, em trobo la referència al nom antic, Gall (o Gallo). L’any 1883 el carrer és rebatejat amb el cognom de la família Muntadas, propietaris de l’Espanya Industrial. Però el nom antic, anterior a 1883, era Gall.

gallo

Imatge del web del nomenclàtor de l’ajuntament.

Al llibre del nomenclàtor de Barcelona s’amplia una mica aquesta informació. Al costat del nom originari del carrer es descriu com a molt antic, com si el nom estigués posat des de temps remots, i no es pogués datar ben bé quan va sorgir.

El camí

Fa anys que la Institució Montserrat va enganxar panells amb noms de carrers, a dins del recinte escolar. L’escola es troba al cor del barri de Sans, a la cantonada dels carrers Cros i Sant Crist. La plaça del centre de l’escola es diu Plaça Major, i el passadís d’entrada, Camí Ral. Aquest nom no podria ser més apropiat, ja que l’escola, construïda al voltant de la masia de Can Cros, queda al peu d’un camí ral, l’actual carrer Sant Crist.

arxiu-municipal-de-sants-47

El carrer Sant Crist, l’antic carrer Major de Sans, a principis del segle XX. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

Ens estalviarem d’explicar que aquest carrer és un vestigi vivent de l’antic camí ral que sortia de Barcelona (primer de Portaferrissa i després del Portal de Sant Antoni) en direcció al sud i l’interior de la península, d’origen molt antic, almenys romà, i que va quedar substituït per la carretera reial construïda a la dècada de 1760, l’actual carrer de Sans; el carrer Sant Crist va perviure, al costat de la nova carretera, com a vestigi de l’antic poble de  Sans, sorgit al voltant d’aquest camí.

dscn9816

Dos edificis del carrer Sant Crist, avui.    

El carrer Sant Crist, però, desapareix a partir del carrer Joanot Martorell. Aquest carrer, com sabreu, és l’antiga Riera de Sans, d’en Rabassa o de Magòria, que feia de frontera entre els municipis de Sans i Barcelona fins l’any 1897 i que encara avui marca el límit entre els barris de Sans i d’Hostafrancs.

dscn1469

El carrer del Vint-i-sis de gener de 1641 a la cantonada amb el carrer Leiva.

Més enllà queda Hostafrancs, amb els seus carrers amples i axamfranats, amb les mansanes que recorden a les illes de l’Eixample. Tot i ser un barri més que centenari, es nota que no és, ni de lluny, tant antic com Sans.

hostafrancs-1871-eduard-fontsere-ahcb-copia-2

Fragment del mapa d’Hostafrancs, d’Eduard Fontserè, de 1871. Hi veiem el traçat de les illes de l’Eixample Esquerre i dels carrer d’Hostafrancs, que segueixen un patró semblant. Els carrers Leiva, Vilardell, Moianès, Vint-i-sis de gener de 1641, Àliga i Hostafrancs de Sió segueixen el traçat de les illes axamfrandes de Cerdà. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Es podria dir que la força combinada de la parra de la Taverna de la Parra, al carrer Joanot Martorell, i les ordenances urbanístiques de Barcelona (Hostafrancs formava part del municipi de Barcelona des de 1839) van fer desaparèixer el camí ral que, per força havia de seguir per aquí en direcció a Barcelona.

dscn9809

La parra de la Taverna de la Parra, a la cantonada del carrer Sant Crist i la Riera de Magòria.

Però només cal passar pel davant de la taverna per veure que, en realitat el carrer Sant Crist no desapareix, sinó que s’estreny i passa a ser un passadís que s’esmuny per dins de l’illa de cases. A l’altra banda d’aquesta illa, al carrer Vint-i-sis de gener de 1641 hi trobem, fins i tot, una porta que dóna a aquest passadís.

dscn9806

Porta que dóna al passadís que segueix el carrer Sant Crist.

La traça de l’antic camí continua encara a la següent illa de cases, entre els carrers Vint-i-sis de gener i Moianès. En aquest cas, però, només com una línia que talla la illa en diagonal. La traça del camí ral desapareix, però, al carrer Moianès.

ufvkmokf

Imatge de satèl·lit de la zona. En vermell fosc el final del carrer Sant Crist, en blau, la Riera de Magòria/carrer Joanot Martorell i en vermell clar, la traça de l’antic camí ral entre els carrers Vint-i-sis de gener i Moinanès. Font: ICGC

El gall i el camí

És aquí que es troben ambdues històries, la del gall i la del camí. La incògnita és si el pas de l’antic camí ral i el nom del carrer tinguin alguna cosa a veure.

Al costat carrer del Gall hi trobem el mercat d’Hostafrancs. Fins l’any 1888, en que s’enllesteix la construcció del mercat, els venedors i comerciant s’havien repartit en parades ambulants al llarg del carrer de la Creu Coberta. És possible que alguns dels que venguessin aviram estiguessin al carrer del Gall i que d’aquí vingués el nom del carrer.

1890-josep-maria-serra-rm-24466

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1891. Hi veiem un edifici que segueix el traçat de l’antic camí ral, a la illa de cases entre els carrers Vint-i-sis de gener i Gall. Font: ICGC.

Una altra opció seria pensar que la Font del Gall i el nom de l’indret vingués per l’existència d’una granja o d’un corral que estigués al peu de l’antic camí ral. Va ser primer el nom de l’indret o el nom de la font? És casualitat que trobem aquest antic topònim d’origen popular al costat del rastre de l’antic camí ral o tenen alguna cosa a veure? Sovint, els noms populars entren en contradicció amb el nomenclàtor oficial just en indrets com aquest, amb molta història, i que ha canviat la fesomia urbana, en que un camí ha passat a ser oblidat amb la construcció d’un nou carrer. L’origen del carrer del Gall podria tenir més d’una explicació: que els venedors d’aviram d’Hostafrancs s’apleguessin al carrer del Gall, precisament per què es deia així, i que després s’els atribuís l’origen del nom.

Sigui com sigui, el del Gall és un dels noms més antics d’Hostafrancs que encara avui recorden molts veïns del barri i una minúscula rajola sobre una font, al costat d’una botiga de roba que, per casualitat, gairebé té el mateix nom.

La frontera dels noms

L’autoescola Hostafrancs forma part d’Hostafrancs per pocs metres; podríem dir que gairebé és dins d’Hostafrancs per poc més de vint centímetres. El final del carrer de la Creu Coberta i el principi del carrer de Sans (o a l’inversa) passa de forma discreta. El canvi de nom s’esdevé sense estridències. Un edifici, el número 130 forma part encara del carrer Creu Coberta i el següent, el número 2 ja és dins del carrer de Sans.

DSCN9807

El núm. 2 del carrer de Sans i el 130 del carrer de la Creu Coberta.

Comencem el curs al quilòmetre zero de Sans. D’aquí surten molts camins que ens portaran a molts indrets d’aquest antic municipi. Enguany aprofitarem per revisitar alguns llocs que ja han aparegut al blog en entrades passades. Una nova dada, una nova mirada, un nou punt de vista fa que sovint, un indret que ja havíem estudiat i conegut ofereixi noves històries.

Un d’ells és justament aquest quilòmetre zero. Al maig del 2014 havíem visitat aquest punt en que el carrer de la Creu Coberta canvia de nom, tot resseguint les traces de la riera de Magòria. La riera marcava, entre d’altres, la frontera entre el municipi de Barcelona i el de Sans, fins que l’any 1897 la capital s’annexionava aquest i d’altres municipis del pla de Barcelona.

fita fronterera, carrer de sants, 1932

La fita que marcava la frontera entre Sans i Barcelona, que encara es conserva l’any 1932.

Quan l’any 1839 es van voler definir les fronteres municipals del pla de Barcelona, la manca de referències físiques van fer que es triés la riera de Magòria com a frontera. Tant li feia que Hostafrancs i Sans fossin gairebé un continu d’edificis, separats de Barcelona per camps i un turó. Des de llavors el barri d’Hostafrancs va passar a formar part del municipi de Barcelona. Aquest fet va deixar la seva petja al barri, però d’això ja en parlarem en una alta ocasió.

DSCN1445

La imatge que apareixia a l’entrada de ‘Magòria’ el maig de l’any 2014.

La fotografia de l’any 2014 és feta al mateix indret que la d’ara, però des de l’altra banda del carrer. La imatge d’enguany és feta des del cantó mar mirant cap al cantó muntanya i la del 2014 és feta des del cantó muntanya mirant cap al cantó mar.

A la imatge de fa dos anys, ara ja històrica, apareixia encara el cartell de la botiga “Regals El Puente”. Aquell nom feia referència al pont que hi havia hagut en aquest lloc per poder passar per sobre de la riera de Magòria. La botiga que va obrir l’any passat ha canviat el nom, ja que forma part d’una franquícia.

1664 - copia - copia

Fragment del mapa parcel·lari de 1933 en que encara es conservava el pont, almenys per la banda muntanya. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Aquest estiu hem girat la càmera cap a l’altra banda del carrer i hi hem descobert el punt on canvia de nom el carrer. Sempre fa certa gràcia fer una foto d’un carrer amb dos rètols amb noms diferents, tot i que el carrer segueix en línia recta.

DSCN9519

La carretera de la Bordeta, que passa per Hostafrancs, canvia de nom i passa a anomenar-se carrer de Gavà, just a l’entrar al barri de la Bordeta.

L’any 2014 ens havíem –permeteu-me que us inclogui fent servir la primera persona del plural, tot i que el qui es va despistar vaig ser jo- centrat en la banda mar del carrer de la Creu Coberta / Sans, per què allà la riera de Magòria pren entitat física, es converteix en carrer. A la banda muntanya, però, també es pot intuir fàcilment per on passava la riera.

