Racionalisme a Gràcia

Línies rectes, finestres apaïsades i baranes de balcons amb patrons geomètrics. Murs llisos i decoracions senzilles. Maons, marbre i vidre, colors terrosos, verds, vermells. Des de 1927 a Barcelona s’hi comencen a construir edificis nous, que renuncien tant al trencadís i al ferro forjat com a les columnes, floritures i la monumentalitat típica de finals dels anys 1920.

Portada del primer número de la revista Documentos de actividad contemporània, de 1931, la revista del GATEPAC, el Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea. Font: Viquipèdia – Biblioteca Nacional d’Espanya.  

L’any 1929, durant l’Exposició Internacional de Barcelona, un petit de joves arquitectes organitzaven una alternativa exposició en que presentaven els seus projectes i dissenys i els pocs edificis que havien aconseguit construir.

Casa Sert al carrer Rosselló, 36, encara sola, sense edificis a banda i banda, construïda l’any 1929.  

L’arquitectura dels socialdemòcrates

L’arribada de la República i el govern de Francesc Macià a Catalunya va fer guanyar protagonisme a aquest grup d’arquitectes racionalistes. El nou govern es plantejava per primera vegada, i de forma seriosa, crear un nou model d’habitatge obrer assequible, funcional i de qualitat, seguint projectes com els barris obrers de Berlin i Viena, com la Hufeisensiedlung (Barri de la Ferradura), dissenyat per Bruno Taut l’any 1925 i inaugurada l’any 1933, o la Wiesse Stadt -Ciutat Blanca-, construïda entre 1929 i 1931, a Berlin, o el Pati Karl-Marx, a Viena.

Imatge de la Weisse Stadt de Berlin. Font: Viquipèdia.  

El primer bloc de pisos del nou pla urbanístic dissenyat durant el govern de Francesc Macià, l’anomenat Pla Macià, va ser la Casa Bloc, però el projecte va quedar truncat amb l’inici de la guerra civil.  A més, diversos ajuntaments encarregaven nous equipaments públics: biblioteques, escoles -l’escola Ferrer i Guàrdia a l’Hospitalet- o centre mèdics -com el Dispensari Antituberculós del Raval-.

Detall de la Casa Bloc.

En paral·lel, alguns dels arquitectes del GATEPAC i el grup Est o català, el GATCPAC, van rebre encàrrecs per a construir promocions privades: tant blocs de pisos, com xalets per a les classes mitges-altes i benestants.

La Casa Barangé, dissenyada per Ricard Churruca, l’any 1932, a la plaça Mons, al barri de Vallcarca. Font: Viquipèdia.

Ruta per l’arquitectura racionalista

Entre 1929 i 1939 els membres del GATEPAC, GATCPAC i d’altres arquitectes vinculats al moviment racionalista, van dissenyar almenys una setantena d’edificis. Per fer visible aquest patrimoni, sovint a l’ombra dels edificis d’estils anteriors, com el modernisme i el noucentisme, s’ha editat una guia (1) que inclou nou rutes per anar a conèixer aquests edificis.

Les obres hi apareixen agrupades per zones i rutes, amb una explicació breu però ben documentada, l’any de construcció i l’autor, a més d’informació sobre qui va ser el propietari o propietària que va arriscar-se a encarregar un edifici tant avantguardista per l’època i que encara ara resulta modern avui en dia. Sovint, però, aquests edificis passen desapercebuts justament per la seva fesomia. Es tracta d’edificis sobris, de línies geomètriques i funcionals, però que, poc a poc, van sent difoses, conegudes i valorades.

Tot i això, al llibre no hi apareixen tots els edificis racionalistes que hi ha a la ciutat, sinó només aquells edificis que van ser construïts per arquitectes vinculats al GATEPAC i GATCPAC. La guia, però, pot servir de manual per identificar altres edificis d’inspiració racionalista i, amb l’ajuda del web del cadastre, podrem saber quan es va construir.

L’alzina de Gràcia

Fa poc més d’un mes es començaven a enderrocar dues cases del carrer Encarnació i es talaven alguns dels arbres del jardí. Les obres van alertar els veïns i les entitats del barri, que es van mobilitzar per parar l’enderroc i salvar una gran alzina, que podria comptar amb dos segles de vida. L’ajuntament encara està negociant amb la propietat, que té tots els permisos legals per a l’enderroc i la tala. La conservació de l’espai encara penja d’un fil i depèn, per tant, únicament de la mobilització veïnal.

