La sèquia de la Bordeta

L’any 1878 Joan, Domènec i Romà Batlló, tiet i nebots de la poderosa família Batlló, fundaven la Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, al barri de la Bordeta, al municipi de Sans. L’any 1866 Joan Batlló i els seus tres germans havien fundat la Fàbrica Batlló al carrer Urgell, al que llavors era el municipi de Les Corts de Sarrià. Era, per tant, un empresari amb experiència en el mercat de la indústria tèxtil.

El carrer 11 de juny del 2011 i el Bloc Onze, que acull diferents espais culturals, com la Biblioteca Popular Josep Pons, a Can Batlló.

Avui, però, no parlarem de la família i de la fàbrica dels Batlló.  Parlarem, això sí, de fàbriques, canals, d’infantes i pagesos.

El discret revolt del carrer Manzanares, al barri de la Bordeta.

L’any 1817, ara fa tot just dos-cents anys, començava la construcció del Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, conegut com a Canal de la Infanta. El canal havia de captar l’aigua del riu Llobregat a Molins de Rei, a on encara es conserva la central de bombament del canal. (1)

La masia de Can Pessetes, o Can Messeguer, a prop de la fàbrica de Can Batlló, al carrer Constitució, l’antic camí de la Bordeta o de Provençana, l’any 1930. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

El nou canal havia d’impulsar l’agricultura de la Vall Baixa del Llobregat. Tot i les dificultats en la construcció del canal i la inauguració feta per la Infanta Luisa Carlota de Borbó fet quan la infraestructura encara no estava acabada -un fet que avui ens pot resultar familiar-, va aconseguir complir la seva finalitat, convertint el delta del Llobregat en la zona més fèrtil del Sud d’Europa.

Detall del mapa de la zona regada pel Canal de la Infanta, de l’any 1908. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Ben aviat, es va estendre una densa xarxa de sèquies, reguerons i canals secundaris que portaven l’aigua als horts i camps dels municipis de la Vall Baixa: Molins, Sant Creu d’Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, Sans, Barcelona i el Prat. La construcció del canal es va començar pocs anys després de la Guerra del Francès (1808-1814) que havia paralitzat el creixement urbà, industrial i agrícola de Catalunya, i que es reprendria a la dècada de 1820. El Canal, per tant, va ser una obra pionera en un context de postguerra.

El Canal de la Infanta, l’any 1968, al seu pas pel barri de Port, al costat del carrer de la Mare de Déu de Port. A mà dreta, el mur del Cementiri de Montjuïc. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

La represa del creixement a Catalunya no es va centrar només en la indústria, sinó sobretot en l’agricultura. A pagès, a més de les collites, cada cop més especialitzades i més abundants gràcies les millores tècniques, va sorgir una indústria domèstica que complementava les grans manufactures de les ciutats de l’entorn de Barcelona. Així, per exemple, a principis del segle XIX, el cotó filat de la qual depenia la indústria tèxtil barcelonina era produït a les masies del Berguedà, d’Osona i del Vallès (2).

Al seu llibre sobre el Sans industrial (3), Carles Enrech explica que a la dècada de 1840, quan ja havien obert les dues grans fàbriques sansenques, el Vapor Vell i La Espanya Industrial, més del 40% de la població del municipi encara es dedicava majoritàriament a l’agricultura. El Canal de la Infanta era, per tant, una infraestructura bàsica per a regar els camps que abastien les ciutats del pla de Barcelona.

Can Gatius, a la cruïlla dels carrer Constitució i Amadeu Oller, al febrer de 1988. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

Però, ben aviat, el Canal de la Infanta també va abastir les indústries de la zona de la Bordeta. N’és un exemple l’adoberia de Can Gatius, que va ser construïda, probablement al primer terç del segle XIX, al costat mateix d’una de les sèquies del canal.

La façana de Can Gatius, al carrer Constitució, al febrer de l’any 1988. Autor: Joan Campañà. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

La Infanta a la Bordeta

És possible que l’any 1820, de camí a la inauguració del canal, la comitiva de la infanta Luísa Carlota passés pel camí de la Bordeta. Probablement, el canal li va ser dedicat com a regal pel seu casament, l’any anterior. La infanta, de catorze anys, s’havia hagut de casar amb el seu tiet, deu anys més gran que ella.

Detall del mapa de la zona regada pel Canal de la Infanta, al seu pas per la Bordeta, Sans i la Marina. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Al mapa de 1908, es pot veure com, a més del canal, a la Bordeta hi havia una sèquia, que al mapa és anomenada “de circumval·lació”, que recorria el barri, que, encara només estava urbanitzat a banda i banda del camí de la Bordeta.

Al mapa parcel·lari de 1931, es torna a veure el traçat del canal, que ara recorria un barri ja plenament urbanitzat. Font: ICGC.