DSCN9807 - copia

A la imatge, la mateixa que al principi, hi veiem, ressaltat en groc, el lloc per on passava la riera. Amb la urbanització de l’entorn, l’edifici del número 2 del carrer de Sans, de planta baixa i dos pisos, va optar per ocupar l’espai de la riera amb una galeria, de planta i pis.

DSCN9524

Detall del número 10 del carrer Noguera Ribagorçana.

La riera de Magòria també fa canviar el nom de l’altre eix viari de Sans, la carretera de la Bordeta. Just al lloc per on passava i que el carrer entra al barri de la Bordeta, el carrer passa a anomenar-se carrer de Gavà, un record al fet que el carrer està construït a sobre de l’antic camí de Provençana, que es dirigia al sud, a Sant Boi i Gavà, entre d’altres.

Com que la carretera anava a la Bordeta es deia així, se li va acabar donant aquest nom al tram que no passava per la Bordeta sinó per Hostafrancs. Un cop arribats a la Bordeta, el carrer canvia de nom, tot cercant un nou destí, més llunyà, potser una subtil metàfora de la permanent insatisfacció dels humans, que sempre abastem més enllà del que ja hem aconseguit.

DSCN9525

Més que un vestigi de la riera de la Magòria, les humitats del mur del número 10 del carrer de la Noguera Ribagorçana, són un recordatori que, per molt que intentem domar la natura, domesticar i urbanitzar el territori, mai ho podrem aconseguir del tot.

DSCN9523

El punt on comença el carrer de Gavà i per on passa la riera de Magòria. L’espai entre la casa i el cobert, l’antiga llera de la riera de Magòria, l’ocupa ara un lloc de venta de materials de construcció. 

Sempre que recorro el carrer de Sans en bici noto que fa baixada fins a arribar al lloc per on passava la Magòria. D’allà, ja dins d’Hostafrancs, torna a fer pujada fins a la plaça Espanya, construïda a sobre del Turó de la Vinyeta. També fa una mica de baixada la carretera de la Bordeta, mentre que el carrer Gavà torna a fer pujada. Un bon lloc per canviar el nom d’un carrer, de barri i d’antic municipi.

Carrer de la Cadena

La resistència a l’imperi de l’actualitat ve de la memòria i de la imaginació.
Una i altra es resisteixen a l’operació de l’actualitat que consisteix a abandonar
el passat, a esborrar-lo, i a fer com si l’statu quo -ara flux brollant del futur-
ho fos tot. Que la memòria i imaginació passin pels seus pitjors moments
no fa sinó certificar l’eficàcia del domini. I què som, nosaltres, sense memòria?
La gent senzilla “sabia”, també, que hi ha quelcom de preuat en el record d’una vida.
La memòria no és memòria del temps passat, sinó ampliació i enriquiment
del present. Només a causa de la memòria el temps passat no està acabat
i el present (allò que ens “és present”) no es redueix a -ni es traeix en- l’actualitat.
La resistència comença inevitablement quan es mira enrere.

Josep Maria Esquirol, La resistència íntima

El carrer de la Cadena és un d’aquests carrers que a la vegada existeix i no existeix. Forma part d’un grup, més nombrós del que podria semblar, d’indrets urbans que sobreviuen, fantasmagòrics, gairebé simbòlicament.

A finals de la dècada dels anys 1990 es van enderrocar les illes de cases entre els carrers Hospital i Sant Pau, Sant Geroni i Cadena, creant la Rambla de Raval, que a diferència de les Rambles, la Rambla del Poblenou o la Rambla Prim no té l’origen en una riera, sinó en una reforma urbanística.

ramblaraval17blog22

Enderroc de l’última casa del carrer de la Cadena, a l’actual Rambla del Raval. Font: Marc Javierre – Kohan.

Del carrer Cadena queda, per tant, menys de la meitat. Com descriu molt bé el blog Arqueologia del punt de vista: “El Carrer de la Cadena ja no existeix en el mapa dels carrers de la ciutat. Però sí que conserva la meitat de la via. És el costat senar.”

Carrer de la Cadena

Fragment del plànol del terreny de la propietat de Josep Antoni Martí Creus i Cortés al carrer de la Cadena, de l’any 1805. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La història del carrer de la Cadena és la història dels hortolans del Raval del segle XVII i XVIII, de les cases-fàbriques de la primera meitat del XIX, del Barri Xino, de les lluites obreres, l’assassinat del Noi del Sucre a la cantonada dels carrers de la Cadena i Sant Rafael.

salvador_segui__lloc_mort

Gent davant de les flors sobre el lloc on van ser assassinats Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i Francesc Comas Pagès, Perones, el 10 de març de 1923, per un pistoler a sou de la patronal catalana (1). Font: CGT.

La història del carrer, però, és també la història quotidiana, anònima, de molts veïns, sovint recordada només oralment. El seu mig enderroc l’ha fet estrany als veïns que hi van viure, els del costat que ha quedat dempeus, que ara tenen més sol, i els que van viure al costat que va ser enderrocat. Els pocs veïns que queden en una Ciutat Vella sobresaturada de pisos turístics, hostels i hotels.

callecadena1

Imatge del carrer de la Cadena a finals de la dècada de 1950. Font: bdebarna.net.

L’autor del web bdebarna, que apareix a la foto, de nen petit, parla d’un record inesborrable. L’enderroc de la meitat del carrer i la desaparició del nom –ara Rambla del Raval- no podrà esborrar-ne el record, però podrà fer semblar la ciutat, el carrer de la infància d’aquest home un lloc estrany.

DSCN9546

Rètol del local social de l’Atlanta FC amb que manté l’adreça antiga, Cadena, 10.

Hi ha dos llocs del carrer Cadena que es resisteixen a  canviar de nom. L’un és el bar Cadena. L’altre, més discret, és el rètol del local social de l’Atlanta FC, un equip de futbol (l’únic del barri del Raval) de la 4a divisió catalana, que porta encara l’adreça antiga, Cadena, 13, ara Rambla del Raval, 13.

DSCN9552

L’entrada de l’edifici del carrer de la Cadena, 13, al costat del local de l’Atlanta, amb la data de construcció i el número 13. L’edifici conserva el mateix número però ha canviat el nom del carrer.

És amb aquest petit vestigi, que trobo especialment emocionant i valuós, que tanquem aquest curs. Fent un homenatge a la ciutat que fa 80 anys va plantar cara a la sublevació feixista i va començar tres anys de guerra, fam, por i morts i que avui segueix plantant cara un cop i un altre.

80 anys després, la ciutat té una dotzena d’arxius històrics municipals, i almenys mitja dotzena més d’arxius veïnals, arxius privats, etc. Té almenys una dotzena d’associacions (que jo sàpiga) dedicades a l’estudi de la història de barris com el Clot-Camp de l’Arpa, Vallcarca o Nou Barris. I una multitud d’associacions de veïns que defensen, protesten i reivindiquen el patrimoni dels seus barris. En els últims anys s’han publicat dotzenes de llibres i han aparegut molts blogs que divulguen i estudien la història local de Barcelona, sovint de forma altruista.

juliol 1909 cadena 6 bis

Barricada a la cantonada dels carrers Aurora i de la Cadena, durant la Setmana Tràgica, l’any 1909. Font: Blog Vaixell blanc.

El patrimoni de Barcelona és per tant almenys doble. D’una banda hi ha el patrimoni físic, tangible en la fesomia urbana, densa i contradictòria. De l’altra, el patrimoni social de tot un exèrcit, pacífic, però eficaç i il·lusionat, de persones aficionades a la història de Barcelona. Aquesta història, la història a petita escala, veïnal, la de les classes populars, però, no és només recordada sinó reivindicada i reviscuda, per què sovint forma part de la pròpia memòria vital i veïnal, del paisatge col·lectiu de la ciutat.

L’Atlanta no ha volgut canviar l’adreça del seu local, 16 anys després de la desaparició oficial del carrer Cadena. A prop d’aquí, al número 16 del carrer Aurora, davant del bar restaurant Montse, ara tapiat, una taca vermella al terra i un text a la paret recorden que va ser en aquest lloc que els mossos d’esquadra van assassinar Juan Andrés Benítez. Al davant, un solar ha estat ocupat i enjardinat pels veïns, que l’han convertit en un espai veïnal, l’Àgora de Juan Andrés.

No m’agrada gaire el patriotisme de ciutat, fomentat des de gairebé tots els consistoris post-olímpics, i intento evitar pensar que Barcelona és la millor ciutat del món –no n’hi ha cap-. Però, ara per ara, és casa meva. I a vegades no puc evitar sentir-me orgullós (i afortunat) de viure en un lloc com aquest.

Bon estiu i fins ben aviat!

(1) Tríptic de la Ruta Anarquista pel Raval, organitzada per les catorzenes Festes Alternatives del Raval.

 

El Fondo de Valldonzella

Alguns veïns del barri de Sant Antoni tenen pisos de formes estranyes. Al menjador no hi tenen cap angle recte a on posar-hi bé els mobles.

DSCN9492

Cruïlla triple dels carrers Entença, Floridablanca i l’avinguda Mistral.

En té la culpa, en part, l’avinguda Mistral, que travessa el barri en diagonal. Des que s’ha convertit en passeig de vianants, però, molts veïns deuen tolerar millor els angles estranys que fa casa seva.

Hi ha però, alguns pisos que no donen a l’avinguda Mistral que també dibuixen formes estranyes, trapezis o rectangles en diagonal. De fet, són poques les illes de Sant Antoni que no tinguin una forma si més no original d’estar organitzades.

avinguda mistral, 1932

L’avinguda Mistral, l’any 1932. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’any 1872 Pere Ballesté demanava permís per instal·lar una caldera de vapor per a la seva fàbrica de tints. Es tractava d’un permís força freqüent per l’època. Eren molts els fabricants que s’establien a la zona que es començava a conèixer com a Eixample de Sant Antoni.