Cartells de Salvem l’alzina i les casetes del carrer Encarnació omplen ara molts locals i botigues del barri. El cas de l’alzina ha tornat a impulsar el debat sobre si la protecció del patrimoni de la ciutat és suficient o s’ha d’ampliar en un barri que pateix, a més, una forta pressió immobiliària. A mitjans de desembre el districte de Gràcia suspenia les llicències d’obres del barri de Gràcia i algunes zones dels barris de la Salut, Camp d’en Grassot i Vallcarca. La suspensió té una durada d’un any, durant el qual s’estudiarà com ampliar el catàleg arquitectònic del districte.

El consens per ampliar aquest catàleg és gran i abasta a les diferents sensibilitats polítiques i classes socials del barri i de la ciutat. Tot i això, el debat sobre el patrimoni és complex. La idea del patrimoni no és nova i, per tant, ha anat evolucionant durant dels últims segles i s’ha anat ampliant la varitetat i quantitat d’elements a protegir fins a incloure, per exemple, tota una trama urbana, més enllà d’edificis concrets.

Però què es protegeix, com i per què? Fins a quin punt protegim un edifici: només en conservem la façana o també l’interior i el pati o jardí que l’acompanya? N’hi ha prou només protegint l’edifici encara que, després d’una restauració rigurosa es converteixi en un hotel on en pisos a preus elevats? Quin retorn social té un edifici o element protegit? Hi ha edificis que val la pena conservar i d’altres que són lletjos i es poden enderrocar? Quines ajudes donem als qui viuen en edificis antics i protegits si no poden fer segons quines reformes?

La Vil·la Mena, de 1868, un edifici inclòs al catàleg del patrimoni arquitectònic, probablement per les seves decoracions de terracota i el seu mirador, al costat de les cases del carrer Encarnació, en perill de ser enderrocades i que no tenen cap tipus de protecció.

La protecció del patrimoni també pot tenir efectes contraproduents. Així, el fet de protegir un edifici o un conjunt pot acabar convertint-lo en una atracció turística i encarir el preu de l’habitatge. Un altre dels perills que té donar visibilitat al patrimoni d’un barri com el de Gràcia, es el d’invisibilitzar la lluita pel patrimoni d’altres barris més perifèrics, normalment de renda més baixa. Així, el dissabte 1 de desembre un cercavila donava el tret de sortida a la celebració del centenari del barri de la Prosperitat, en que diverses entitats demanaven la protecció del patrimoni antic del barri, les primeres cases que s’hi van construir des de 1919 al 1936. Les reivindicacions, però, van tenir molt menys ressò mediàtic que la protesta de Gràcia i per tant, probablement, també rebran molt menys suport institucional.

El racionalisme a Gràcia

Tornem però a Gràcia. La vila és famosa per les seves places, els seus carrers estrets. El fet que el barri s’urbanitzés i es construís en poc menys d’un segle li dona una gran uniformitat. Un bon nombres d’edificis de Gràcia -els més fotografiats i els que tenen més visibilitat- són els edificis del darrer terç del segle XIX i principis del segle XX. És per això que des del blog vull aprofitar per parlar d’alguns dels elements patrimonials del barri que no corresponen a aquest moment (tant perquè es van construir abans o després) i no tenen la visibilitat que podrien tenir, que s’escapen de la imatge de Gràcia com a barri bohemi de finals del segle XIX, i que no apareixen al catàleg del patrimoni arquitectònic i històric de la ciutat.

La guia Ruta del Racionalisme a Barcelona (3) de la qual parlàvem més amunt, també inclou alguns edificis de la vila i del districte de Gràcia. El manual dona eines per identificar altres edificis de la mateixa època que també s’inspiren en aquest moviment arquitectònic.

Bloc de pisos a la cantonada del carrer Mateu i el Torrent de l’Olla.

A Gràcia hi ha almenys dos blocs de pisos semblants al del carrer Mateu/Torrent de l’Olla. Es tracta d’edificis sobris, que combinen la façana llisa amb el maó vist i combinen la finestra-balcó allargada amb les finestres horitzontals, típiques del racionalisme. D’altres trets característics son la cantonada arrodonida i la franja rajola vidriada negra que cobreix la part més baixa de l’edifici, fins a la meitat de la planta baixa.

Detall de la planta baixa del bloc de pisos de Mate/Torrent de l’Olla.

Tot i que l’entrada principal del bloc dona al Torrent de l’Olla, al cadastre la finca hi apareix amb l’adreça de Mateu, 23. La raó per a aquesta adreça pot venir del fet que el bloc es construís sobre una finca més antiga a on l’anterior casa donés l’esquena al Torrent de l’Olla i tingués l’entrada pel carrer Mateu. Es tracta, de fet, d’una parcel·la força estreta i allargada (7×22,5m, segons el cadastre), típica de les parcel·les antigues del segle XIX. Segons el web del cadastre, l’edifici es va construir l’any 1930.