Al mapa parcel·lari de 1931 es poden veure, a més, les masies que encara subsistien, com Cal Messegué, Cal Sala i Cal Pau Valent, i les fàbriques, com la Fàbrica de panes Germans Cascante, la Fàbrica tèxtil Valet i Vendrell, la Unió Vidriera i uns tallers de la Hispano Suiza, al costat mateix del Canal de la Infanta, a més, és clar, de Can Batlló.

El pas del Canal de la Infanta pel carrer Manzanares.

És per això que el carrer Manzanares, com vèiem al principi de l’article, dibuixa un petit revolta, que no hagués aprovat cap urbanista assenyat. El canal travessa tota la illa de casses entre els carrers Manzanares, Jocs Florals, Toledo i passatge de Toledo.

El Canal de la Infanta des del passatge Toledo. L’espai del canal s’ha convertit ara en un passatge particular. 

El mateix passatge Toledo, ara un carrer més, va sorgir com una extensió del carrer Toledo. Era un atzucac que quedava tallat pel canal.  Durant alguns anys era anomenat “carrer Toledo interior”.

La cruïlla del passatge Toledo i el carrer Jocs Florals. La casa del carrer Jocs Florals que fa cantonada, a mà esquerra, es troba per sobre del nivell del passatge, ja que, originalment, el passatge quedava tallat pel canal a l’alçada d’aquest edifici. 

El canal també ha deixat vestigis a l’altra illa de cases, entre els carrers Jocs Florals, Constitució, Toledo i el passatge Toledo. Tant al passatge Toledo com al carrer dels Jocs Florals trobem dos petits solars en forma de triangle.

Triangle al passatge Toledo.

En el dos casos, hi ha un edifici que segueix el traçat del canal i un altre que no ho fa. Juntament amb el carrer, formen un petit triangle.

Un arbre dins del triangle del carrer Jocs Florals format pel canal.

La Bordeta abans de Can Batlló

L’any 1994, un historiador del barri de Sans feia un reportatge fotogràfic retratant el que podien ser vestigis del canal al seu pas pel recinte de Can Batlló.

Possible vestigi del Canal de la Infanta, a la casa de l’entrada de Can Batlló, al febrer de l’any 1994. Autor: Anselm Cartañà. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

El canal passava tant pel costat de Can Batlló com de Can Gatius, en direcció a la zona del barri de Port i de la Marina de Sans, i per acabar desembocant al mar. En aquest indret, entre Can Gatius i Can Batlló, la sèquia de la Bordeta s’unia de nou al canal principal.

L’entrada de Can Batlló i, a mà dreta, la plaça a on hi havia hagut la pelleteria de Can Gatius, enderrocada a la dècada de 1990. 

El canal passava entre la casa de l’entrada -probablement del guarda- de Can Batlló i l’actual carrer Amadeu Oller. Avui en dia no en semblen quedar, però, traces visibles.

La casa de l’entrada de Can Batlló o “Casa del Canal”.

Pel seu aspecte, sembla ser un edifici anterior a la fàbrica, però que hi va ser integrat amb la construcció del recinte industrial.

Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Trias, de 1861. Encerclat en vermell el que podria ser la casa del canal. Font: ICGC.

És possible que la casa es construís aprofitant el pas del canal, i que, durant un temps, estigués relacionada amb l’adoberia de Can Gatius. El mapa d’Antoni Rovira i Trias, de 1861, i, per tant, anterior a la construcció de Can Batlló, sembla confirmar-ho. A l’indret a on ara hi ha la casa del canal hi apareix un petit edifici.

Detall a la façana de Can Gatius, amb l’emblema dels pellaires .

Els germans Batlló, per tant, no van arribar a un barri erm. La Bordeta, el poble que havia crescut al llarg del camí ral, era, l’any 1878 una zona densament poblada de masies, horts de regadius i de taller i petites fàbriques. Ja que l’acomiadament lliure estava permès, molts obrers es convertien en jornalers per a les masies de la zona, en les èpoques en que no treballaven a les fàbriques.

La paret lateral de la masia de Can Bruixa, amb el terrat a dues aigües i les bigues de fusta. Can Bruixa és una de les poques masies que encara resten dempeus a la Bordeta, al costat de Can Batlló.

Avui s’està recuperant la fàbricca de Can Batlló, dotant-la de nous usos i espais autogestionats. És una bona notícia. Però no podem obviar la resta del patrimoni del barri, els vestigis del seu passat rural, de les primeres manufactures de finals del segle XVIII i principis del XIX, i de la sèquia que relligava fàbriques i pagesos, adoberies i horts.

(1) Informació extreta de l’article de viquipèdia sobre el Canal de la Infanta.

(2) Fontana, Josep, Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX, ed. Ariel, Esplugues de Llobregat (1974).

(3) Enrech, Carles, Entre Sans i Sants. Història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897), Ajuntament de Barcelona (2004).