L’any 1874, poc més de deu anys després de l’aprovació del projecte d’Ildefons Cerdà, ja hi havia instal·lades una cinquantena de fàbriques, a més de quatre bòviles i un prat d’indianes a la zona de Sant Antoni (1). L’indret era molt propici per a la indústria. En primer lloc per la bona connexió, tant ferroviària com viària. Hi passaven dues línies de tren ben a prop, a més de l’avinguda Mistral, llavors la carretera de Madrid, que seguia per l’actual carrer de la Creu Coberta / carrer de Sants.

Sant Antoni va ser el lloc escollit per molts industrials per la seva proximitat amb el Raval, que fins a aquella havia estat un dels grans centres fabrils de la Barcelona emmurallada. Moltes de les noves fàbriques havien tingut la seva seu al Raval (2).

Els_origens_Lor_or__genes_The_Origins_3@2x

L’antiga fàbrica Moritz, una de les primeres fàbriques en instal·lar-se a Sant Antoni i en tot l’Eixample. Ja constava com a un edifici acabat l’any 1863. Lluís Moritz havia tingut una fàbrica des de l’any 1856 al carrer d’en Cirés i després al Portal de Sant Madrona, al Raval. Font: moritz.com

La fàbrica de tints Coderch i Ballester, de la qual va ser propietari Pere Ballesté, era una de les 5 fàbriques de tints tèxtils que hi havia a Sant Antoni. Tot i això, era una de les més grans del barri, com mostra el fet d’instal·lar una nova caldera de vapor. Tot i això, si avui volguéssim anar a veure l’indret on era aquesta fàbrica trobarem que ni tant sols existeix el carrer on estava situada.

El Fondo de Valldonzella

La seva adreça era Fondo de Valldonzella, 24; després Camí del Fons de Valldonzella (3). Es tractava d’un camí que prenia el nom d’un indret, el Fondo (o Fons) de Valldonzella. Es tractava d’un petit barri de cases aïllades que havia sorgit fora muralles, al voltant del baluard de Sant Antoni, a finals del segle XVIII.

1861 Cerdà i Rovira i Tiras RM.267961

Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà, de l’any 1861. És un dels pocs mapes precisos fets de tot el pla de Barcelona i, en especial, de la zona de Sant Antoni abans de l’edificació de l’Eixample. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Al mapa de Rovira i Cerdà hi veiem, encerclat en vermell, el Fondo de Valldonzella. És un dels pocs documents gràfics que hi fan referència. Hi podem veure una xarxa de camins que connecten els dos camins més importants de l’indret: el passeig de la Creu Coberta i la Travessera de la Creu Coberta. El primer dels dos havia estat urbanitzat per convertir-se en passeig arbrat a principis del segle XIX, mentre que la Travessera seguia sent un camí de terra, prou important, però, com per vertebrar tota aquesta zona.

Els dos camins es trobaven, precisament, a on hi havia hagut la Creu Coberta, la creu del terme que indicava el final (o principi) del territori de la ciutat. Era situat en un dels llocs més alts del Turó de la Vinyeta, un turó que ara ha quedat desdibuixat, però que, abans de la urbanització de l’Eixample feia de frontera natural entre Sans i Barcelona.

Com indica el seu nom, el Fondo de Valldonzella era una zona enclotada, entre la muralla de la ciutat i el Turó de la Vinyeta. Hi passaven algunes rieres, com la de Bargalló i la de la Creu d’en Malla, que anaven a desguassar a les zona de les Hortes de Sant Bertran, al Poble-sec.

Valldonzella havia estat un monestir situat a l’indret a on ara hi ha el centre cívic de la Casa Golferichs. Tot i fundar-se a Collserola, la comunitat s’hi va traslladar al segle XIV. El monestir va patir importants destrosses durant els setges de la ciutat, als segles XVII i XVIII i va ser definitivament clausurat després del 1714. La comunitat s’establí primer al Raval i després a la zona de Bellesguard, a la part alta de Sant Gervasi de Cassoles.

Porta de Sant Antoni i de Tallers, Raval, Valldonzella extramurs

La zona del portal de Sant Antoni i de Tallers i el monestir de Valldonzella, fora muralles, a la zona entre l’actual Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni en una representació que va fer Anton van der Wyngaerde del pla Barcelona, l’any 1563.

A mitjans del segle XIX ja feia més d’un segle que el monestir s’havia traslladat al barri dels Àngels del Raval, dintre muralles. Tot i això, l’indret conservava el nom de l’antic monestir, del qual deurien quedar algunes ruïnes.

Amb el setge de 1714 es va imposar la prohibició de construir cap edifici estable a una certa distància de la muralla de Barcelona, per tal d’evitar que cap exèrcit o força militar s’hi pogués parapetar per atacar la ciutat. És així que alguns ravals fora muralles van ser derruïts sense miraments, com ara el Raval de Jesús.

Des de finals del segle XVIII, però, aquesta restricció es va fer més flexible, amb l’excepció d’alguns moments de revoltes, en que la restricció tornava a fer ser efectiva. És així que al voltant del nou passeig de la Creu Coberta i al Fons de Valldonzella van començar a sorgir barraques que oferien begudes als barcelonins que anaven a passejar fora de la Barcelona emmurallada, els diumenges i dies festius.

11203_C0303_02456

El Fondo de Valldonzella segons un dibuix de Pau Febrés i Yll, de l’any 1935. Es tracta d’un dels poquíssims -sinó l’únic- documents gràfics sobre aquest indret. Tot i la data del dibuix, 1935, és més que probable que Febrés pintés el barri tal i com l’havia vist anys enrere. Al fons del dibuix s’hi veuen xemeneies, fet que dóna fe del caràcter industrial que va tenir Sant Antoni durant gairebé un segle, i a més ens ajuda a datar el paisatge que retrata el dibuix (pintat l’any 1935) cap a finals del segle XIX. En primer terme veiem una casa, una tanca i uns girasols, que construeix un ambient fins a cert punt bucòlic i fins a cert punt encara rural. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (4).

El Fondo de Valldonzella es convertí en un barri de barraques, que per estar situades en una zona on oficialment estava prohibit construir-hi, havien de ser forçosament provisionals. Tot i això, aquelles barraques eren prou importants i nombroses per aparèixer en un mapa com el d’Antoni Rovira i Ildefons Cerdà. Segons Rovira, al Fons de Valldonzella hi vivia gent molt humil.

1885 RM.6121

Fragment d’un mapa del municipi de Barcelona de l’any 1885. El nou Eixample de Sant Antoni ja està urbanitzat al voltant de les Rondes de Sant Antoni i Sant Pau i el mercat, però la trama de Cerdà queda molt desdibuixada més enlà. Font: ICGC.

Amb la construcció de l’Eixample de Sant Antoni, a partir de 1861, el Fons de Valldonzella no desapareix. Com veiem al mapa de 1885, la nova trama de l’Eixample sembla barrejar-se amb la trama de camins del Fons de Valldonzella.

L’obertura del carrer Sepúlveda

Fem un salt en el temps. L’any 1928 un propietari -no en sabem el nom- cedia la seva parcel·la al Camí del Fons de Valldonzella a l’ajuntament de Barcelona. Trobem, de nou, una fàbrica vinculada a Sant Antoni i, en concret, al Fons de Valldonzella. L’expedient parla de cessió a l’ajuntament per a l’obertura del carrer Sepulveda.

Sant Antoni, imatge aèria de 1927, AFB

Imatge aèria de l’entorn de l’avinguda Mistral de l’any 1927. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

A la imatge aèria hi veiem diverses línies. Les de color taronja ressalten les traces dels antics camins anteriors a 1860 en la trama de l’Eixample i que encara segueixen presents avui. Les línies de color lila, però, ens mostren la de dos carrers que van existir fins l’any 1928.

Dues d’elles, assenyalades amb els números 1 i 2, formen part del Camí del Fons de Valldonzella. L’antic camí, segurament l’últim vestigi de la Travessera de la Creu Coberta, mantenia la traça i el nom de l’antic monestir, destruït dos segles abans, o més aviat, de l’antic barri de barraques.

Les dues illes delimitades pels carrers Entença, Vilamarí, Gran Via i l’avinguda Mistral estaven unides, pel pas de l’antic camí. La proximitat amb la plaça Espanya que havia d’acollir el recinte de l’Exposició Universal, l’any següent, va impulsar al consistori a obrir el carrer Sepúlveda i fer desaparèixer aquella petita contradicció urbanístca, aquell petit reducte de resistència a la trama de l’Eixample. A l’Arxiu Històric de Barcelona hi trobem almenys una dotzena d’expedients de cessions de parcel·les, de permutes per altres parcel·les i indemnitzacions, en el que no deuria ser un projecte fàcil.

Sant Antoni abans de Sant Antoni

Per provisional que fos, el Fondo de Valldonzella va ser un dels primers nuclis habitats del barri de Sant Antoni. D’alguna manera, no s’ha insistit prou en el fet que nuclis com el del Fons de Valldonzella van ser l’origen del barri de Sant Antoni i, per extensió, de tota l’Eixample.

Tete Montoliu

Els jardins de Tete Montoliu, a l’interior de l’illa entre els carrers Viladomat, Sepúlveda, Calàbria i Floridablanca. La paret groga, segueix encara el traçat d’un dels camins del nuclis del Fons de Valldonzella. Font: bcncatfilmcommission.com

Casos com el del passatge Conradí, un antic nucli rural que va quedar fossilitzat dins d’una illa de l’Eixample, al barri del Camp d’en Grassot, al districte de Gràcia, ens demostren que, durant molts decennis, els nuclis anteriors a l’Eixample –i els camins carreters i les masies- van conviure i convergir amb les noves urbanitzacions.

 

(1) Mercè Tatjer Mir, “La indústria a l’Eixample de Barcelona: el sector de Sant Antoni, 1860, 1874”, Barcelona Quaderns d’història, núm. 14, Barcelona (2008).