 

Bloc de pisos del carrer Ros de Olano amb Sant Joaquim.

Un altre edifici que s’assembla molt al bloc de Mateu/Torrent de l’Olla és el del carrer Ros de Olano/Sant Joaquim: cantonada arrodonida, combinació de maó vist i estucat llis, finestres-balcó i finestres quadrades i franja de rajola vidriada negra a la part baixa de l’edifici. De fet, comparteixen tants trets que podrien ser del mateix autor i de la mateixa època. Tot i això, la data de construcció d’aquest bloc seria l’any 1920, segons el cadastre.

Aquests dos edificis comparteixen trets amb el moviment racionalista, però seria complicat definir-los només com a tals. Van ser construïts en un moment en que convivien diferents estils que s’influenciaven mútuament, com ara l’art déco, l’expressionisme o el tardo-noucentisme. En tot cas, els dos blocs s’escapen clarament de l’estètica monumentalista i beaux-arts, la típica de l’arquitectura oficial de la dictadura de Primo de Rivera: es tracta d’edificis més sobris però que no renuncien als jocs de colors (maó, estucat, rajola vidriada, porticons blaus).

Els dos balcons del carrer de les Carolines

Aquesta simultaneïtat d’estils es pot copsar molt bé al carrer de les Carolines. Gran part dels edificis del carrer van ser edificats entre 1932 i 1936, en l’època de màxima activitat dels arquitectes del GATPAC. Bona part dels edificis del carrer, però, no segueixen les pautes de l’arquitectura racionalista, sinó que són d’un estil monumenstalista o beaux arts.

Bloc de la cantonada dels carrers Gran de Gràcia i Carolines, d’estil monumentalista, tot i ser de l’any 1935. L’edifici es va aixecar després de l’enderroc d’una cada benestant del segle XVIII, un dels edificis més antics de Gràcia. 

Just al davant d’aquest bloc, a l’altra banda del carrer Gran de Gràcia, hi trobem un altre bloc de pisos construït pràcticament al mateix moment, l’any 1936. S’hi pot veure, però, la influència racionalista: baranes amb decoracions geomètriques, balcons amb angles rectes arrodonits, absència de les columnes, dels decoracions florals, dels medallons que decoren l’edifici de la cantonada del carrer de les Carolines.

Bloc de pisos a la cantonada dels carrers Gran de Gràcia i Santa Àgata. 

La majoria dels nous edificis del carrer de les Carolines es van construir seguint un estil monumentalista, com el de la cantonada de Carolines i Gran de Gràcia, però, amb una excepció. El bloc del número 13, molt més sobri, de nou amb influències racionalistes.

Detall de dos balcons del bloc del número 15 -a la dreta, monumentalista- i el del número 13 -a l’esquerra, racionalista-.

Els dos edificis van ser construïts pràcticament al mateix moment, entre 1936 -el número 15- i 1941 -el número 13-, tot i que possiblement el disseny deuria ser d’abans de la guerra civil i per tant coetani al del número 15. Els dos blocs són una mostra del canvi d’estil arquitectònic i estètic que es va viure a la ciutat i que va quedar interromput amb el cop d’estat, la guerra civil i la posterior dictadura feixista.

Detall del coronament del bloc de la cantonada dels carrers Santa Àgata i Gran de Gràcia. La façana va ser restaurada i pintada de pocs anys.

El racionalisme més enllà de la vila de Gràcia

També trobem exemples d’edificis racionalistes fora del nucli de la Vila de Gràcia, però dins del districte de Gràcia, al Camp d’en Grassot i a Vallcarca.

Bloc de pisos del carrer a la cantonada del carrer Grassot amb Rosselló.

El bloc de pisos del carrer Rosselló 361 al principi del carrer Grassot, és un clar exemple d’edifici racionalista i que, incomprensiblement no figura al catàleg arquitectònic ni a Ruta del Racionalisme a Barcelona. El carrer d’en Grasssot és, de fet, un passatge que travessa pel mig quatre illes de l’Eixample, que pren el nom de la masia de Can Grassot (Jeroni Grassot parcel·la i urbanitza una part de la finca a partir de 1867, aprofitant el creixement urbà de la vila de Gràcia) i que dona nom al barri del Camp d’en Grassot, la porció de la trama de Cerdà que forma part del districte de Gràcia.

Detall d’una entrada d’una casa del carrer d’en Grassot, amb l’any de construcció: 1868. Tot i ser un dels edificis més antics de l’Eixample aquest edifici tampoc està inclòs al catàleg del patrimoni de la ciutat.