(2) Mercè Tatjer Mir, op. cit.

(3) Hi ha documents, sobretot dels segles XIX i principis del XX, en que apareix el nom de Fondo de Valldonzella, i d’altres de més moderns amb la versió catalana, Fons de Valldonzella. M’he decidit per emprar la primera, pel fet que s’emprava en l’època en que existia el barri, i per que són molts els topònims catalans que empren la paraula fondo, com ara el barri (i la parada de metro) de Fondo de Santa Coloma de Gramenet, que pren el nom de l’antic Camí Fondo.

(4) Voldria agrair a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona la rapidesa amb que m’han enviat aquesta imatge i les facilitats que m’han donat per publicar-la al blog.

Camí Vell de la Creu Coberta

A finals del segle XVIII Barcelona va començar a ocupar molts dels espais buits que quedaven dins del recinte emmurallat. La població creixia i es multiplicaven les manufactures, i després les fàbriques. Els barcelonins van començar a buscar lleure fora de les muralles.

Esplenada del General RF.6182

L’Esplanada del General, prop del Portal Nou, un dels pocs espais verds que hi havia dins de les muralles a la Barcelona del segle XIX. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Un dels llocs on anaven els barcelonins de fa dos-cents anys era el passeig de la Creu Coberta. El passeig havia estat urbanitzat amb la construcció de la carretera reial, a la dècada de 1760.

La carretera reial substituïa l’antic camí ral (també anomenat Camí de Dalt o Camí d’Espanya) que sortia del Portal de Sant Antoni i que a la Creu Coberta (pl. Espanya) es bifurcava en dos. Un dels camins, el Camí de Dalt o d’Espanya menava a l’interior, a Martorell i des d’allà a Igualada, Lleida, Saragossa, etc. L’altre, el camí de Provençana, anava a l’Hospitalet, Cornellà i Sant Boi o al delta del Llobregat. El camí ral que es va urbanitzar i reconstruir a la dècada de 1760 fou precisament el camí que menava a l’interior, dins d’un pla per a crear una xarxa radial de carreteres amb Madrid al centre.

En el primer tram del camí de sortida des del Portal de Sant Antoni fins a arribar a la Creu Coberta, l’antic camí ral coincidia gairebé del tot amb el traçat de la nova carretera, mentre que a partir de Sans el traçat nou i el vell eren diferents tot i anar més o menys en paral·lel.

creu-coberta6

La Creu Coberta en un dibuix de principis del segle XIX. La Creu Coberta era una creu de terme que marcava el final del terme de Barcelona. Es trobava al capdamunt del Turó de la Vinyeta que feia de frontera natural entre el territori de Barcelona i el de Sans. El Turó de la Vinyeta passa avui desapercebut sota la urbanització de l’Eixample, però es trobava a la zona de la plaça Espanya i les Arenes. Encara avui el carrer de la Creu Coberta i l’avinguda Mistral dibuixen una clara pujada en direcció a la plaça Espanya.   

A principis del segle XIX el tram de la carretera fins a la Creu Coberta es va urbanitzar per convertir-se en un passeig arbrat. Al voltant del passeig es van començar a construir paradetes i barraques de fira, on s’hi venien refrescos i begudes. Ben aviat, a més, també s’hi van començar a fer uns encants.

Encants avinguda Creu Coberta (Mistral) 1920-28 (2)

Els Encants de la Creu Coberta, a l’actual avinguda Mistral, a la dècada de 1920.

Al projecte d’Ildefons Cerdà no apareixia el passeig de la Creu Coberta. Per Cerdà el sector de Sant Antoni per on passava el passeig havien de ser mitja dotzena de mansanes més.

WXCDSJVX

L’entorn del mercat de Sant Antoni, avui. Font: ICGC.

La construcció del Mercat de Sant Antoni, entre la sortida del carrer Sant Antoni des del Raval interrompia el traçat de l’antic camí. La següent illa, entre els carrers Tamarit, Manso, Borrell i Viladomat també va estar urbanitzada tallant el traçat del passeig. A partir del carrer Viladomat, però, el traçat del passeig de la Creu Coberta, ara Avinguda Mistral, es manté, tallant en diagonal cinc illes de l’Eixample.

Camins nous, camins vells

Per què reapareix el passeig dues illes més enllà del carrer Sant Antoni, del Raval? Per què va quedar interromput? D’una banda per la construcció del mercat, que fou un dels primers edificis en ser construïts fora muralles, a partir de 1872. Però per l’altre pel traçat poc clar que tenia el passeig des de la sortida del Portal de Sant Antoni.

Quan es refà el seu traçat i s’urbanitza com a passeig, el traçat anterior, de l’antic camí ral, no desapareix. Es manté com un camí carreter a la banda mar del nou passeig, uns trenta metres per sota. Al voltant de l’antic camí hi deurien haver algunes construccions que, per precàries que fossin, van ajudar a mantenir-ne el traçat.

1861 Cerdà i Rovira i Tiras RM.267961

Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Ildefons Cerdà, de 1861. Ressaltat en vermell hi veiem el possible traçat del camí vell, al voltant del qual hi havia un bon nombre de construccions. Font: ICGC.

Quan s’urbanitza el passeig de la Creu Coberta i l’Eixample de Cerdà, a partir de 1861, el traçat de l’antic camí, a pocs metres del nou, també es manté. El nou traçat com a passeig, ample i arbrat, i l’antic com un petit passatge, que, però, travessa tres mansanes, des del carrer Rocafort passat el carrer Vilamarí, tocant a Llança.

1890 Albert Marín RM.144387

Fragment d’un mapa editat per Albert Marín, a principis del segle XX. Ressaltat en vermell veiem el traçat de l’antic camí convertit en passatge. Font: ICGC.

El Pati del Carboner

Al voltant d’aquest vestigi històric, d’aquest doble traçat, s’hi va formar, des de la dècada de 1890 un nucli de barraques, conegut més tard com a Pati del Carboner (1).

Ja abans, com havíem vist al mapa de Rovira i Cerdà hi havia algunes construccions, a partir de les que, més tard es va formar aquesta barriada, segurament aprofitant que el passatge que seguia el camí antic no tenia nom i per tant quedava, en certa manera, al marge de la normativa urbanística.

1927 - Avinguda Mistral, Paral·lel amb Vilamarí - Barcelona

Les barraques del Pati del Carboner, a la dècada dels anys 1920, des de l’avinguda Paral·lel. A l’extrem dret de la imatge, ressaltat en vermell, un edifici de dos plantes i terrat a dues aigües, que podia ser una construcció anterior a 1890, d’origen rural. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Foto: Josep Domínguez  

L’any 1928, un any abans de la celebració de l’Exposició Universal i aprofitant la construcció del recinte, al voltant de la plaça Espanya, l’ajuntament decidí enderrocar el nucli de barraques i urbanitzar alguns carrers (com ara els carrers  Sepúlveda, Vilamarí i Floridablanca) de la trama de Cerdà que quedaven interromputs pel pas d’antic camins rurals.

Molts dels seus habitants deurien treballar com a manobres en la construcció del recinte de l’Exposició Universal, que després impulsà la reforma d’aquest sector de l’Eixample i l’enderroc del barri.

avinguda mistral, 1928

Enderroc de les barraques del Carboner, l’any 1928. Ressaltat en vermell un dels edificis que no van ser enderrocats en la reforma, ja que no formaven part del nucli de les Barraques del Carboner. Font: Blog Barcelofília.

Aquella reforma va esborrar gairebé del tot el traçat de l’antic camí de la Creu Coberta i va afavorir la construcció de nous blocs de pisos al tram del passeig entre els carrers Entença i Llança.

DSCN9493

El mateix edifici, avui en dia, al número 62 de l’avinguda Mistral.

Avui, l’avinguda Mistral manté pocs edificis històrics. N’hi ha molts que van ser construïts al voltant de l’Exposició Universal, al final de la dècada de 1920. Tot i això, hi ha algunes expcepcions.

DSCN9496

Detall de l’edifici del número 62 de l’avinguda Mistral amb l’any de construcció.

El número 62 de l’avinguda Mistral va ser construït l’any 1861, tal i com consta sobre la porta de l’entrada de l’edifici. Aquest fet el fa un dels edificis més antics de l’Eixample, segurament, el segon edifici més antic després de la Carboneria, a la cruïlla dels carrers Urgell i Floridablanca, també al barri de Sant Antoni.

No va ser, però, el primer edifici en ser construït al passeig de la Creu Coberta –l’actual avinguda Mistral-. Al passeig i els entorns s’hi havia anat construint barraques i construccions més o menys provisionals des de finals del segle XVIII.

DSCN9489

Al número 53 de l’avinguda Mistral destaca un petit edifici de planta baixa i pis entre dos blocs de pisos moderns.

Un altre edifici històric el trobem passeig avall, prop de la cantonada amb el carrer Entença, a la banda de mar. Es tracta d’un petit edifici encaixonat entre dos blocs de pisos moderns, segurament construït a la dècada de 1870. L’edifici té un pati al darrere, que manté el traçat de l’antic camí de la Creu Coberta, com es pot veure a la imatge de satèl·lit al web de l’ICGC.

DSCN9479

Al número 15 de l’avinguda Mistral trobem encara un altre edifici històric.

Al número 15, just al principi de l’avinguda Mistral, prop de la cruïlla amb el carrer Calàbria, trobem un altre edifici antic. Tant aquest com el del número 53 són a la banda mar del passeig. Com passa amb el número 53, la part del darrere d’aquest edifici donava, forçosament al camí vell de la Creu Coberta.

DSCN9483

Detall de l’edifici.

La fesomia de l’edifici del número 15 mostra un edifici fet en dues parts. La planta baixa i el primer i segon pis no tenen balcó (al primer pis n’hi ha un de petit i senzill), mentre que sí que en tenen el tercer i quart pis. D’altra banda, la decoració i proximitat dels primers dos pisos fa que formin una unitat.

Tots els trets de l’estructura de la façana semblen indicar que la casa es construís en dues fases: primer la planta baixa i el primer i segon pis i, més tard, el tercer i el quart pis.

Sigui com sigui, es tracta d’un dels edificis més antics i interessants del barri de Sant Antoni, construït entre dos traçats, el del passeig arbrat i el de l’antic camí de la Creu Coberta.

Enderrocament d'una casa a prop de Plaça d'Espanya, 1923 (2)

Construcció de caràcter rural, enderrocada durant la construcció del recinte de l’Exposició Universal de l’any 1929, a l’actual plaça Espanya, llavors part del Camí Vell de la Creu Coberta.

Aquests tres edificis, als números 15, 53 i 62 van ser construïts a cavall de dos móns: el de la nova Eixample (2) i el de l’antic camí rural al voltant del qual es va acabar formant el nucli del Pati del Carboner. El que pels autors i la premsa de l’època deuria sembla un desori urbanístic i un cau de pobresa era, a la vegada, el vestigi d’un dels camins més antics del pla de Barcelona, del qual encara queden dos petits trams convertits ara en patis del darrere.

—-

(1) Blog Barcelofília

(2) Blog Bereshit: La reconstrucció de Barcelona i altres mons. “L’esquerra del Ensanche”.

Pla de Collblanc

L’Hospitalet de Llobregat és la segona ciutat més gran de Catalunya, després de Barcelona. El seu gran creixement, sobretot durant el segle XX, es deu en gran part per estar al costat de Barcelona. Avui, però, parlarem d’un barri barceloní que va créixer gràcies al fet d’estar al costat d’un barri de l’Hospitalet: Collblanc.

DSCN8841

El Xalet Maria Rosa i la xemeneia Ca n’Amadeu.

L’any 1927 el contractista d’obres Pere Rodríguez arrendà una peça de terreny i hi projectà onze habitatges. Un dels primers en construir-s’hi, l’any 1928, fou el Xalet Maria Rosa.

Els barris dins dels barris

El desembre de l’any 2006 s’aprovava el mapa de barris de Barcelona. El districte de Les Corts es dividia en tres barris: el de Les Corts, Pedralbes i el de la Maternitat i Sant Ramon. L’origen del nou mapa es troba en els treballs i llibres de Jaume Fabre i Josep Maria Clavería des de la dècada de 1970. Va ajudar, entre d’altres, a visibilitzar molts barris i va ser una de les causes del creixent interès ciutadà per conèixer la història local de la ciutat. Tot i això, al mapa hi trobem fins a 13 noms compostos com el de La Maternitat i Sant Ramon. Es tracta de noms poc pràctics i poc emprats a peu de carrer, que pretenen englobar més d’un barri dins d’una sola unitat.

els_barris_de_barcelona_ajuntament_2007

El mapa de barris oficial de l’any 2006.

Com passa sovint la realitat urbana és complexa, fins al punt que resulta difícil de plasmar en un mapa. Al barri de La Maternitat i Sant Ramon trobem molts petits barris: Can Bacardí, La Maternitat, Bederrida, Torre Melina, Collblanc o Sant Ramon (1).

Avui parlarem d’un d’aquests petits barris que no apareixen al mapa i que, fins i tot, ha canviat de nom. En coneixerem l’origen, la història i alguns dels edificis més importants.

Sant Ramon abans de Sant Ramon

Un dels trets més característics del barri de Sant Ramon són els seus passatges, fets de casetes de planta baixa, d’estil noucentista. Van ser construïts entre 1928 i 1932, a banda i  banda de l’avinguda de Xile, rebatejada com a avinguda de Sant Ramon Nonat, l’any 1941.

DSCN8988

Cases al passatge de Xile, construïdes l’any 1932.

Entre 1928 i 1935 el barri viu un creixement urbà molt ràpid. Es construeixen cinc passatges (el de Xile, l’últim en ser construït, el doble de llarg que els altres) i s’urbanitza l’avinguda de Xile (Sant Ramon Nonat).

sv-76-3 (1)

Mapa de les concessions dels permisos d’obres de les parcel·les dels passatges de Sant Ramon. Font: David Iglesias, segons el mapa parcel·lari de l’ajuntament de Barcelona – citat en un article de Joan Roca Albert (2) .

Per a molts, van ser aquests passatges l’origen del barri de Sant Ramon. En certa manera és cert. El barri va passar a anomenar-se de Sant Ramon, per la construcció d’una nova església, a partir de 1927, a la nova avinguda de Xile (Sant Ramon) que començava a ser-ne l’eix central.

Però explicar que aquests passatges foren l’origen del barri seria com analitzar-lo de forma aïllada. L’indret que després seria el barri de Sant Ramon fa frontera amb el barri de Collblanc de l’Hospitalet i ocupa la banda muntanya de la Travessera de les Corts i la carretera de Collblanc. L’un és un camí de tradició preromana i l’altra una via de comunicació construïda a la dècada de 1760. Com hem anat veient a les últimes entrades del bloc, Collblanc està habitat, almenys des del segle XVII.

La barriada de Sant Ramon sorgeix com un eixample de Collblanc i no tant com un suburbi de Les Corts o de Barcelona. Gran part dels comerços es troben a la part del barri de l’Hospitalet: el mercat de Collblanc, el forn i un gran nombre de tallers, benzira, botigues de mobles i de roba. Una mostra de la unió d’ambdós barris és el fet que històricament, el veïnat de Collblanc i de Sant Ramon sempre han organitzat la seva festa major de forma conjunta, primer per la Mare de Déu de la Mercè i ara per Sant Ramon Nonant, a finals d’agost.

rierablanca 1959 - Blog Memòria de l'Hospitalet

Durant segles, la Riera Blanca va fer de frontera natural entre el territori de Les Corts i l’Hospitalet (Collblanc). En aquesta imatge del 1959 s’hi veuen les barraques que hi van haver entre 1930 i 1960. Font: Blog lhospitaletdellobregat.wordpress.

Pla de Collblanc

A Barcelona trobem molts barris amb nom de sants. La majoria d’ells reben el nom d’una església, sovint d’origen molt antic. Però hi ha barris com el de Sagrada Família o Sant Ramon en que l’església fa relativament poc que hi és. Com es deien aquests barris abans de la construcció de l’església.

Can Granota

La masia Can Granota, del segle XVII, a la banda esquerra de la Riera Blanca. Font: del llibre d’Imma Navarro, El món rural a les Corts, Ajuntament de Barcelona (2004).

L’indret on després es va construir el barri i l’església de Sant Ramon s’anomenava el Pla de Collblanc. El Pla de Collblanc delimitat per tres grans línies, que dibuixaven un gran trapezi: d’una banda la Riera Blanca, que baixava de mar a muntanya, per l’altra la Travessera de Les Corts, perpendicular a la Riera, que, al trobar-se amb la carretera de Collblanc, pujava en direcció muntanya. En tercer lloc, el camí de Can Granota, que tancava el Pla de Collblanc per la banda muntanya. L’actual avinguda del Cardenal Reig segueix el traçat d’aquest antic camí carreter.

1661 - copia

El Pla de Collblanc en un fragment del mapa parcel·lari de Barcelona de 1933. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fins a finals del segle XIX va ser un territori de camps, gairebé deshabitat. A la banda esquerra de la Riera Blanca hi havia dues masies properes al Pla de Collblanc. D’una banda Can Granota, de la que hem parlat abans, i Can Taner, al peu de la Travessera de les Corts, un antic hostal, que va subsistir com a  bar al costat del Camp Nou fins al seu enderroc l’any 1965.

DSCN8978

Cases del primer terç del segle XX, construïdes a l’antic camí de Can Granota, després urbanitzat com a avinguda.

Masies i fàbriques

A finals del segle XIX, Miquel Piera heretava una peça de terreny de la seva família, els Piera de les Corts de Can Bruixa, al Pla de Collblanc. L’any 1896 Miquel Piera, que havia treballat com a masover a la masia de Ca la Nena Cases de Sarrià, va construir-s’hi una casa per cultivar-hi la terra. La nova masia passaria a anomenar-se Ca la Nena Cases de les Corts.

Cal Nena Cases de les Corts - AMDLC

Ca la Nena Cases de les Corts. Font: Arxiu Municipal del Districte de Les Corts.

Pocs anys després, probablement a la dècada de 1910, es construïa encara una altra masia ben a prop de la primera, Cal Sagrera. Aquest fet demostra com de rentable era el cultiu de la terra a Barcelona, ben entrat al segle XX. Més que disminuir, es van seguir construint masies noves com Cal Nena Cases i Cal Sagrera fins a la dècada de 1940.

Cal Nena Cases de Les Corts

L’entrada de Ca la Nena Cases de les Corts.  

Un dels nous passatges construïts a partir de 1928 està dedicat a l’última hereva de Ca la Nena Cases de les Corts, Madrona Piera. Amb la seva mort, l’any 1971, la casa es va vendre i enderrocar per a construir-s’hi blocs de pisos.

DSCN8787

Blocs de pisos a la cantonada del passatge i del carrer Pintor Tapiró, a l’indret on hi havia la masia de Ca la Nena Cases.

També Cal Sagrera, situat a la cantonada de la Travessera de les Corts i el carrer Tapiró, va acabar sent enderrocat mig segle després de construir-se per deixar pas a bloc de pisos.

Al mateix temps que es construïen les dues masies, al Pla de Collblanc també s’hi fundava una nova fàbrica tèxtil. La nova fàbrica, propietat d’Amadeu Carné –per això passar a anomenar-se Ca n’Amadeu-, obria l’any 1910. L’any 1936 va ser traspassada a la companyia Tapias i Pujol que l’amplià i en canvià la maquinària i la producció. La fàbrica tancà l’any 1983 però no s’enderrocà. Avui en dia encara es conserva i allotja un bon nombre de petits tallers (3).