Tot i que el carrer d’en Grassot fou un dels primers carrers que es van urbanitzar a l’Eixample, el tram entre Còrcega i Rosselló no es va urbanitzar fins a la dècada de 1930. És probable que el bloc, que al cadastre està datat l’any 1936, es construís en l’última parcel·la buida del carrer.

Fragment del mapa parcel·lari de la ciutat, realitzat l’any 1931 pel Servei Topogràfic de l’Ajuntament. Hi podem veure el tram baix del carrer d’en Grassot encara sense urbanitzar. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Tant per la fesomia de l’edifici com per l’any de construcció, 1936, es tracta d’un edifici plenament racionalista. Com als altres edificis que hem vist, és situat en una cantonada i en una parcel·la relativament estreta. La façana és llisa, però combina elements sortints i entrants, a més d’una subtil i sòbria cornisa que corona l’edifici. De nou, es combinen finestres-balcó, verticals, amb finestres quadrades.

Un dels elements més interessants són els balcons que aprofiten i retallen la cantonada. Als tres pisos superiors s’hi situa una finestra enretirada, formant un angle de 45 graus connectant els murs que donen als dos carrers. Un tret distintiu racionalista, molt comú als edificis dels arquitectes del GATCPAC són les baranes dels balcons de forma tubular.

A mà esquerra, la cantonada de l’edifici racionalista, al número 361, i a mà dreta, el bloc del número 363, els dos edificis que flanquegen l’entrada al carrer d’en Grassot. Aquest altre bloc fou construït l’any 1929.

Al carrer Bolívar, a Vallcarca, també hi trobem un petit bloc de pisos, construït l’any 1935, que mostra elements racionalistes. Tot i que el catàleg arquitectònic inclou dos edificis racionalistes propers -la Casa Barangé i la Casa Vela- aquest edifici no hi apareix.

Façana posterior del bloc de pisos del carrer Bolívar, 24-28, des de l’avinguda Vallcarca.

Ja només des de la façana posterior de l’edifici, s’intueix la seva estètica racionalista: el ràfec que corona l’edifici és sobri i senzill. A la façana posterior es juga amb la simetria: hi veiem tres obertures per pis (la porta que dona al balcó, el lavabo i una finestra horitzontal), que es repeteixen al pis del costat en l’ordre invers. A la façana que dona al carrer Agramunt, en canvi,  hi ha un balcó, amb patrons ornamentals geomètrics i finestres emmarcades amb rajoles que semblen de terracota.

Un dels elements més interessant de l’edifici el trobem, però, a la façana del carrer Bolívar, a on hi ha l’entrada del bloc de pisos. A l’espai de l’escala hi ha una obertura de vidre contínua que s’alça fins i tot per sobre de l’espai de l’escala. Aquest element recorda a l’estètica de l’art déco, un estil que també va aparèixer a Barcelona, durant la segona meitat de la dècada de 1920 i que, sovint, es va combinar amb l’estil racionalista.

Detall de la façana principal del bloc de pisos de Bolívar, 24. De nit, quan l’escala està il·luminada, crea un interessant joc de llum.

Tot i el seu interès arquitectònic, l’edifici fa temps que no es neteja -la façana i les finestres estan embrutides pel fum dels cotxes-. A més, però, corre perill de ser enderrocat pel projecte de la Rambla Verda de Vallcarca, un passeig que comportaria l’enderroc de tota la illa de cases entre els carrers Bolívar, Agramunt, Ballester i l’Avinguda Vallcarca. Sembla sospitós que edificis com aquest, d’un clar interès arquitectònic, no estiguin inclosos al catàleg, potser per no interferir en determinats plans urbanístics.

Sovint, les guies i els llibres que difonen el patrimoni només es basen en el catàleg arquitectònic. Una passejada atenta per Gràcia, Vallcarca o el Camp d’en Grassot ens mostra que l’arquitectura racionalista, però, s’estén molt més enllà del catàleg. Sovint sembla que els edificis que no apareixen al catàleg no tenen interès històric o arquitectònic.

Però el patrimoni no depèn només de criteris històrics o arquitectònics -que sovint només s’apliquen de forma discrecional o arbitrària- sinó també de la voluntat del veïnat i barri, del fet que formi part d’un paisatge quotidià concret, i de la mirada de les veïnes i veïns, de Gràcia o de la Prosperitat, una mirada cada cop més crítica, reivindicativa i profunda.

(1) Cabré, Tate, Ruta del Racionalisme de Barcelona. El GATCPAC i l’arquitectura dels anys 1930, Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida – Ajuntament de Barcelona, Barcelona (2018)

(2) Carbé, Tate, op. cit.

(3) Data de construcció segons el web de la seu virtual del cadastre. Tots els anys de construcció d’aquest article estan basats en aquest web.