DSCN8799

Un dels passatges de Ca n’Amadeu, avui.

Les cases de ca n’Amadeu

La nova fàbrica i la proximitat amb la carretera de Collblanc i el puixant comerç va impulsar la construcció dels primers habitatges al Pla de Collblanc. És així que sorgí el carrer Pintor Tapiró. Segons el nomenclàtor de Barcelona, el nom del carrer fou aprovat l’any 1917, una dècada abans de la construcció del primer xalet al passatge Pere Rodríguez.

DSCN8993

El carrer Pintor Tapiró.

Una de les particularitats del carrer és que per una banda hi trobem habitatges antics, centenaris, sorgits al voltant de la fàbrica d’Amadeu Carné i a l’altra blocs de pisos alts dels anys 1970, construïts sobre l’antiga finca de Ca la Nena Cases.

DSCN8784

Passatge sense nom al carrer Pintor Tapiró, que s’edinsa dins del recinte de Ca n’Amadeu.

El recinte de Ca n’Amadeu forma un petit barri dins del barri de Sant Ramon. S’hi barregen tallers i habitatges, amb una petita xarxa de passatges. Hi trobem cases sensiblement més antigues que aquelles més antigues del barri de Sant Ramon: les fileres de casetes noucentistes dels passatges construïdes entre 1928 i 1932.

Resultats electorals Sant Ramon - Vilaweb

Detall del mapa dels resultats electorals. Les unitats censals del Pla de Collblanc i ca n’Amadeu van votar sensiblement més a l’esquerra (hi va guanyar En Comú Podem) que les unitats dels voltants, construïdes amb blocs de pisos dels anys 1970 i 1980 (on, com en tot el districte de Les Corts) hi va guanyar CDC i el PP. Font: Vilaweb.

El conjunt forma un paisatge industrial únic, que barreja interessant de tallers, botigues i habitatges, que ara ha quedat envoltat pels blocs de pisos de la finca de Ca la Nena Cases, la Travessera de les Corts i l’avinguda Cardenal Reig. Com passa sovint, els barris es subdivideixen en barriades minúscules, amb paisatges, històries i trames diferents que hi conviuen en precari equilibri.

DSCN8779

Detall del passatge del carrer Pintor Tapiró.

 

 

(1) Bou Roura, Lluís, La Maternitat i Sant Ramon. Desenvolupament urbà d’un barri de Les Corts, ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona (2009).

(2) Imatge elaborada per David Iglesias segons mapa parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1971. Citat a Roca Albert, Joan (coord.), “Estratègies de parcel.lació i edificació a la Barcelona de 1930: el sector de l’avinguda de Sant Ramon Nonat”, a Expansió urbana i planejament a Barcelona, Institut Municipal d’Història, Barcelona (1997).

(3) Bou Roura, op. cit.

Els graons i l’ebenisteria de Collblanc

Carr. Collblanc

Sardana ballada a la carretera de Collblanc, a principis del segle XX, durant la festa major, que se celebrava per la Mare de Déu de la Mercè. Avui en dia la festa major se celebra pocs dies més tard, per Sant Ramon.

Avui en dia seria difícil ballar una sardana al bell mig de la carretera de Collblanc, pel tràfic constant de cotxes i autobusos de interurbans que tenen la seva parada final en aquest indret. Tot i això, aquest tram del carrer de Collblanc conserva encara molts dels edificis de la imatge de fa cent anys. Hi ha és clar, alguna excepció. En la imatge hi veiem alguns blocs de pisos, que trenca la successió de cases baixes o centenàries de la primera o segona del segle XIX i principis del XX.

DSCN8887

La banda de muntanya del carrer de Collblanc conserva molts edificis centenaris.

Després de més d’un mes de pausa, tornem a publicar una entrada al blog. La feina de final de curs i alguns problemes informàtics ens han tret temps per treballar i publicar al blog. Ara que ja s’acaba el curs hi tornem. De nou resseguirem els vestigis del Collblanc del segle XVIII i compararem traçats d’antics camins.

Francisco de Zamora

Entre 1785 i 1790, l’intelectual il·lustrat Francisco de Zamora va fer onze viatges per Catalunya per descriure’n els pobles i els seus habitants, els paisatges i camins amb molt de detall. Al pla de Barcelona parla de petits nuclis rurals com Sant Genís dels Agudells o la Farigola de Vallcarca.

antiga capella de Sant Ramon 1921

La capella de Collblanc, del segle XVII. Al costat, el que podria l’Obrador dels Lluch, en una imatge dels anys 1920. Font: Arxiu Gavin.

Tot i seguir la carretera reial en direcció a Esplugues, Sant Just Desvern i Martorell, no fa cap menció del nucli de Collblanc. Zamora, per tant, va passar per Collblanc sense fer-ne esment.

El Collblanc de Francisco de Zamora

Podria semblar, per tant, que quan Zamora passà per Collblanc, aquell paratge estava deshabitat i per urbanitzar. Si avui passem per Collblanc trobarem molts edificis antics que, però, tenen cent o, com a màxim cent cinquanta anys i que, per tant, no hi eren a finals del segle XVIII.

DSCN8888

Les senzilles cases menestrals del Garatge Collblanc i la botiga de maletes i bosses Mas i Mas són alguns dels edificis més antics de Collblanc, segurament de mitjans del segle XIX.

Però a Collblanc hi havia almenys tres edificis més antics que han desaparegut: una masia i la seva capella, a més de l’hostal, que vem conèixer fa un mes, construïts al segle XVII. Hi havien de ser, per tant, quan Zamora va passar per Collblanc.

L’hostal i la capella foren enderrocats a la dècada de 1920. Quedava però un altre edifici del segle XVIII: l’Obrador Lluch. L’obrador havia estat una ebenisteria. Segons Josep Maria Jordà i Capdevila (1) l’edifici on es trobava l’obrador tenia una entrada amb una arcada feta de grans carreus a l’estil del de les antigues masies. Un dels trets més interessants per Jordà era el fet que des del carrer s’havien de baixar diversos graons a l’entrar a la casa. L’alçada del terra de l’Obrador estava força per sota del nivell del carrer de Collblanc. Per Jordà, aquest fet era una prova que l’edifici era anterior a la construcció de la carretera reial, de la dècada de 1760.

DSCN8946

L’obrador Lluch va tancar l’any 1997 quan es va jubilar Ricard Lluch, l’últim d’una nissaga de quatre generacions d’ebenistes. L’establiment va tancar després de 127 anys. L’edifici del número 31, un dels més antics de Collblanc, va ser enderrocat sense cap mena de mirament. Al seu lloc hi ha un bloc de pisos (l’edifici de l’esquerra de la imatge). A peu de carrer no hi ha cap menció de l’existència de l’obrador.

Segons Jordà i Capdevila l’obrador es va construir al peu de l’antic camí ral d’origen romà i medieval. Aquest camí tenia més o menys el mateix traçat que la nova carretera vuitcentista, tot i en pocs trams coincidia exactament. És probable que ambdós traçats coincidissin, però, en aquest punt, just davant de l’antic obrador.

ahsep-casa-calramonet10(1994)

Can Ramonet, l’any 1994. Font: Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.

L’enderroc de l’Obrador coincidí, pocs anys després amb l’enderroc de la Vaqueria, al carrer Major de l’Hospitalet i amb l’antiquíssim hostal de Can Ramonet, a la cruïlla de la Riera Blanca i el carrer de Santa Eulàlia, tres edificis emblemàtics històrics substituïts per blocs de pisos de promoció privada. Són una mostra del poc respecte que encara avui en dia té el consistori de l’Hostpitalet –i molts d’altres de la regió metropolitana- envers del seu propi patrimoni.

El Forn

Tot i això, al carrer de Collblanc hi queda encara un edifici que a primer cop d’ull ja sembla tenir molta història.

DSCN8891

El Forn Rovira

Si comparem aquesta imatge amb la que vèiem al principi, veurem que l’edifici de fa cent anys era pràcticament igual, amb l’excepció del rellotge de sol, que sembla un afegit modern.

Carr. Collblanc - copia

Detall de la imatge antiga, amb el forn, a principis del segle XX.

Destaca sobretot l’estructura de l’edifici, que sembla voler imitar la d’algunes masies: tres cossos amb un de central més alt, amb planta, pis i golfes amb galeria porxada.

A l’entrada del nou Forn Rovira hi posa la data d’obertura: 1925. Tot i això, l’interior del forn ha perdut completament la fesomia original i s’assembla més a una cafeteria – forn de pa d’una cadena. De fet, el Forn Rovira ha establert una cadena de forns per la zona. N’hi ha almenys dos més a Collblanc i Badal.

Al seu llibre, Jordà i Capdevila (2) explica que hi havia dos establiments i edificis antics que havien arribat als nostres dies: l’obrador i el forn. Jordà i Capdevila publicava el seu llibre l’any 1996, un any abans del tancament i enderroc de l’Obrador Lluch. Per tant, avui, només queda dempeus un dels edificis del Collblanc del segle XVIII: el forn Rovira.

Els graons i el Camí de Dalt

Com havíem explicat a l’anterior entrada, abans que s’hi construís la Carretera Reial de Barcelona a Lleida, Saragossa i Madrid, ja hi passava l’antic camí ral, d’origen romà i medieval. S’havia anomenat Camí de Dalt, per contrast amb el Camí de Provençana (o de Baix), que anava per la carretera de la Bordeta, Santa Eulàlia, i enllaçava amb el Carrer Major de l’Hospitalet, en direcció a Cornellà i Sant Boi o al delta del Llobregat.

DSCN8971

El Passatge de Rius des de la Travessera de les Corts.

Fins al segle XVIII el Camí de Baix sempre havia estat el camí més transitat per sortir de Barcelona cap al sud,  però la construcció de la nova carretera reial a la dècada de 1760 va fer augmentar molt el trànsit pel traçat de dalt per Sans i Collblanc.

Tot i això, Collblanc ja existia abans de la construcció de la nova carretera. Hi havia almenys un hostal, una capella i un grapat de masies disperses. El forn, probablement, es va construir a finals del segle XVIII seguint el traçat de la nova carretera. Com hem vist, es van enderrocar tots els edificis més antics de Collblanc: l’hostal i la capella, a la dècada de 1920 i l’Obrador Lluch, l’any 1997.

DSCN8958

El passatge de Rius és un atzucac. Com es veu a la imatge, al final del passatge hi ha una tanca i, al darrere, una palmera.

Tot i això, queden traces del que havia estat el Collblanc del segle XVIII. A més del forn, trobem el passatge de Rius. Es tracta d’un atzucac. Els passatges i, encara més, els atzucacs, són sovint vestigis amb molta història. És probable que el passatge de Rius sigui un vestigi del pas de l’antic camí ral per Collblanc, que reapareix, pocs metres més enllà, com a carrer: la Travessera de Collblanc.

L’antic camí ral seguia, bàsicament, el mateix traçat que la carretera reial, però de forma menys rectilínia. Originàriament deuria tenir també un traçat força recte, però el pas del temps en va anar variant el traçat per adaptar-se a l’orografia canviant: rieres, torrents, desnivells, edificis importants, etc.

DSCN8962

Al final del passatge de Rius, al costat de la palmera, visible des de l’entrada del passatge, hi trobem un senzill edifici de planta baixa i dos pisos i amb un terrat a dues aigües.

De nou, com passa sovint, no hi ha cap informació sobre què era i quina història té aquest edifici. Tanmateix, per la fesomia sembla podria ser un edifici força antic, fins i tot del segle XVIII.

DSCN8967

L’edifici, des d’una altra perspectiva.

La seva ubicació és també molt interessant; està molt enretirat de la carretera, però en segueix l’alineació. Es tracta d’un edifici aïllat, que segurament es construí aquí envoltat de camps, abans que Collblanc s’urbanitzés, a finals del segle XIX i principis del segle XX. Podria ser que en aquest indret hi hagués hagut un edifici més antic que, al ser reformat, a la segona meitat del segle XVIII s’alineés amb la nova carretera?

Hospitalet_1649

Fragment d’un mapa de 1921. En taronja el probable traçat de l’antic camí ral. Ressaltat en blau, l’edifici del passatge de Rius. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Hi ha, a més, un últim detall interessant d’aquest edifici. Quan Jordà i Capdevila descriu l’Obrador Lluch explicava que a l’entrada del taller s’havien de baixar una graons. L’obrador, per tant, estava enfonsat respecte el nivell del carrer de Collblanc, de la carretera reial.

DSCN8964

L’entrada de l’edifici del passatge de Rius.

Passa quelcom de semblant amb l’edifici del passatge de Rius. L’entrada des del passatge està almenys dos graons per sobre que l’entrada de l’edifici.

Com tants altres barris, la trama urbana -i social- de Collblanc és densa i contradictòria, fruit d’almenys quatre segles d’evolució i, com en tants altres casos, ha estat molt poc estudiada.

 

(1) Jordà i Capdevila, Josep M., Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, ed. de la Parròquia de Sant Ramon Nonat, Collblanc (1996).

(2) Jordà i Capdevila, op. cit.

L’hostal i la capella de Collblanc

Molts dels pobles de la península (i d’arreu) van sorgir al peu d’un camí. Són pobles allargassats, que en segueixen el traçat. Sovint comencen sent l’agrupació d’un parell de cases, alguna masia, un hostal i una capella. És probable que al segle XVII Collblanc fos poca cosa més que això: un hostal, una masia i una capella.

bm1843

Collblanc en un mapa de 1840. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Collblanc és avui una continuació del carrer de Sans. Sembla clar que va sorgir al llarg de la Carretera Reial, construïda dins del projecte de Carles III a mitjans del segle XVIII, per a modernitzar la xarxa de carreteres del regne, seguint, això sí, un model radial, amb Madrid com a centre. La nova carretera va fer augmentar el trànsit de carros, cavalls i traginers a més de millorar la comunicació entre els pobles de la zona amb la construcció de ponts, com el d’Esplugues, que, ampliat i reconstruït, encara s’utilitza i dóna nom a una parada del Trambaix.

El camí de dalt de Collblanc.

Collblanc és, per tant, un poble de camí. No va sorgir, però, amb la carretera reial sinó amb l’antic camí ral d’origen romà (o, possiblement, preromà) que, abans de la construcció de la carretera, a la dècada de 1760 seguia més o menys el mateix el mateix traçat.

Hospitalet_1649

Secció del mapa d’una part de Sans i del municipi de l’Hospitalet, aixecat als anys 1921 i 1922 i pintat, a mà, als anys 1923 i 1924. En vermell el traçat de l’antic camí ral en aquells trams que els carrers actuals –llavors i ara- en segueixen la traça, i en taronja el traçat probable. El mapa comença a Sans (al voltant de l’actual plaça de Sans, llavors el recinte fabril del Vapor Vell) i acaba a Ca n’Oliveres, ja dins del terme d’Esplugues. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

La carretera reial de 1760 es va sobreposar a l’antic camí per a substituir-lo. El seu traçat era recte mentre que l’antic camí, resultat d’almenys divuit segles d’ús, s’adaptava a les irregularitats del terreny (desnivells, turons, torrents) i era força ondulant.

A Sans, però, l’antic camí ja havia estat urbanitzat a banda i banda i havia esdevingut el carrer major de l’antic poble. Tot i passar pel costat, la nova carretera reial no va fer desaparèixer la traça de l’antic camí, ara convertit en carrer secundari: l’actual carrer Sant Crist. El mateix passà amb el carrer d’en Blanco, també a Sans i el carreró de les Ànimes, al barri de Badal.

A Collblanc, però, a l’arribada de la carretera reial, amb prou feines hi havia un petit nucli format per l’hostal, la capella i un parell de masies. La traça de l’antic camí va desaparèixer gairebé del tot.

Fins al segle XVIII l’antic camí de Collblanc es coneixa com a camí de dalt, per oposició al camí de baix, l’antic camí de Provençana, l’actual carretera de la Bordeta, que després passa a ser el carrer de Sant Eulàlia, el carrer Major de l’Hospitalet i que va en direcció a Cornellà i Sant Boi. Just a Collblanc el camí de dalt es trobava amb el Camí de la Travessera –avui, Travessera de les Corts- que travessava la meitat de dalt del pla de Barcelona, des de Sant Andreu fins a aquest punt. A la cruïlla on es trobaven els dos camins hi havia hagut una creu de terme –potser, en origen, una fita més antiga.

L’Hostal de la Creueta

L’any 1684 Miquel Oliver de la Torre sol·licita un permís per a establir un hostal i poder vendre qualsevol mercaderia en un tram del camí de dalt al seu pas per  Collblanc. El comú de l’Hospitalet li concedí el permís l’any 1693 (1). L’hostal va prosperar i ben aviat es va conèixer amb el nom d’Hostal de Collblanc o Hostal de la Creueta, per la creu de terme que hi havia prop de l’hostal.

DSCN8953

El gratacels de Collblanc, contruït entre 1927 i 1930, dissenyat per Ramon Puig i Gairalt, situat molt a prop del lloc on hi havia l’Hostal de la Creueta..

L’hostal va continuar funcionant després de la construcció de la nova carretera reial i fins l’any 1852. Aquell any l’hostal, propietat de l’ajuntament, va sortir a subhasta. Va patir atacs greus durant el setge de Barcelona de 1714 i, especialment, durant la Guerra del Francès, l’any 1808.

A més d’hostal fou també botiga, taverna i fleca. Era un edifici senzill, amb un pati, un cobert, un menjador i un altell on s’hi dormia sobre la fusta o en la pallissa que hi havia al costa, on també hi havia les cavallerisses. El negoci de l’hostal va anar baixant en paral·lel amb la puixança dels hostals i tavernes de Sans i Hostafrancs i amb l’aparició de més oferta pels voltants. Segons sembla, l’any 1852 l’hostal oferia un aspecte ruïnós que no convidava a entrar-hi i menys a quedar-s’hi a passar la nit. (2)

DSCN8817

El gratacels de Collblanc -des d’una altra perspectiva- i l’edifici del número 49 fan de cruïlla entre el carrer Collblanc i el carrer Progrés. En aquest indret hi havia l’Hostal de la Creueta. 

Des de l’any 1852 l’hostal va passar per diferents mans i tenir difernets usos: va ser una fàbrica de fòsfors, habitatge, taverna, botiga o sastreria (3). Finalment, l’any 1922 va rebre el permís d’enderroc i es va acabar enderrocant alguns anys més tard. Segons sembla, l’hostal formava una renglera de cases que estaven enretirades de la carretera de Collblanc.

Segons algunes fonts, l’antic hostal estaria situat 47 o 49 de la carretera, a la cantonada amb el carrer Progrés. Tantmateix, es fa difícil seguir les traces de l’hostal, tant a peu de carrer com des d’un mapa. Quina parcel·la ocupava? L’edifici del número 49 ocupa la seva parcel·la o la seva forma ha estat canviada?

La capella de Collblanc. 

Avui en dia, l’església de Sant Ramon, encara al municipi de Barcelona, és l’església de referència de Collblanc. Fou construïda entre 1927 i 1932 i dissenyada per Enric Sagnier.

La construcció de la nova església responia al fort creixement demogràfic que havien viscut els barris de Collblanc i Sant Ramon -que llavors no tenia nom ni entitat pròpia, sinó que formava (i en part encara ho fa) una unitat amb Collblanc-.

DSCN8884

El campanar de l’església de Sant Ramon, des de l’entrada del jardí de la Torre Barrina. 

Les dimensions que prenia el nou temple van suscitar les crítiques del veïnat, que el consideraven excessivament gran. El cost de la construcció va fer que la parròquia hagués de vendre la parcel·la de l’antiga capella que havia servit com a parròquia fins llavors. L’antiga capella es va vendre per a construir la nova.

antiga capella de Sant Ramon 1921

L’antiga capella de Collblanc, l’any 1921. L’edifici del costat, a mà dreta, correspon probablement al que seria l’Obrador Lluch, històrica ebenisteria tancada i enderrocada l’any 1997. Font: Arxiu Gabin. 

Es tractava d’una capella molt petita, que feia cinc metres d’ample i deu de llarg. La façana semblava tenir restes d’esgrafiats o decoració, on òcul i un petit campanar  d’espadanya. Es tractava de la capella d’una masia, Can Saurí (4), de la que l’edifici que es veu a mà dreta a la imatge podria ser una part. La capella, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, apareix citada en documents des de principis del segle XIX, tot i que probablement fos construïda al segle XVII o XVIII.

Des de 1888 la capella havia estat oberta al culte, com també havia passat al segle XVIII. L’any 1920 va esdevenir tinença parroquia. Cinc anys després es posava la primera pedra del nou temple, més gran, de Sant Ramon Nonat. Tres mesos tard l’edifici, encara en obres esdevenia seu de la nova parròquia de Sant Ramon Nonat.

DSCN8946

El núm. 29 de la carretera de Collblanc.

L’antiga capella de la Mercè era situada al número 29 de la carretera de Collblanc. Avui, hi trobem un edifici estret, igual d’estret que la capella, i que té pràcticament les mateixes mides que l’antic temple. La semblança de l’edifici amb l’antiga capella és un dels pocs vestigis del primer nucli de Collblanc, format només per una capella, una masia i un hostal.

La carretera de Collblanc abans de la carretera de Collblanc

Hi ha però quelcom que no quadra. Com és que l’edifici que substitueix l’antiga capella del segle XVII segueix el traçat de la Carretera Reial, construïda dècades després?

DSCN8951

Detall de l’entrada del núm. 29, amb l’any de construcció, 1929.

L’antic camí ral, el camí de dalt de Collblanc, seguia més o menys el mateix traçat que la nova Carretera Reial. És possible que just en aquest punt els dos traçats, l’antic, d’origen romà o preromà, i el nou, de l’any 1761, coincidissin gairebé del tot en aquest punt.

La capella i l’hostal –recordem que probablement estava enretirat del traçat de la nova carretera-, construïts abans de la carretera, eren un vestigi de l’antic traçat que va sobreviure al nou traçat. Curiosament, la casa del número 29 manté encara la fesomia –i potser part de l’estructura?- de l’antiga capella i segueix el traçat de l’antic, mil·lenari, camí ral.

(1) Salmerón Vargas, Inocencio, Històries de Collblanc-La Torrassa, Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat (2009). El llibre es pot descarregar en pdf en aquest enllaç.

(2) jordà i Capdevila, Josep M., Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, ed. de la Parròquia de Sant Ramon Nonat, Collblanc (1996).

(3) Salmerón Vargas, op. cit.

(4) Salmerón Vargas, op. cit.

Torre Barrina

La Torre Barrina es troba en una de les cruïlles més importants del pla de Barcelona, en la frontera entre els municipis de Barcelona i l’Hospitalet, dels districtes de Les Corts i de Collblanc-Torrassa.

DSCN8879

La façana de la Torre Barrina, avui un centre cívic de l’Hospitalet.

Es tracta d’una zona molt transitada, plena de persones que esperen els busos que els han als pobles i ciutats del Baix Llobregat i que tenen el punt d’arribada i sortida a Collblanc. Gent que surt i entra de l’estació del metro, on hi paren les línies 5 i 9sud. Per si això fos poc, Collblanc també té un mercat cobert, construït a principis de la dècada de 1930.

DSCN8876

Les arcades de la part posterior de la Torre Barrina, amb l’annex modern, construït durant la reforma de la torre, a principis de la dècada dels 2000.

No se sap ben bé quan va sorgir el nucli de Collblanc. Si ens hi arribem avui, caminant des de Sans, ens semblarà una continuació del carrer de Sans. Com a Sans, la carretera de Collblanc és plena de botigues. Venint des de la plaça Espanya, el de Collblanc és el tercer mercat de l’eix Creu Coberta – Sans – Collbanc, després dels d’Hostafrancs i Sans.

Però Collblanc, amb les seves cases de cos antigues, el mercat, les botigues que venen tot tipus de productes, la Torre Barrina, l’avinguda, els passatges i l’església de Sant Ramon, l’antiga fàbrica de Ca n’Amadeu, els tallers i garatges, és el principi del final del gran eix comercial de Sans. Pocs metres després de la Torre Barrina, el carrer de Collblanc fa una pujada -el coll de Collblanc-. El carrer es fa més ample i deixa de tenir edificis a banda i banda. Perd el seu caràcter de carrer, d’eix urbà, per ser una, més aviat, una carretera.

Collblanc ha estat històricament un lloc d’arribada, de mercat. Des de l’any 1880 fins a l’any 1962 hi estaven instal·lats els burots, al límit del municipi de Barcelona, a la cruïlla amb la Riera Blanca. Just abans dels burots s’hi organitzava una fira de xais que permetia als ramaders estalviar-se pagar les taxes d’entrada a Barcelona (1).

bm1843

Collblanc en un mapa del pla de Barcelona de l’any 1840. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

No sabem exactament quan va sorgir el nucli de Collblanc. Al mapa del pla de Barcelona de 1840, un dels primers mapes més o menys precisos del pla, ja hi apareix una filera de cases que acompanya la carretera reial a Madrid amb el nom Collblanc.

La construcció  de la nova carretera reial a Madrid, a la dècada de 1760 va fer créixer un nucli de cases al llarg del nou camí, des de la Creu Coberta fins a Collblanc. Però, Collblanc ja feia almenys un segle que estava habitat, amb algunes masies disperses.

antiga capella de Sant Ramon 1921

La capella de la Mare de Déu de la Mercè de Collblanc, del segle XVII, en una imatge de 1921. L’església de Sant Ramon, inaugurada l’any 1932, va substituir l’antiga capella, que va ser venuda i -probablement- enderrocada per sufragar els costos de la construcció del nou temple (2). Font: Arxiu Gavin.

A Collblanc s’hi trobaven dos antics i importants camins del pla de Barcelona. D’una banda, el camí de la Travessera, d’origen preromà. Aquest camí travessava tot el pla pels actals carrers de la Travessera de les Corts i de Gràcia, Freser i Concepción Arenal, que en segueixen el traçat.

De l’altra l’antic camí ral de Martorell, que passava per l’avinguda Mistral, la Creu Coberta, el carrer Sant Crist i d’en Blanco a Sans i el carreró de les Ànimes, al barri de Badal. Bona part de la traça de l’antic camí va desaparèixer amb la construcció de la carretera reial, però s’en van conservar alguns trams fossilitzats com a carrers.

DSCN8886

La Torre Barrina i l’ascensor del metro des de la Travessera de Les Corts.

Els dos camins es troben i s’uneixen just davant de la Torre Barrina. La Travessera de les Corts desemboca en la carretera de Collblanc. Un cop creuat el parc de la Torre Barrina, però, comença la Travessera de Collblanc, que és la continuació del mateix camí, que d’aquí segueix en direcció a Pubilla Casas i Esplugues, on queda tallat per l’A2.

BUDMIQBX

Mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Hi veiem marcat en vermell el traçat de la Travessera i de la Carretera Reial.

Amb la construcció de la Carretera Reial, Collblanc va passar a ser el punt d’unió de dos camins a ser una cruïlla: l’antiga Travessera i la nova carretera.

Es té constància de l’existència d’una masia a l’indret de la Torre Barrina des del segle XVII, almenys un segle abans de la construcció de la Carretera Reial. Tot i que l’edifici actual data sobretot del segle XIX, la línia de la façana segueix respectant el traçat del camí de la Travessera.

DSCN8878

La façana de la Torre Barrina mirant cap a la Travessera de Collblanc, que comença darrere dels arbres.

La Torre uneix dos carrers que avui queden tallats per la Carretera Reial – carretera de Collblanc i pel la frontera municipal de Barcelona i l’Hospitalet: la Travessera de les Corts i la de Collblanc. Ambdues són un vestigi de l’antic Camí de la Travessera, que, segles enrere, creuava aquest indret sense cap interferència.

DSCN8882

L’entrada de la Torre Barrina i del Parc de la Marquesa, des de la Carretera de Collblanc.

Amb la construcció de la nova carretera, a partir de l’any 1761, la Torre Barrina va passar a guanyar un gran espai, de forma triangular, davant de la casa. La nova entrada es va construir al peu de la nova carretera.

DSCN8866

L’espai triangular format pel traçat de la Carretera Reial i el traçat de la Travessera.

Enlloc com aquí es veu millor la traça dels dos camins, l’un d’origen preromà i l’altre del segle XVIII. Durant les setmanes següents explorarem i passejarem al voltant de la Torre Barrina, pels barris de Sant Ramon, Collblanc, Sans, Les Corts i Esplugues.

DSCN8884

El campanar de l’església de Sant Ramon, dissenyada per Enric Sagnier a principis de la dècada de 1930, i encara dins del municipi de Barcelona, des de l’entrada de la Torre Barrina amb la data de la reconstrucció de l’antiga torre: 1867.  

(1) Lluís Maria Bou, La Maternitat i Sant Ramon: desenvolupament urbà d’un barri de les Corts, ed. Ajuntament de Barcelona, Les Corts (2009).

(2) Lluís Maria Bou, op. cit.